Els elements oposats

Entre les paraules sinceres, s'amaguen els mots mai pronunciats.

En l'espatlla de la llum, sempre hi viu l'ombra de les coses.

En la certesa plena, s'hi dibuixa un dubte inquiet.

En els grans ulls plens de vida del món, s'hi perd una llàgrima contínua, un degoteig rítmic, un vessar que mai s'atura.

Un la música més dolça i radiant, es camufla entre els sons i els silencis una tristesa indesxifrable.

En la passió de posseir l'amor, s'hi clareja la por de perdre'l irremissiblement.

En el batec rítmic de la quotidiana vida, intuïm la fiblada amatent de la mort que guaita pels racons.

En els somnis de llibertat s'hi reflecteixen les ombres de les cadenes.

En el record més ben guardat, s'hi ha fet un cau l'oblit.

En l'alegria més espontània, hi endinsa un peu la incògnita de la desil·lusió.


Res és exactament pur i complet en si mateix, no es poden aïllar les forces del elements, encara que ho intentem de totes les maneres possibles.
No hi ha nit sense dia, ni llum sense foscor.
Els oposats es criden i copulen molts instants en un sol cos.
És ben cert, que de tots els colors junts i units, en surt el blanc més pur i lluminós i que de totes les emocions i els sentiments neix, s'alimenta i creix l'esperit humà.
Potser no es poden separar perquè són una sola cosa, fragments de vida surant en l'espai, àtoms indivisibles permanentment mesclats.
Nosaltres també seriem doncs un tot, una porció d'aquest univers que està compost per tots els oposats, rebutjar i aïllar totalment l'altra part, ens produiria una amputació crua i dolorosa, al mateix temps que irreal.

Jo somio amb els ulls oberts, que en el fons som el tot i el no-res, el principi i la fi, el so i el silenci, la plenitud i la buidor, la calma i la tempesta, la certesa i el dubte, només estels peregrins en permanent estat d'evolució...