Els bons moments ja no tornaran

Estirada al meu tendre i còmode llit vaig recordant els bons moments que hem passat junts. Recordo la primera vegada que ens vem conèixer, jo estava amb les meves amigues i tu et vas presentar com si haguessis anat amb nosaltres tota la vida, el recordo perfectament. Va passar més de mig any quan per fi em vas demanar per sortir. Sempre havia estat esperant aquest moment, el dia en que la persona que més volia i estimava em demanés poder passar la vida sencera amb ell. Vaig passar de ser la noia pessimista que era, a convertir-me en una de feliç i contenta amb mi mateixa.
Vem començar a sortir, recordo que tu em donaves la ma i jo vergonyosa te la tornava, era com un joc de carícies amb els dits. Sempre estàvem feliços, quan no ens veiem, les hores que quedaven per retrobar-nos passaven a ser dies. Va començar a créixer una gran confiança entre els dos. Tu em confessaves les teves pors, desitjos i les coses que per a tu eren defectes, però per a mi eren virtuts. Ja més endavant començaren els petons. Tu i jo érem principiants en aquest àmbit, cosa que feia que ningú dels dos patis per decebre a l'altre. Quan els meus llavis ensopegaren amb els teus, ja no hi hagué qui els parés. Era una sensació molt bella, cada vegada em sentia més aprop teu i més teva.
Tenies uns llavis dolços com la mel que al entrar en contacte amb els meus em deixaves la noia més llaminera. T'abraçava com si fos l'últim moment en que ho pogués fer, m'agradava molt tenir-te entre els meus braços, tenir ha algú que em protegís de tots els mals i que m'estimes pel que sóc.
Ara encara t'estimo més que abans, cada dia et faig meu i no vull deixar-te marxar mai del meu costat, si marxessis jo ja no seria res. Per tot i així, trobo a faltar els primers dies de sortir junts, són uns bonics instants que sempre perduraran en el meu cor. Se que són moments que ja no tornaran però m'agradaria tornar a reviure'ls. Però encara que no tornin sempre ens en quedarà el record i l'alegria de que encara en vindran de nous.