El veí

M'havia mudat al nou barri a un apartament d'un gran bloc de pisos. Encara no coneixia a ningú i dedicava moltes hores a la lectura. Precisament tenia entre mans la novel·la “Crim i càstig” de Fiodor Dostoieski, quan sento cridar al veí, no entenia el que deia, però sí que ho feia amb veu atronadora. Era un vell malcarat, que ni contestava quan el saludava les poques vegades que coincidíem al replà, un ésser abjecte, com la versió masculina d'Aliona Ivanova, la vella usurera del llibre que estava llegint.
Al poc temps, em vaig adonar que els crits anaven dirigits a una jove que passava el dia amb ell. Me la trobava a primera hora del mati, quan jo sortia a comprar el diari. Em somreia mentre obria la porta del veí amb la seva clau, i no era fins la nit, que marxava, un cop li vaig preguntar si volia prendre un cafè amb llet, però em va contestar que estava molt cansada i només volia dormir. Em va fer molta pena.
Un diumenge, aprofitant que la noia no hi anava, se'm va acudir. El vell sortia a esmorzar fora, quan el sento que obre la porta de casa seva, jo...
...
Estic segur que no he deixat empremtes, vaig tenir la precaució de posar-me guants. No vaig haver de fer gaire força per ofegar-lo. L'he deixat allà mateix, al seu sofà. Rebuscant a les butxaques, li trobo quatre mil euros a la cartera. Agafo els diners, els hi pensava donar a la noia en quan la veiés... Però no ha pogut ser.
A comissaria m'interroguen a fons. Els explico que no tenia cap relació amb el veí, tret de les salutacions al replà. El diumenge vaig ser fora tot el dia, els vaig dir.
Als pocs dies, m'assabento que han detingut la noia, acusada d'assassinat. Tenia un mòbil econòmic, per ser única beneficiària del testament del vell, a més tenia una clau del pis. Vaig saber que el veí era el seu tiet i que estava sord com una tàpia, el motiu pel qual cridava, quan parlava.
Cada nit tinc malsons, el vell se m'apareix amb els seus crits.
Finalment, m'entrego a la policia.