EL VOL DE L'OCELL

Un relat de: Flor Silvestre

Em vaig a suïcidar. Estic en aquest terrat, a 423'2 m de l'asfalt.

No em pot aturar ningú, estic sol i amb la vista clavada en la immensitat de l'oceà. Em sap greu per la gent que deixo enrere: no ho entendran. Creuran que és una desgràcia, ploraran la meva mort. Si els pogués fer entendre que és el millor que em podria passar... D'acord, la gent que m'estima ho passarà malament i és per això que ara dubto. Però si sabessin que no hi ha cap més opció que m'ompli més que aquesta potser mitigaria el seu dolor. No l'egoista, el de la pèrdua d'un ésser estimat, però si el de l'amor: "tenia tota la vida per endavant, era molt jove, quantes coses que no coneixerà mai, quants amics que no trobarà tampoc i quantes nits sense dormir que no gaudirà, era tant jove...". M'agradaria disculpar-me amb la meva gent, no crec que em perdonin mai. Però jo també he de ser egoista, igual que ells, i pensar en mi. Si no em llevés la vida per ells estaria sent un fals, un mentider, un impostor de la vida. Perquè la vida és real, no importa que diguin que hi ha moltes realitats, totes igual de vàlides: la vida és passió, és dolor, mort, plaer, sentir-se totalment en pau per un breu instant, saber que a casa t'esperen per donar-te l'abraçada que et falta, caure i aixecar-se el més ràpid possible per sortir victoriós, o quedar-se a terra queixant-se de la teva puta mala sort. Tot això és vida, i és real. Algú pot dir que també és vida amagar-se, però no per mi, deixeu-me ser radical només en això. Sóc feliç, la vida em somriu i la mort també. Tinc tot el que algú pot desitjar. I més. No només estic en pau amb mi mateix i amb la meva vida, sinó que també ho estic amb la meva mort, l'estic esperant amb els braços oberts, abraçant-la amb la punta dels dits i desitjant tenir-la sospirant sobre el meu pit. La pregunta que us pot ballar pel cap és evident: però, perquè ho fa? Perquè es treu la vida? Però que no us ho he explicat encara? Simplement, és el que vull fer. Però, per què? Per què? Per què? Doncs perquè vull, perquè em ve de gust, perquè en tinc ganes, i perquè és el que més em fa il·lusió d'aquesta vida: acabar amb ella, com si d'un destraler tallant un arbre es tractés. I no em fa cap por morir. No tinc ni la més mínima idea del que hi ha a l'altra banda, però estic disposat a descobrir-ho. A més, qui m'assegura que el que vindrà després, si em quedo en aquesta vida, serà millor que això? Algú dirà que sóc un covard, que no m'atreveixo a encarar-me amb el meu futur, que tinc por del que vindrà. Doncs bé, una pregunta: no es pas el desconegut el que ens fa més por? I què hi ha de més desconegut que la mort, la no-vida? Qui és el valent i qui el covard ara? M'ho podeu dir?

És l'hora, amics, les ales comencen a aixecar-se. Ales que no volen, però que poden sentir l'aire al seu voltant, bufant fort de garbí, com si m'empenyés cap a un altre lloc: desconegut, estrany, del que no se sap res, l'última terra de l'home per descobrir. L'estómac remuga, no li agrada. Fa fred. Als ocells sembla que tant els hi fa. Un petit pas per a l'home, però un pas enorme per a la vida. A reveure, ens retrobarem, segur.


Marc P. Guilemany

Comentaris

  • Interessant![Ofensiu]
    Unaquimera | 13-11-2006 | Valoració: 10

    Un relat que comença ferm, decidit, clar i continua així en quan a intencions i en estil.

    Una prossa clara, neta, sense entrebancs, permet una lectura ràpida, amena, que busca entre mots i línies un per què que s'ofereix al final... Al darrer paràgraf ens retrobem amb el títol, amb les ales que permetran el vol de l'ocell.

    Molt interessant!

    M'alegra haver-te descobert com autor!

    Tornaré per aquí per llegir-te una mica més, però ara mateix t'envio una abraçada satisfeta de la troballa,
    Unaquimera