El senyor zero

Gairebé ningú no recordava ni el seu nom. Treballava en el departament de vendes al tretzè pis d'un immens edifici que no s'acabava mai. Despatxos i oficines que omplien el cel, telèfons que no paraven de sonar, gent que es movia atrafegada. Aquell era l'univers del senyor zero. Sense nom, sense identitat enmig d'aquell immens batec que també havia passat a formar part del seu. Es passava el dia davant de l'ordinador, amb les pampallugues de la pantalla a les quals s'havia acabat acostumant, amb la fressa inconfusible de les tecles… Era la música eixordadora i estrident de sempre, en un món de pasadissos on les finestres no es podien obrir i amb l'immens rellotge de paret omnipresent que marcava el ritme del temps. Pot semblar una bestiesa, però després de clavar-hi la vista durant molts segons perduts, el senyor zero va arribar a la conclusió que el temps s'havia d'aturar algun cop i aquella oficina no dormia mai. Les broques del rellotge continuaven girant quan els últims llums s'apagaven, perquè el servei de neteja només rellevava els oficinistes i així en relleus successius…
-Martin Hearst?
Aquella veu el va fer tornar a la realitat. Havia donat un cop sec a la taula amb una maleta de cuir negre i un home l'estava esguardant fit a fit, amb les mans a sobre la taula. En un primer moment no va saber com reaccionar. Feia massa temps que ningú havia pronunciat aquest nom dins d'aquelles quatre parets. Era com si durant anys hagués estat l'home invisible i precisament ara…
-No he vingut de tant lluny per equicovar-me tant, espero.
Em dic Peter Olsen. Podríem parlar en algun altre lloc?
Li va dir que el seguís i mentre caminaven pels eterns pasadissos anava pensant en qui podria ser aquell home. No recordava que conegués ningú amb aquell nom i en podia estar gairebé segur perquè ell tenia pocs amics. Finalment van arribar a l'àrea morta. Tothom l'anomenava així perquè era el lloc perfecte per amagar-s'hi i no ser descobert. Quan un monstre té tants tentacles, és poc probable que algú en trobi a faltar algun.
-No sé si ens coneixem.
-Té raó. Aquest serà el primer cop i també l'últim que ens veiem. Segurament haurà sentit a parlar de l'empresa informàtica Olsen. Facturem més milions que tots els ratolins junts d'aquesta oficina. He vingut a fer-li una proposta.
-L'escolto.
-És molt senzill. Tot és a dins d'aquest cd. Només cal que obri l'ordinador i…
-Un moment, m'ha semblat sentir que em demanava que…
-És un virus potent. Amb unes guantes hores haurà destruït tots els arxius. Li pagarem el que demani i al cap de vint-i-quatre hores ho podrà retirar d'un apartat postal que obrirem al seu nom.
-Però… Per què jo ? Com és que saben que em dic Martin Hearst? Fa molt de temps que ningú pronunciava el meu nom.
-De veritat que ho vol saber? Als nostres tècnics no els ha estat gaire difícil aconseguir una llista del personal d'aquesta oficina. A mi mai m'ha agradat el número tretze perquè estem en aquesta planta, oi? Però vaig néixer aquest dia. A la llista només hi havia números, un per cada empleat, com si només fossin un codi de barres, sense noms ni cognoms. Res de res. Fins que vam descobrir unes inicials. Becaris, vicepresidents, repartidors, telefonistes… Però vostè semblava no encaixar en cap categoria. No sé a què es dedica, senyor Hearst, però en la llista era com si no existís. Fins que el vam trobar. Vostè no tenia inicials, només una estrelleta al costat del seu codi d'identitat. Què podia voler dir? I és per això que sóc aquí.
-Només per una estrelleta?
-Per molt més que això, senyor Hearst. Segurament aquí es passen al dia davant de pantalles d'ordinadors, ordenant xifres, estadístiques, dades…
-Sap que no havia sentit mai tants cops junts el meu nom?
-Per això vull que m'ajudi.
-Però és que encara no entenc perquè.
-Ha sentit mai a parlar de la conspiració delta?
-No.
-Es tracta de propagar missatges encriptats a la xarxa amb un únic objectiu.
-Quin?
-Intercepta totes les trucades telefòniques que queden gravades en algun arxiu protegit. I només s'hi pot accedir des de dins.
- Li puc preguntar com ho han descobert ?
-L'Ida, la meva dona sempre em deia que la nostra vida privada és com una capsa de sabates. Tots hi guardem amb il·lusió els nostres secrets, com si fóssim nens petits que hi amaguéssim un tresor per descobrir. Però qualsevol la pot obrir perquè no existeixen claus ni panys ni forrellats que ens protegeixin de nosaltres mateixos.
-Tenia tota la raó.
-Per això sóc aquí. L'Ida no volia viure en un món on gent com vostè era una peça més d'un immens engranatge. Tots tenim dret a la identitat però sobretot a la dignitat. Què me'n diu, doncs?
-Encara em sembla impossible que m'estigui dient tot això. Em pensava que la tecnologia s'havia menjat els principis del món. Però veig que estava equivocat. Molt equivocat.
-L'han ensinistrat per convertir-se en un ratolí d'una empresa per a la qual ningú és indispensable. És la lògica del mercat, senyor Hearst.
-La capitalització de les persones.
-Ni jo mateix ho hagués definit millor.
-Bé, hauria de tornar a la feina abans que…
-Abans que trobin a faltar el ratolí que s'ha escapat de la gàbia!

Martin Hearst va riure. Per primer cop en molt de temps i era una sensació agredolça. Per una banda, aquell home que es feia dir Peter Olsen havia estat com una aparició, un fantasma sorgit del no res. Tenia escrúpols, somiava en un món de persones. Però tots dos treballaven al servei de les màquines. Bé, potser és que simplement era inevitable tancar els ulls i girar-se d'esquena al progrés. Calia avançar i l'únic camí es traçava en una infinita línea recta just davant seu. Tanmateix, s'adonava que havia viscut sempre enganxat en aquella cadira d'un tretzè pis, davant d'una pantalla fent una feina que potser no havia acabat d'entendre mai. I ara sí. Era com si tot d'una comprengués les paraules del senyor Olsen. Ell només era un ratolí de ratolins, com el mateix que feia servir cada dia assegut al seu escriptori. Un punt de suport per viatjar, per navegar per les profunditats de la pantalla. I tanmateix, quina diferència hi havia entre la màquina i ell? Es passejava per pasadissos laberíntics sota l'ombra del tic-tac del rellotge, sempre sota la mateixa llum i amb l'aire vulgar i enrarit. Era com si algú els hagués encabit a tots a dins de la pantalla, un joc macabre que algú s'havia inventat i que contemplava impassible des de fora, amb la rialla burleta i juganera. O com si estiguessin condemnats a desplaçar-se al llarg d'un tauler d'escacs o de qualsevol joc de sobretaula. Ells n'eren les peces, però sense voluntat, apàtics, perquè algú efectuava els moviments des de dalt. Algú que no coneixien, que no havien vist mai, però que decidia per ells. Potser una mà que movia els múltiples ratolins que havia adquirit i adoptat i els feia ballar al seu so. Tentacles que prolongaven la pròpia identitat anul·lant, al seu torn, la dels altres.

El senyor zero havia despertat del seu somni. Obria els ulls a la realitat que l'envoltava i que mai s'havia atrevit a posar en dubte. Els ratolins no tenen noms ni cognoms, només són números, potser lletres però buides de significat. Ningú els troba a faltar quan es moren, només són les víctimes sacrificades als déus de la ciència. I els ratolins dels ordinadors tampoc tenen consciència. Som nosaltres qui els marquem la ruta que han de seguir, el camí cap a la captura de la informació. Al capdavall, tots podem patir la condemna implacable del ratolí. Com en Martin Hearst.
-Accepto.
-Sabia que ens posaríem d'acord.
-Amb una condició, però.
-Quina?
-Els diners.
-Vostè dirà.
-M'agradaria creure que no ha estat casualitat que vostè i jo ens hàgim trobat. No voldria pas convertir-me en una mena d'heroi, res més lluny de la veritat. Encara que és una oferta temptadora, no puc acceptar els seus diners, senyor Olsen.
-Però…
-Sí, l'ajudaré, però a canvi no vull res.
-La seva resposta em sorprèn molt, si vol que li digui la veritat. Em confirma que encara no està tot perdut. Que encara queda gent al món que pensa com l'Ida. I això m'omple d'alegria, senyor Hearst.

Es van fondre en una encaixada de mans i tot seguit van abandonar l'àrea morta. Peter Olsen es va dirigir a l'ascensor mentre que el senyor zero retornava al seu lloc de treball que havia abandonat per uns instants. Com era de preveure, ningú se n'havia adonat. Podria haver estat en mil llocs però mai ningú s'hauria imaginat la conversa que acabava de tenir. Duia el cd a les mans i no volia perdre temps. Només serien uns segons i llavors… La caixeta de la maquinària del temps es tornaria a posar en funcionament i tot tornaria a girar però a partir d'aquell moment tot seria diferent. Si més no per en Martin Hearst. Tenia ganes d'abandonar aquell senyor zero que l'havia acompanyat durant anys, desfer-se'n per sempre, llançar-lo a les profunditats del mar. Però ell no sabia ni quin gust tenia l'aigua de mar, no havia vist mai aquella ratlleta al fons de tot i no havia cregut mai que la terra s'acabava allà i que després no hi havia res, només silenci.

El virus ja havia començat a treballar. Aleshores Peter Olsen ja seria lluny. I Martin Hearst simplement es va aixecar de la seva cadira, es va posar la jaqueta i va enfilar passadís avall. A sobre la seva taula només hi havia papers i documents. Res important, cap record que volgués recordar. Potser era que els ratolins no tenien dret a la intimitat. Va arribar a l'ascensor i va prémer el zero amb força. S'adonava del nou significat que prenia aquell número. Era l'inici d'un lent despertar, com si la vida fos un immens edifici i cada pis només una fita a assolir. Va sortir al carrer i es va allunyar lentament, sense girar la mirada perquè no es penedia de dir adéu al seu passat. Havia aconseguit escapar de les urpes del no-jo i s'havia acabat retrobant a ell mateix.