Junts

Un relat de: ortzadar

Un dia em vaig despertar i no hi eres i llavors em vaig adonar que m'havia acostumat a tu, a aquella mirada serena que no va tenir temps de dir-me adéu. I sempre et veia per tot arreu on anés però tu mai no eres enlloc. Fins que vas aparèixer darrere d'un vidre amb aquella veu trencada que ja no semblava teva. I els ulls que se t'havien fet petits de tant plorar, enfonsats i fins i tot era com si s'haguessin tornat d'un color menys blau i més fosc, perquè sabies que tardaries molt de temps abans de poder tornar.

I quan la meva mà va tocar el vidre que ens separava, jo només sentia l'escalfor de la teva mà que tremolava, invisible i poruga. Em miraves i no deies res, potser perquè no ens calia res més. Els secrets de les paraules que no ens havíem dit mai estaven tancats en aquella habitació, ocells amb les ales escapçades perquè el silenci ens protegia. Érem presoners de la nostra veritat, del vidre que ens havia condemnat i va ser llavors, en aquell instant, quan vaig saber que t'estimava.

Comentaris

  • m'agrada[Ofensiu]
    ANEROL | 06-07-2007 | Valoració: 8

    però trobo a faltar alguna cosa que la fagi més entenedora o, pot-ser, és això el que pretens, cadascú amb la seva imaginació

l´Autor

Foto de perfil de ortzadar

ortzadar

5 Relats

8 Comentaris

5912 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
http://ortzadar.bloc.cat

I quan despertis del llarg somni ja no hi haurà nit que et vetlli perquè tindràs el món als teus peus