El Temps i la Relativitat

El primer que em passa pel cap quan penso en el temps és un rellotge. Però després m'adono que aquest és només un instrument inventat per l'èsser humà per poder-lo mesurar. De fet, el temps és també una invenció de l'home (i de la dona), un concepte més d'entre tots els que utilitzem en més o menys mesura en la nostra vida diària i que ens diferencia dels altres èssers no racionals.

Intentaré refermar aquesta vague definició del temps fent ús de la teoria de la relativitat de Einstein, la qual ens diu que aquest temps és relatiu (depén de l'observador). Que aquest temps sigui relatiu, que no es mesuri igual per tothom, contradiu el concepte de temps que tots tenim en ment i que utilitzem en la nostra vida quotidiana. I precisament el fet que aquestes definicions de temps siguin diferents demostra que són conceptes creats per l'home i que només tenen raó de ser en la nostra ment.

Per fer-ho explicaré com la teoria de la relativitat ens diu que en l'hipotètic cas de tenir un observador situat dins d'un forat negre i un altre fora, ambdós mesurararàn temps diferents. Concretament, el situat a dins del forat viurà més anys que el de fora (seria la solució definitiva per no envellir si no fos perquè entrar en un forat negre significa morir pràcticament a l'instant). Només necessitem conèixer dues coses: què és un forat negre i com es comporta la llum quan viatja per l'espai.

Qué és un forat negre? Un forat negre és una estrella que, al acabar el combustible que fa que brilli (crema Hidrògen transformant-lo en Heli), es contrau sobre si mateixa. Això vol dir que perd tamany a canvi de guanyar densitat i que per tant atraurà amb més força els objectes. Arribarà un moment en que la malaguanyada estrella arribi al denominat radi crític. En aquest instant la gravetat serà tan forta que ni tan sols la llum podrà escapar a la seva atracció. Per això visualment aquestes singularitats a l'espai denominades forats negres són precisament això, esferes fosques on la llum de l'interior no es pot escapar i que per tant no pot arribar als nostres ulls.

L'altre fenómen necessari per entendre la relativitat del temps és la velocitat de la llum. Aquesta és segons Einstein una magnitud constant i invariable per a qualsevol observador sigui quin sigui el moviment d'aquest (a més de ser la més gran de l'univers, res no pot anar més ràpid que la llum). En concret és de quasi 300.000 kilómetres per segon.

Si unim les propietats d'un forat negre amb les d'un raig de llum ens trobem amb dos fets en un principi irreconciliables: el raig no es pot escapar de la frontera pràcticament fixe del forat negre però segueix amb velocitat constant i invariable. Com pot ser que la llum, tot i no canviar mai de velocitat, no assoleixi mai l'objectiu i s'escapi del forat negre?

Arribats a aquest punt només hi ha una solució a aquest dilema: dins del forat negre el temps va més lent!

Una altra manera d'explicar-ho: si l'equació Espai = Velocitat x Temps és certa, i l'apliquem al raig de llum, tenim que tot i que no varia gens ni mica la seva velocitat, l'espai que aquest recorre és cada cop més petit, ja que no arriba mai a la frontera del forat. Matemàticament doncs ha de disminuïr el temps per tal que es conservi la igualtat de l'equació (quan fora del forat el rellotge ha marcat que han passat 10 segons, un rellotge situat a dins en marcarà només 2, per exemple). De fet, el temps dins del forat és directament proporcional a la distància que separa la llum de la frontera, fent que aquesta llum no arribi mai a escapar-se. És com el típic malson en que quan més t'apropes a l'objectiu desitjat més s'allunya aquest de tu. En aquest cas quan més s'hi apropa el raig més lent passa el temps.

Així doncs, i tornant al principi, suposem que un astronauta quedés atrapat dins d'un forat negre. Primer de tot cal dir que moriria pràcticament a l'instant ja que la ja comentada enorme força de gravetat de l'estrella l'estiraria molt més pels seus peus que pel cap, convertint-lo en un fil de plastilina (o de xapapote). Però els breus moments de vida que tindria dins del forat els viuria molt més lentament que els del situat fora (tot i que per ell el temps transcorreria igual que abans ja que tot al seu voltant aniria igual de lent). A l'astronauta li semblaria que el temps passa igual de ràpid però si desde una nau espacial poguèssin veure a l'astronauta a aquest el veuríen com si anés a càmera lenta. És per això que viuria més anys l'astronauta en el cas que es pogués viure dins un forat negre. Tot i que en realitat no viuria (en el sentit d'experimentar sensacions) el mateix ja que ho estaria fent tot a càmara lenta i per tant viuria, per entendren's, amb una altra intensitat. Per tant un astronauta que estigués 30 anys dels "normals" dins d'un forat negre i que després pogués sortir a l'exterior, seria més jove que un germà bessó que s'hagués quedat fora. Tot i això el germà de fora li diria a l'altre: "que me quiten lo bailao!" ja que si, seria més vell, però perquè hauria viscut més. L'altre al seu costat tindria una mentalitat d'una criatura ja que no hauria madurat gens. En definitiva, que a efectes pràctics al germà astronauta no se li hauria allargat la vida. Em sap greu, no seria la solució per ser inmortal, seria més aviat un estat de semicongelació.