Elles.

Un relat de: fleur

L' Hellen es preguntava què havia fet malament. Què hi feia que estiguessin d'aquella manera? Realment no servia per a això? I si no servia, per què no se n'havia adonat fins ara? La Marie no era una mala noia. Tan sols que no s'entenien. I el més dur és que eren mare i filla. La Marie feia sempre el que volia, no sabia quins eren els seus límits. O potser sí. L' Hellen i ella sempre havien tingut bona relació. Potser també l'havien tingut una mica forçadament, perquè el pare de la Marie no havia fet mai de pare. O com a mínim això deia l'Hellen.
Ara, després d'aquella última discussió pensava si potser no havia estat culpa del seu pare. No. Es va convèncer de que la culpa era seva, segurament per haver-li inculcat tota aquesta mena de mentides o de falses veritats sobre el seu pare, que era per això que ara la Marie es portava malament amb ella. Ella no li ho explicava per a mentir-li. Es mentia a ella mateixa, i així creia que cap de les dues passava pena. Però tot el contrari. Això encara les feia amargar-se més, tant a l' una com a l'altra.
La Marie tan sols volia créixer i el seu pare li ho permetia. Potser li ho permetia massa i tot. Això es deia l' Hellen per a convèncer-se que no era tan mala mare.

De cop, va decidir deixar de pensar en què havia fet malament i va decidir agafar-li la mà al seu xicot. Si la seva mare era una inútil ells no en tenien cap culpa. Però per què ell n'havia de pagar les conseqüències? Estava decidida a parlar amb sa mare. Perquè els deixés en pau. Finalment, ella ja era major d'edat, i ell també, i podien arreglar-se-les per a marxar a viure fora. Lluny. De cop, quan va haver acompanyat al seu xicot fins on tenia aparcada la moto, va començar a pensar. Realment volia escapar? No, no ho volia. No volia escapar de la seva mare.

Va sentir que l'havia perdut i que només volia recuperar-la. No volia tornar-la a trucar, no volia mantenir una conversa com aquella per telèfon i volia estar amb ella. Que entengués que la necessitava per a viure, que la necessitava com l'aire que respirava o potser més i tot. Ela era el més important de la seva vida i no pretenia que ho compartís. Tan sols que ho entengués.

La Marie es va sentir perduda. Es va posar a plorar al mig del carrer, just a la cantonada de casa, i el plor li sortia de tan endins, la pena i la ràbia que sentia eren tan fortes, que es va recolzar a la paret i es va deixar caure a terra. Allà, va pensar en la mare, en com l'estimava, en com l'havia abandonat últimament i en l'error que havia estat a punt de cometre. I va decidir que no el cometria, que n'havia de parlar. Va agafar el telèfon i va decidir que no, que no la trucaria. No volia mantenir una conversa com aquella per telèfon.

L'Hellen estava preocupada. Feia massa estona que havia sortit i la nena no tornava. La baixava a buscar? Les llàgrimes d'angoixa van començar a lliscar-li galtes avall. On era la seva filla? Va decidir anar a trobar-la, encara que li costés la vida.

Es va aixecar lentament i es va eixugar les llàgrimes dels ulls. Encara n'hi quedaven moltes per a vessar aquella nit, però no encara. Va arribar a la porteria de casa quan començava a ploure.

Va sortir de la porteria de casa quan començava a ploure. I la Marie era allà. Es van abraçar sense dir-se res. I van plorar abraçades molta estona. Quan van calmar-se, van pujar cap a casa. I com dues desconegudes, es van asseure al sofà i van començar de nou. Sense pactes, sense rencors, sense res. Res de res. Des de zero. Es van disculpar mútuament, i es van estimar com si fossin persones noves. Perquè eren persones noves. Perquè feia tant de temps que no estaven juntes, que ja no es coneixien.

I des de llavors, van aprendre a estimar-se de nou.

Comentaris

  • Quina passada...[Ofensiu]
    Baiasca | 09-01-2006

    No puc dir res més... jo no sé comentar...!!

    M'encanta

    Yas

  • Aiiiiii![Ofensiu]
    Underneath | 15-12-2005 | Valoració: 9

    Que no! Que no! que ja està bé! Que la hellen i la Marie em fan plorar :(

  • és curiós...[Ofensiu]
    violettemoulin | 23-11-2005 | Valoració: 9

    Un relat molt sentit... No t'ho creuràs, però jo he viscut tot això amb la meva filla. M'ha fet gràcia.

    Fins aviat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de fleur

fleur

57 Relats

118 Comentaris

54620 Lectures

Valoració de l'autor: 9.44

Biografia:
sóc.....
sóc blau sóc verd, sóc roig i no sóc res.
sóc gel, sóc foc, sóc neu, sóc vent, i sóc aigua.
sóc jo, no tu, no ell

sóc qui vull ser....

La PrInCeSa De La ReVoLtA*