El retrat

Un relat de: walrusluli
Els meus problemes van començar llegint a Oscar Wilde. En un rampell, que fàcilment podria confondre's amb un estat de follia eufòrica, vaig encarregar un retrat a l'oli com el d’en Dorian Gray. Potser si que em vaig arribar a creure que hi havia poders més enllà de la meva comprensió, que el fet de tenir aquell quadre penjat sobre el llit seria com prendre l'elixir de la vida. Malauradament, però, no vaig comprendre el veritable poder de la pintura. Inicialment, fins es podria dir que vaig quedar-ne decebut. Al bell mig d'un recarregat marc daurat s'alçava la meva esvelta figura. Malgrat el semblant orgullós, però, l'entorn i la indumentària impedien que el retrat desprengués la majestuositat que jo pretenia. Quin error de judici! I és que a mesura que van passar els anys, cada vegada em costava més mirar aquella expressió d'indolent ignorància. Mentre el meu reflex al mirall s'omplia de solcs, aquell jove prepotent em somreia sorneguerament amb la seva joventut perenne. A mesura que els contorns de la meva figura s'anaven desdibuixant, eixamplant els dominis de la carn flonja, les pinzellades precises i de colors vius em feien dolorosament evident la bellesa d'aquell cos jove. El pitjor, sense cap dubte, eren els milers, milions!, de possibles camins que s'endevinaven en el refulgir de la meva mirada juvenil. No podia sinó submergir-me lentament en l'amargor de la meva pròpia desil·lusió, fruit de tantes decisions equivocades, en adonar-me que ja només em quedava per recórrer un tram curt de camí, ple d'entrebancs i envoltat d'un silenci eixordador. L'agror del meu caràcter, creixent amb l'edat que aquell maleït quadre mai mostraria, es va convertir en el meu pitjor enemic.
Aquest matí, doncs, he pres la única decisió assenyada dels últims quaranta anys. He exterminat la pintura apunyalant-la furiosament mentre plorava. Tot seguit l'he despenjat (deixant a la vista els profunds solcs al guix que ha dibuixat el ganivet) i n'he cremat les despulles.

Comentaris

  • Re: Lliçó de vida...[Ofensiu]
    walrusluli | 16-01-2019

    Moltes gràcies Nil! Totalment d’acord amb la importància de saber-nos gaudir i entendre tal i com som a cada etapa, sense deixar-nos eclipsar per, ni oblidar, allò que vam ser (i ens ha dut on som).
    Busco el teu relat :)
    Salut!

  • Senectut[Ofensiu]

    Ah! havia oblidat de dir-te que tinc publicat un poema "SENECTUt" que toca aquest tema de l'eterna joventut. Nil.

  • Lliçó de vida...[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 16-01-2019 | Valoració: 10

    Jo no podria viure sense miralls, els que hi tinc, tret del de la cambra de bany, tenen més de cent anys, a saber! quines imatges de rostres hauran atrapat? Només ells ho saben... A mi m'agrada mirar-me.... Per mi és com anar a cal psicoanalista: avui "tens el guapo subido!, avui fas mala cara, avui estàs super-sexi! au! m'ho faig amb el mirall..., o avui et fas un reconeixement físic i te n'adones que els anys no passen debades. Em pensava que em salvaria de fer-me vell. Dit tot això que acabo d'exposar poden pensar vostès que sóc un narcisista nat! Doncs no!... Jo crec que simplement m'agrada estar en comunió amb mi, una forma com una altra de valorar-se i estimar-se. De tant en tant miro les fotos meves d'antany i com es canvia... El teu relat M'ha agradat molt, perquè al final transmets una gran lliçó humana que tothom hauria d'aprendre: que un s'ha d'acceptar tal com és i tal com va canviant, perquè l'arruga és bella, és la geografia de les nostres vides. Les fotos, el retrat en el teu relat, és tants sols una imatge inanimada d'allò que fórem i ara ja no ho som. Salut, Nil.

  • Re: El mirall[Ofensiu]
    walrusluli | 13-01-2019

    Moltes gràcies Aleix! Una abraçada

  • El mirall[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-01-2019 | Valoració: 10

    A vegades, el mirall esdevé el pitjor enemic de l'home. Veure el que no es vol veure resulta angoixant. La realitat, no sempre és fàcil d'acceptar. Un magnífic retrat de la realitat. Una forta abraçada.

    Aleix