Els éssers de la nit

La nit avança ràpidament...
En pocs minuts la foscor engoleix l'exactitud de les coses i els hi dóna formes irreals i abstractes.
El bosc s'amaga dins de les ombres. L'esperit de la foscor toca les fulles, les branques, les plomes del ocells arraulits amb el cap sota l'ala, els pètals de les flors tancades replegades sobre el seu propi ventre.
Mentrestant, la lluna esplendorosa i riallera s'emmiralla dolçament en les aigües adormides.
Llavors molt lentament, d'entre les escletxes de les minses llums esmorteïdes, apareixen els éssers de la nit i una frisança d'ales invisibles fan un murmuri semblant al vol eteri i imperceptible d'una munió de negres papallones.
Són ells, els que s'enlairen directes cap al cel i pessigollejant amb les fines ales cançons de bressol als estels nounats, els hi gronxen la son en els seus llitets coberts de flassades d'univers.
Entre la immensitat, han esclatat nous esquitxos de vida, com poncelles tendres plenes de força i la seva lluïssor és sempre un presagi de noves esperances.
Els éssers de la nit, gairebé transparents, amb els dits de tacte fi, dolçament els acaronen al ritme d'aquella melodia que no es pot escriure en cap pentagrama.
Des que va començar l'obscuritat i la llum, des de l'inici del món, cada nit passen un fil immortal pel ventre de cada estrella fugaç, recollint l'essència que deixen lleument dibuixada en despendre's de l'infinit i caure cap a la terra. Aquells estels que després de milers i milers de nits, explosionen i es desintegren en la llunyania, a molt anys llum dels nostres ulls.
D'aquell polsim lluminós, neix aquella estranya cançó de notes irrepetibles, amb cadències de profunds significats, que els humans encara no hem pogut desxifrar.
D'aquestes minúscules guspires encara vives, capturades al vol pels éssers de la nit, neix de nou, com engendrat de les cendres mig candents, la llavor d'un nadó ínfim que amb la bufada màgica d'un alè de vida, expandeix un bell cos amb noves llums que resplendeixen il·lusionades, plenes de somnis incandescents.
I així l'equilibri es manté i l'energia es recicla, capturada pels diminuts éssers infinits i vitals.
Cada nit és una mort i un naixement, la invisible rodona d'un cicle sense fi, on tot penja d'un fil fort i prim, que no es pot veure amb telescopis ni amb estudis científics.

Màgics éssers entonant cançons immortals que cauen com petons de rosada entre les mans del món.
Nosaltres, els humans, amb els ulls closos i les oïdes dormides no podem escoltar la màgia i el misteri de tan bella melodia nascuda del tot i del no-res, que s'esmuny com un sospir nit rera nit, des de fa quinze mil milions d'anys.
Arbres i flors lleugerament l'entonen, petits animalons la pressenteixen, les aigües i la terra la senten córrer pel seu cos i el vent la xiula entre bufades.

I si en ella està la clau de tantes coses?
D'aquesta energia que sembla no tenir fi?
Podrem algun dia escoltar la cançó i formar-ne part?
Misteris impalpables, enigmes eterns...