El temps i els papers

El temps comença a tocar-me amb les seves mans.
Em segueix constantment on vaig.
No em deixa parar.
Vol que el perdi a ell mateix.
Quin sarcasme tan gran.

No em deixa aprendre el suficient.
Em diu que m'afanyi
perquè puc perdre el tren.
Però sempre estic
en un lloc equivocat.

Ell, amb les seves presses
m'ha fet errar.
Mil cops ho he intentat
i encara torno a caure
en el mateix parany
del no saber parar.

Li dic que em deixi estar
però ell no em fa cas.
Em permet respirar,
sí,
però ho torna a intentar.

Fins que un dia
vaig conèixer a un ser sense papers
sense terra, sense res a perdre
més que la seva pròpia identitat.

Però ell deia que la vida
va com va.
I que és així i
ja està.

Per un moment, vaig pensar
que ja no m'importava el temps
ni el que diran.
Només vaig voler aconseguir la seva felicitat.

Del no res
l'havia fabricat,
sense un futur
premeditat.