El sol la lluna i les estrelles

Hi havia una vegada una abella que es deia Carla. La Carla vivia sota una col i ho feia amb les estrelles i la lluna. Tots plegats estaven una mica apretats però eren feliços i s´ho passaven prou bé tots junts.
Un bon dia la Carla va anar a veure al seu amic sol. Eren molt amics d´ençà que el sol la va ajudar aquell dia que no tenia res per esmorçar.
Tot volant el va anar a visitar a la caseta de fusta que el sol tenia dalt de tot de la muntanya més alta que es pugui imaginar, que és on viu el sol, i on sempre, tot l´any, hi ha tota la neu que es pugui imaginar.
Quan va arribar el sol estava preparant un pastís de xocolata. En sabia molt el sol de fer pastissos i sobretot el de xocolata era el que li sortia més bo. En un bol ben gros i posava farina, ous, sucre, xocolata desfeta al bany maria i una mica de llevat per fer pujar la massa. Ho deixava reposar una estona i cap al forn. Li sortien uns pastissos boníssims i esponjosos que tothom se´n llepava els dits.
Aquell dia la Carla i el sol, van petar la xerrada una bona estona, amics com que eren. No enraonaven de res en concret. Els temes sortien espontàniament i anaven variant sense proposar-s´ho. Mentre, anaven pessigant el pastís, que ja estava fornejat i que calentó, acabat de fer, desprenia una flaire que era inevitable de no menjar-se´l.
Van estar molta estona parlant fins que ja es feia tard i l´abella havia de tornar a casa. Quan estava a punt de marxar, el sol li va fer una confessió.
-"Mira Carla" -va dir-li amb una veu una mica trencada, com mig avergonyit que a ell, el gran i poderós sol, li passés allò. -"Jo visc molt content i feliç aquí dalt en aquesta muntanya, en la meva bonica caseta de fusta i amb els meus pastissos i els meus ninots de neu, però a vegades sento que estic una mica trist ja que no tinc ningú que visqui amb mi, no tinc ningú amb qui compartir les estones".
La Carla es va entristir molt de veure el sol tant apenat ja que era el seu millor amic i no li agradava gens veure´l així. Se li va acudir que podia ajudar al sol i alhora als seus amics lluna i estrelles.
La Carla va pensar que el sol i les estrelles podien anar a viure amb el sol, dalt de tot la muntanya, on hi havia molt espai i on s´ho pasarien la mar de bé tots plegats. A més ella els podria anar a visitar cada dia, després d´esmorçar i podrien jugar, fer ninots de neu i menjat pastís a cor que vols.
Així que va haver tornat a casa ho va dir als seus amics i els va fer tanta il·lusió que no van esperar ni un moment. Ràpidament van preparar les maletes, van agafar tots els seus estris i van anar cap a la casa del sol, al cim de la muntanya més alta de totes les muntanyes i on sempre hi ha neu.
Quan van arribar-hi ja era de nit i la lluna i les estrelles brillaven dalt del cel. Van picar la porta de la casa del sol i quan aquest va sortir, va quedar tant impressionat per l´espectacle de veure el que sempre era el fosc cel de la nit tant il·luminat per estrelles i la lluna, que va sentir l´alegria més gran de la seva vida. Plorava de content i alegria. Tots es van donar una gran abraçada i reien. La lluna i les estrelles, els va agradar tant tot allò que li van dir al sol que per sempre més, cada nit, pujarien dalt del cel per donar-li aquesta alegria al sol. Era la seva forma de donar-li les gràcies per deixar-los viure amb ell en aquella muntanya tant alta, tant plena de neu i tant bonica.
I des d´aquell dia, el sol, la lluna i les estrelles viuen plegats a la caseta de fusta i per això sempre estan dalt de tot del cel, que és on els podem veure.