El somriure de l´Hugo

Hugo. Aquest relat, està inspirat per tú, no en tú… i és per això, perquè li poso el teu nom. Perquè, en el aquest cas, crec que és més important el qui, que no pas el "per a qui".

Ets un nen encantador. Somrius sempre. Sempre. Fins i tot, quan plores, perquè estas cansat, em mires, i somrius, perquè t'estic fent alguna manyagueria, o simplement perquè et miro.
I la teva cara s'il.lumina, quan et veig riure, content. I segurament, segur, que la meva també.

I aquí ve la dissertació. El perquè. Perquè sempre somrius? Perquè em faig aquesta pregunta?

Bé, la primera resposta me la van donar els teus pares. Perquè t'agrada veure que la gent riu. No suportes veure cares llargues, ni tristes, ni enfadades. És per això, que, quan tornàvem a casa desprès d'una volta esgotadora per a tots, especialment per a tú que no havies fet la migdiada, em miraves fixament amb aquest parell de llacs inmensos i blaus que tens per ulls, del que en rajaven dues llagrimes enormes, i em somreies. Fent que el centre d'atenció, no fossin les llàgrimes, només la brillantor que emanes quan somrius.

La segona… la segona, és trista. Sobretot per a tú, petit, que t'agraden tant les rialles. Doncs bé. La segona resposta és, que estem perdent la costum de somriure. Perquè tothom té molts problemes… el famòs estrès, que tú encara no conèixes (i espero que no ho facis), problemes laborals, de salut, de diners... aquesta és la generació dels problemes! Però fins i tot quan les coses no ens van bé, o quan estem tant esgotats com ho estaves tú aquell dia, quan vam anar a fer la volta pel centre de Barcelona… ens hi hauriem d'esforçar. I la veritat és que, gràcies a tú, jo m'hi he començat a esmerar. I m'he adonat que un somriure, pot canviar les coses. Que si et despertes somrient, encara que en un principi costi un esforç, acabes el día somrient. I que la gent ho agraeix. Especialment jo.