ELS GANIVETS DE L'AIRE

Hola!

Primer de tot, agrair el teu comentari. Moltíssim! Paraules com les teves animen a seguir escrivint, i això no té preu!

I ara , passem al poema. De fet, m'he llegit els tres que tens publicats, però aquest és el que més m'ha cridat l'atenció. L'he llegit diverses vegades, mastegant els mots, i tot i així, se'm fa difícil deixar-te un comentari com cal. Trobo que em supera i no estic a l'alçada per comentar-te!

Em fa la sensació que és un poema clarobscur. De tant en tant, trobo algun vers lluminós i, fins i tot, lleugerament esperançador, d'aquí la claredat, però de seguida apareix aquell vers punyent, que fa mal. Potser és el fet d'emprar molt encertadament el mot ganivet, tant al títol com dins del text, que em provoca la sensació que alguna cosa estranya se'm clava dins i em fa veure que no hi ha sortida, més que la perdició.

Trobo que el poema intenta trasbalsar d'alguna manera, i això m'ho sembla veure en alguns mots que utilitzes, com ara ganivet, cristall, dolor, oxidat, penombra... aquests mots per mi configuren la part obscura del poema, i mostren el que vindrà. D'altra banda, l'estrella, el cofre, contraposats a la part més fosca, esdevenen la part clara que, lentament, queda vençuda. En definitiva, cert aire pessimista, donat que al final, guanya la foscor a la claredat, per arribar a la venjança, que és el que fa que hom, quan acaba de llegir el poema, tingui aquella sensació de por i petitesa que espanta.

Em sap greu, em costa expressar en paraules la sensació que m'ha provocat el teu poema. M'ha fet mal, m'ha fet por. I això significa que el teu poema remou. Crec que m'he perdut una mica en l'explicació... Ho sento!

Sigui com sigui, trobo que és un molt bon poema. Sí senyor, bona feina! Ets un veritable artista de les lletres.

Desitjo que ben aviat vagis publicant coses noves, jo t'aniré seguint.

Rep una abraçadota!


Salz.