el t'estimo mai pronunciat

Un relat de: silenci_fosc

Va pensar en veu baixa les ultimes paraules que ja mai li
podrà dir. La covardia i la timidesa la van fer callar mentre intentava desesperada acceptar aquell adéu.
Retenint les llàgrimes va deixar anar un sospir que
confessava la seva derrota.
Era tard, el vespre queia tal com farien els remordiments
més endavant, conscient que passaria molt de temps fins
la propera retrobada. Va arribar el moment nefast quan entre la gent veia com s'allunyava la persona amb qui tants cops havia somiat.
Vençuda es va girar per emprendre el camí de tornada a casa on sols un llit mal fet i una intensa soledat l'esperaven.
Entre records va oferir la llibertat merescuda a les llàgrimes que tant de temps avia estat retenint.
Avui no hi haurà ningú insistint per que deixès de plorar. Avui està sola.
Havent passat la nit en blanc va llevar-se per admirar la claror de la lluna, però sense voler girà la mirada tot contemplant el llit i recordant aquell cos adormit que tantes nits avia acaronat procurant no destorbar-lo.
De sobte el cor li bolcà produint dins seu un reguitzell de sentiments desconcertants. Ell no hi era. Avia marxat.
Va seure al costat del telèfon desitjant que sonés malgrat l'hora que era. El silenci era rotund, els seus ulls es tancaven a poc a poc desprès d'un dia tan intents.
Es deixà emportar fins al món dels somnis per poder així esquitxar la realitat amb petites porcions de fantasia, per poder abraçar-lo, retenir-lo entre els seus braços i dir-li
a cau d'orella aquell tímid i suau t'estimo que va ser incapaç de pronunciar en el seu degut moment ...
Ha fet tard i el rellotge no s'atura, impacient viu esperant.



Arriscar-nos a dir t'estimo o viure amb el remordiment de no haver-ho fet mai ???

Comentaris

  • Arbequina | 06-09-2007

    He llegit molt sorprès aquest relat, doncs m'ha semblat molt talentós, molt, i m'ha agradat tant com pocs relats en aquest web em solen agradar. Certament és ple de frases delicadament triades i avança sense esforços per la reflexió del qui narra. De debò, un bon relat que m'obliga a anar per més.
    Sobre el missatge del relat (la darrera frase és genial), tan sols dir que li has trobat l'embolcall perfecte. Jo he sigut dels silenciosos, ara no tinc por en dir que estimo. Molt millor, la veritat.

    La única pega del relat és que és massa curt. I podria ser un afalac, però no ho és. Trobo que dóna la sensació de ser un projecte, més que un relat en sí, i això que té una forma molt ben arrodonida. També m'ha sobrat alguna falta descuidada (però a qui no se li escapen?).

    Bé, una salutació i fins ara, que en vull, almenys, un altre.

    Arbequina.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: