El secret de Càrol Schwann

Quan les germanes Schwann van deixar de ser aquelles dues nines que anaven vestides i pentinades de manera similar, moltes d’aquelles persones que els atabalaven amb la mateixa lletania complimentosa sobre que preciós era tenir bessones, van comprendre que potser el seu comportament havia estat força pueril.
Probablement, a les beceroles d’un camí llarg i tortuós, en el qual es faria indispensable desprendre’s de molts perjudicis de superficialitat. Un procés, fins a cert punt, dolorós, com el fet d’haver de mudar periòdicament una pell que s’amara de tota la pol·lució ambiental, però també sovint, - per ventura! - d’influències enriquidores.

Avui, paradoxalment, la Clàudia i la Càrol Schwann, sembla que no tinguin res en comú. Tanmateix, només cal que tinguem l’oportunitat de parlar amb elles per adonar-nos que són unes germanes entranyables i, que, molts dels antagonismes que elles mateixes havien alimentat durant la seva infància i, sobretot adolescència, ara es van difuminant amb una elegància congènita que les delata.

Recordo un estiu que la Clàudia va trucar a casa tota decidida per si volíem que ens fes de mainadera. Ens va sorprendre perquè nosaltres sempre ens endúiem la Susanna a tot arreu i passàvem força desapercebuts entre el veïnat. Però aquella noia, amb la seva consideració i insistència, semblava que no ho tingués en compte i ens empenyés a sortir a fer un tomb com teníem per costum, uns quants anys enrere.

Després de rumiar-nos-ho, vam dir que sí, i, vam aprofitar perquè així la nostra filla conegués aquella noia.
Hi mostrava un notable interès. Aparentment era una persona responsable amb la qual podíem confiar. Actuava amb tranquil·litat davant de les nostres explicacions sobre on endreçàvem el més essencial i vam tenir la sensació que ens precipitàvem suposant que ens trobaríem la Susanna embotida de llaminadures a un pam del televisor.

La veritat és que no va ser fins la tercera vegada que la Clàudia va passar-se la tarda amb la Susanna, que no vam deixar de pensar si la llista de telèfons escrita rere alguna d’aquelles garanties (sense segellar i caducades) que havíem recuperat en la recerca de les instruccions de tots els electrodomèstics, i que havíem penjat just al costat de la farmaciola, realment tenia alguna utilitat.

No, en efecte, érem uns exagerats. Però era comprensible, suposo, i quan arribàvem podíem abraçar la nostra filla amb intensitat mútua i renovada.

Arribat el mes de setembre, la Clàudia se’n va anar a la Capital i nosaltres vam tornar a la rutina sense presses ni gaire enrenou ni transicions forçades. En això, també, havíem tingut molta sort i ens n’alegràvem enormement.

Han passat dos estius d’aleshores ençà - no gaire temps - així i tot, temps suficient perquè l’espigó i el moll tornin està poblats de gats desnerits i famolencs que malden per escurar les espines d’alguns peixos que els han llençat pescadors misericordiosos.
Deixalles, al capdavall. Gats atemorits, entre la mar i la munió de gent que es mou pel Passeig.
Nosaltres retenim la Susanna agafant-la cadascú per un dels seus braços i ella, sense perdre de vista l’àpat felí, es gronxa endavant i enrere, com volent imitar les onades d’aquesta mar que insisteix en rosegar la roques i envia uns missatges tendres cap a totes les embarcacions amarrades als rovellats norais del port de Sagrú.

Un concert molt familiar de llaüts i iots de vertigen ens acompanya mentre trec el petit peu de la Susanna entortolligat en una xarxa blava descolorida i oblidada. Ella encara hi posa tot el seu afany en deslliurar-se’n amb les seves pròpies mans, i fóra capaç de treure’s la sabata per desfer-se’n. Però, fins i tot, aquestes arts conserven la seva funció més innata i només gràcies a la tenacitat de tots dos, finalment, puc recuperar la nostra filla de les urpes famèliques de l’oblit.

L’abraço ben fort i li faig dos petons a les galtes molsudes, somriu i surt esperitada cap a la seva mare que saluda una noia que apareix baixant les escales.
És la Càrol Schwann, la germana gran de la Clàudia que porta un perol vell de cuina que fa una olor de peix inconfusible.
Així, a per cop d’ull, no s’assemblen pas. Però a mesura que anem escoltant el que ens explica i veiem com gesticula, el seu to de veu ens recorda a la nostra eficient i única mainadera: la seva germana.
És clar que ja han passat dos anys, no obstant això, ara em ve a la memòria sobretot aquesta mirada d’ulls foscos i aquella tendència a posar-se de perfil i també aquest penjoll de nacre al voltant del coll.
Ben segur, que si la Càrol lluís el mateix pentinat i anés abellida de la mateixa manera que la Clàudia, algú encara gosaria dir que són bessones.

La Càrol ens diu que no pot entretenir-se, que ha de tornar a treballar al Nàdigor, un restaurant de renom que treu el màxim profit dels darrers dies d’estiu.

Avui, és vint de setembre i quan comenci a fer-se fosc l’única via d’entrada a Sagrú (la carretera Vint-i-sis) quedarà col·lapsada.
Encara que és totalment previsible, tothom, tard o d’hora, torna al port de Sagrú.

Mentre navegàvem directes cap el tendal de color verd, amb uns serrells blancs, que feia de terrassa del restaurant, la Càrol ha satisfet la nostra curiositat sobre la seva vida i, la de la seva germana, amb quatre pinzellades ràpides però molt aclaridores.

Ens hem assegut en l’única taula lliure arran d’on passava la gent, i, mentre ella anava cap a l’interior del local per preparar-se i portar-nos el que havíem demanat, no hem pogut evitar comprovar com una noia llançava - amb indolència absoluta - una punta de cigarreta encesa a les jardineres que ens separaven d’ells.

- Anem Ricard! - hem sentit que li deia la noia -.
- No vagis tan de pressa... Mil·la... qui vols que ens vegi?... - li ha respost ell -.

El fum s’anava esvaint poc a poc a mesura que la parella desapareixia passeig marítim enllà.

A la Lena, no li semblava pas amoïnar que la nostra filla arribés a casa tacada, de dalt a baix de gelat de xocolata i torró. Li preocupava més que el fum pogués impregnar les nostres robes.

- Són evònims, Ferran.
- Evònims. Sí, Lena, ja ho sé - vaig respondre -.
- Les coses mai són el que semblen... aquesta noia està aixecant un mur d’indiferència amb una facilitat temible...i com pots comprovar hi ha més puntes de cigarreta... algunes ja apagades...

Sort que la Càrol voltava atenta a prop nostre i va treure’m d’aquest intent, de la Lena, de dissecció metafísica d’un evònim, amb unes paraules brutalment més terrenals que anunciaven una imminent recollida de la brutícia acumulada per la displicència humana.

Una hora més tard, els gats del port de Sagrú miolaven reclamant la presència pietosa de la noia del Nàdigor. Nàufrags, com ella, ben arran de mar, separats per murs invisibles d’incomprensió. Secrets, que sovint acaben convertint-se en ofrena per qui arriba a la falda sorrenca de l’antic castell d’Aguinó, al final del Passeig.

Consumida la mitjanit, mentre acarono els cabells de la Lena i la plenitud del seu cos reposa, li xiuxiuejo a l’orella un T’ESTIMO dolç i tendre que fa que esbossi un somriure encoratjador i veritablement sincer.

En aquest estat, és probable que se’ns pugui considerar ànimes bessones.