El viatge de Lilit

Tornaré a sentir la força que sacsejarà els meus sentits hibernats quan un matí em desperti escoltant la música de la tenora. Em deixondiré lentament, estirant tots els anells del meu cos adormit pel fred dels dies curts i de les nits humides. Abandonaré, sense cap pressa, la pell morta que ja no em protegeix de res i l’oblidaré al mig del camí polsegós. Buscaré llavors l’herba verda per sentir-ne la frescor i el pessigolleig al ventre. Faré sonar el meu cascavell al so dels tambors llunyans. Aixecaré el cap i el giraré a dreta i a esquerra per olorar aromes noves i antigues que em guiaran cap a allò que desconec encara, però que reconeixeré, inevitablement, quan ho hauré trobat. Passejaré, corbant el meu cos, al ritme del cant de les granotes i dels grills. Vorejaré rius i basses i en beuré l’aigua de pluja, sentint l’escalfor del sol d’abril a l’esquena, però no m’hi aturaré. Em nodriré de fruits del bosc, pèsols d’olor i bolets de primavera. El verí m’ha abandonat fa tant temps que ni en recordo el gust amarg.

Al migdia buscaré l’ombra dels esbarzers per dormir les hores de calor. M’amagaré del passejador de la tarda i del seu bastó de pagès murri i desconfiat. Seguiré, fent ziga-zagues, el camí invisible a través dels camps de blat verd i dels boscos de pins i alzines. No m’aturaré a desxifrar els missatges críptics de les papallones blanques ni l’enigmàtica cançó de les tórtores.

I quan caurà el capvespre, cansada del viatge però feliç de retrobar la lluna, ballaré al bell mig de la clariana més pregona i esdevindré dona de llargues cames, braços ondulants i cabellera fosca. Els conills, les rates d’aigua i els esquirols ja no em tindran por i s’acostaran per oferir-me flors pels cabells i closques per ordir collarets que els mussols em penjaran al voltant del coll llarg i precís. Ballaré la dansa de la primavera que ningú sap com es balla però que jo sento vibrar molt endins quan el sol es pon. Les xibeques ulularan i els gripaus cantaran la cançó d’una sola nota mentre jo saltaré, els peus nus sobre la pinassa, giravoltant sense treva i estirant els braços cap a les estrelles, les meves eternes acompanyants que em fan l’ullet amb complicitat quan els pregunto allò que no té resposta.

A la matinada em deixaré caure rodona, prop de les arrels dels roures, per dormir les hores de la rosada. I quan, a la sortida del sol, senti la música de la tenora tornaré a emprendre el meu camí.

El viatge s’espera llarg però el temps també s’allarga, sense pressa, davant meu.