ELS MISTERIS DEL BOSC

El seu avi l’hi havia explicat mil contes a la vora del foc les nits fredes d’hivern. La Mireia era una nena alegre i entremaliada, bé, tot l’entremaliada que pot ser una nena de deu anys i el seu germà Bernat, de vuit, es deixava portar en totes les seves aventures.
Degut a la seva fantasia, els contes que li explicava el seu avi li feien volar la imaginació. Les Fades, els dracs, els Minairons, la Ginebreda, l’home del sac, les dones d’aigua i tants i tants sers que vivien en llocs amagats i que algunes vegades feien les mateixes entremaliadures que ella i el seu germà.
La Mireia i el Bernat es miraven amb cara d ‘expectació quan el seu avi canviava de veu per fer un o altra personatge...Una veu fonda per fer de Drac, una veu com de lloro per fer de bruixa, una veu fina i estrident per fer de Minairons, una veu suau per fer de fada. Tot un grapat de veus que els feien riure de valent. Després quan havia acabat, li demanaven un altra conte i els allargava el que havia explicat mentre els portava al llit.
Al viure en un poblet a la vora de les muntanyes feia que la Mireia es mirés el bosc com un lloc de misteri i màgia i un dia va dir al seu germà que hi volia anar per explorar i, si podia ser, trobar algun d’aquells sers...
El matí d’un dissabte que no havien d’anar a l’escola, i sense que els seus pares i avis ho sabessin, es van aixecar molt d’hora. La Mireia va agafar la seva petita motxilla hi va posar unes llesques de pa, una rajola de xocolata i una petita cantimplora plena d’aigua i com el que res s’endinsaren cap el bosc que moltes vegades hi havien anat a passejar.
El Bernat que era més poruc, li deia a la Mireia que haurien de tornar, ja no es veia el poble i tan sols el cant dels ocells li donava una certa tranquil•litat. Però de cop van escoltar una dolça melodia que sortia dels matolls. La Mireia sense deixar de la mà al seu germà va sortir el camí i poc a poc, seguint aquella melodia, es ficaren més i més en la boscada.
La melodia cada cop era més a prop, però cada cop els feia seguir i seguir, fins que va deixar de sonar. La Mireia i el Bernat es van mirar espantats, ja no s’escoltaven els cants dels ocells i un soroll de matolls els va fer posar els pels de punta. De sobte aparegué davant d’ells un home barbut amb cara de pocs amics, vestit de negre i que portava un gran sac repenjat a l’espatlla.
Els nens al veure’l van voler sortir corrents, però l’home que era molt més gran i ràpid que ells els va atrapar i quan ja feia l’acció de posar-los a dins el sac una veu sorgí de sobte i el va fer girar per mirar qui era...
- Deixa’ls! –Va cridar un veu autoritària-
- Qui parla? – Va demanar l’home del sac, sense deixar als nens –
- Sóc la Ginebreda i et dic que els deixis!
- T’escolto però no et veig, no els deixaré pas.
Llavors per art d’encanteri un dels arbres que estaven al seu costat prengué vida i aparegué una dona amb cos de molsa i fusta, com els arbres, i uns braços que semblaven branques. Sense que l’home del sac pogués reaccionar li va etzibar un reguitzell de cops amb els seus braços de fusta que va fer que l’home del sac caigués pel terra tot renegant i sortint esperitat.
Al veure aquella dona tan estranya els nen s’espantaren molt, però la Ginebreda canviant la veu de tro per una més agradable els va consolar...
- No patiu nens, no us faré cap mal, us ajudaré a tornar a casa.
- Però no sabem a on estem, ens hem perdut –Va contestar la Mireia mentre que el Bernat ja estava somicant –
- Tinc uns amics que us ajudaran – Va contestar la Ginebreda mentre treia d’un forat del tronc que li feia de cos un canut de canya –
El va obrir i d’ell van sortir milers de criatures que semblaven mosquits però que repetien insistentment “ Què farem, que direm”
- Aquests són els minairons i ells obriran un camí fins a casa vostra. Minairons feu el que he dit i al acabar torneu a entrar en el canut de canya.
Després de acomiadar-se de la Ginebreda, en el que canta un gall aquells diminuts sers obriren pas entre la malesa i els nens els seguiren. Al arribar a prop del poble i no tenir més feina a fer els Minairons tornaren cap el bosc.
La Mireia i el Bernat van entrar a casa a poc a poc sense fer soroll, tot ficant-se al llit sense que els seus pares ni avis s’adonessin de que havien marxar. Com és natural la Mireia va fer prometre al Bernat que no explicaria res del que havia passat i el Bernat li va fer prometre a la seva germana que no anirien mai més sols al bosc.
El conte s’ha acabat i si us ha agradat, ja estic ben pagat!






FI