El senyor Martí

Tanta fou la pena del senyor Martí quan va veure plegar l`últim company, els estris suplantats per la computadora, els seus fills parlant en anglès...

Els anys però mantenien i preservaven el cor del senyor Martí jove.

El senyor Martí va veure passejant en un expositor una nina, una preciosa figura esculpida, tallada qui sap lo de quina matèria, lleugera de roba, amb unes formes sinuoses, uns pits que semblaven fruits puixants...

El senyor Martí embadalit però, va sofrir una severa decepció , la nina dels seus ulls no era a la venda, es tractava d`un maniquí per penjar-hi roba de dona, li van explicar.

El senyor Martí era una institució al barri. Recorria el seus carrers acompanyat sempre per el seu bastó, la seva dona el va deixar ben jove sol, va patir un atac de cor. Els veïns del barri el saludaven i se l`estimaven particularment.

El senyor Martí va agafar una depressió que el va retirar al seu domicili. Sol els seus fills podien amb penes i treballs alimentar-lo, sanejar-lo, vestir-lo...

El senyor Martí tenia un cor ben gran, com he dit anteriorment.

Un bon dia, en la soledat de la seva depressió, de la seva vellesa, un estel, un magí, una fada de conte s`escola per la finestra, quina sorpresa no experimentà el senyor Martí, quan un vespre, en la soledat de la seva vellesa remenant els estris de la seva antiga fusteria se li va aparèixer un esperit.

El senyor Martí va pensar que es tractava de la seva antiga esposa, l`Anna Maria, que sense adonar-se s`havia mort i que havia arribat al cel, sí, premiat per tants anys d`esforços i fatigues.

Però no es tractava en res d`això, era un esperit, un estel, o una fada el que va anar a visitar al senyor Martí.

El temps retrocedí, el seu pare, també fuster, el cridava, li deia que mai a la vida aconseguiria res si no s`esmenava.
Ell corria rere l`Anna, amb la seva bicicleta, amb la seva camisa nova, inconscient, ple de joventut, volava temeràriament amb la seva bicicleta... quan un dia malastruc un gos traïdor li va travessar les rodes de la bicicleta.
Es va trencar el crani i el metge temia lo pitjor, van caldre sis mesos al llit, una convalescència penosa, el dubte de si tornaria mai a ser el mateix.

Al despertar, el senyor Martí va anar a buscar aquella bicicleta que conservava des de jove, amb la qual temerari havia recorregut tota la plana.
Llavors dolçament i cerimoniosa els seus ulls cansats s`humitejaren i un plor savi i contingut va conquerir el seu esperit.
El senyor Martí va reflexionar i com mai va copsar la veritat: havia envellit.

El senyor Martí es va jurar que sortiria al demà mateix. Que convidaria als seus fills a un gran àpat a Ca la Pepa.