El viatge

Un relat de: maurici

En Pere i la Maria han pujat al ferry. S´han acabat les vacances d´estiu i només quaranta-cinc minuts els separen del continent. La Maria espera un fill, concretament una nena, per al febrer. Encara no han consensuat el nom tot i que cada un dels dos ja té la tria feta. Només esperen a veure qui cedeix abans. La seva darrera estada ha estat en una illa del Bàltic, danesa. Als dos els agrada els països nòrdics.
La Maria, una mica cansada, va cap a la cabina de passatgers, a intentar seure. Està certament atapeïda. Confia que algú la deixarà seure al veure-la en aquell estat.
El Pere es queda a coberta. Li agrada el mar i li agraden els vaixells. Va amunt i avall, amb la mirada ben oberta, atent a tot. Mira com el vaixell es va separant del moll amb velocitat creixent, li fascina com s´han amuntegat en tant poc temps i de forma tant ordenada aquella munió de cotxes, camions i motos en un espai tant reduït, es queda embadalit una estona mirant com el vaixell trenca la mar i genera unes ones que en una estona indeterminada aniran a morir a la platja i potser faran fer alguna revolcada a algun nen que tot just ara apren a nadar.
Quan ja porta una estona i s´ha passejat per tots els racons accessibles als viatgers, el Pere es queda a proa. El vent és bastant fred tot i ser finals d´agost. Fa un dia rúfol, ple de núvols tot i que de tant en tant el sol treu el nas en forma de raig escadusser. No plou però plovisqueja. Això no li importa al Pere, al contrari, li agrada sentir aquella fredor a la cara, les minúscules gotes impactant contra les ulleres, contra el seu cabell, castany i tallat curt.
El Pere té la mirada perduda en l´horitzó. L´altra riba del mar s´acosta més i més, es va fent clarament visible. Ja es comença a endevinar, entre la miqueta de boira que hi ha, el port al qual fan cap, que té un nom impossible per a un llatí. Al Pere li ronda una sensació pel cos. Aquestes han estat les darreres vacances sols. Han anat a molts llocs i s´ho han passat molt bé aquests darrers anys. L´any que ve seran tres a casa i res serà igual. En Pere està inquiet per aquest canvi de forma de vida. Va ser conscient de tenir un fill i el desitja però alhora el preocupa. El vaixell va avançant, cap al sud, cap a Alemanya. Allà pujaran al cotxe i cap a casa. Quan trepitgi el continent sap que la vida que ha portat fins ara s´haurà acabat. Ras i curt. L´Elna, és així com li vol dir ell, no serà físicament allà però tant ell com la Maria saben que a partir d´aquest moment totes les seves accions de futur estaran encaminades cap a la seva filla, cap a proporcionar-li el major benestar possible. Aquest viatge el fa canviar, el transforma en pare. Té dubtes de si realment ho desitja, de si ha cedit a la pressió de l´edat, a la pressió del "que ja toca". En Pere té por del futur ja que la responsabilitat a la que s´enfronta és, de llarg, la més important de la seva vida. Lluny queden els dolços anys d´universitat, dels exàmens parcials. Se´n riu del patiment d´aleshores, de les nits en blanc intentant concentrar la seva atenció en els orbitals i els electrons. Pensa si li passa igual a la seva dona, a la Maria, de si també té por d´allò que hauran d´afrontar plegats. No li ho dirà mai això que li ronda pel cap. Ho troba massa íntim. Tampoc sabria com explicar-li ja que són sensacions vagues, poc justificables però que el tenen capficat i pensarós. Com explicar el temor al demà? Com explicar si serà capaç d´asumir una feina de la qual desconeix tot completament?
Un xiulet el desperta d´aquestes barrinades. Han arribat a port. La Maria el truca pel mòbil per saber on para, que han de desembarcar i que aquesta gent van a preu fet, que com es descuidin tornaran cap al nord. Al Pere li passa pel cap de si no seria millor tornar al nord, tornar a la seguretat d´allo conegut, al terreny trepitjat. No haver-se d´enfrontar als seus propis dubtes.
Veu com la Maria se li acosta. Ho fa amb pas segur, ferm, ràpid. Ella el ve a buscar per endur-se´l cap a casa. Pensa que està guapa ara, que li fa efecte l´embaràs, li queda bé aquella panxa que ja comença a ser prominent. Ara ho té clar, ara està segur que tot anirà bé, que si ell afluixa sempre i serà ella per fer-lo reaccionar. Junts no poden fallar. Agafen el cotxe, surten del ferry per una rampa estreta i toquen terra. Tornen cap a casa. Faran una família.

Comentaris

  • LaPetitaAlice11 | 07-08-2010

    Crec que ja t'has adonat que m'estic llegint tots els teus relats...
    però no puc evitar deixar 4 ratlles per explicar-te que els teus escrits arriben a algú, per dir-te que no deixis d'escriure, q m'agrada llegir-te i que (almenys a mi) em fas pensar amb tot el que escrius. Merci!

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

65844 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.