El rellotge del campanar

Un relat de: Fifo

Entre els records de la meva infantesa que més m'han quedat gravats, indubtablement són els relacionats amb l'església del meu petit poble. I es que la meva relació amb aquest edifici va tenir dos aspectes: un de tipus religiós ja que vaig ser durant bastant temps escolanet, i un altre mes prosaic mes materialista, doncs alguns cops era l'encarregat de donar corda al rellotge del campanar.
La imatge externa de l'església ha canviat molt des d'antuvi, la teulada era tota de teules roges amb una part central rodona que sobresortia de la resta on i havien unes espitlleres que servien per la ventilació i que li donaven un aspecte com de bunker o niu d'ametralladores. El campanar era dels anomenats d'espadanya,(quina pena quan veig alguna fotografia). Tot i això els canvis mes importants han estat en el seu interior i especialment a la seva part alta que per cert jo coneixia molt bé. Al entrar a l'esquerra del temple es troba l'escala que condueix al cor i des d'aquest indret, un altra escala petita i fosca que portava una cambra de pis irregular, ja que era la volta de l'església. S'entrava en aquesta cambra per una petita porta des de la que arrancaven uns esglaons fets sobre la volta que portaven a l'habitació del rellotge.
Aquest et semblava fantàstic quan el veies les primeres vegades, era una maquinària grandiosa, moltes rodes amb dents que s'ajuntaven les unes a les altres i que feien que allò tingues vida i utilitat. Si coincidia la teva estada amb el toc dels quarts o les hores, l'enrenou que s'originava era monumental, semblava que toc tingues que desmuntar-se, tot es posava en marxa, unes rodes empentaven les altres, tot grinyolava, era caòtic però el resultat final era deliciós tocaven les campanes que estaven mes amunt al aire lliure, al campanar. Els quarts els anunciava "la menuda" les hores "la grossa".
Bé, os preguntareu quina era la força que movia aquest grandiós artilugi?. Doncs simplement tres pedres de mida diferent que lligades cada una a la seva corda, penjaven des d'aquesta habitació del rellotge fins al cor (un cop una corda es va trencar i per sort no va fer mal). Les cordes d'on penjaven les pedres estaven enrotllades a uns cilindres de fusta els quals pel pes, es posaven en moviment, que transmetien a la resta de maquinaria. Això volia dir que al desenrotllar-se les cordes les pedres anaven baixant cap al cor, i si arribaven al pis, al no tibar, al no fer força, el rellotge es parava. Aquí era on entrava en joc una activitat molt important, la de donar corda al rellotge.
Donar corda al rellotge consistia en fer pujar les pedres, enrotllant les seves respectives cordes al cilindre de fusta, mitjança una maneta que havia al seu extrem frontal. Si això no s'efectuava cada dia el rellotge es parava .
Aquesta tasca era obligació de l'agutzil del poble, i com el meu pare ho va ser durant un temps, quan ell pel motiu que sigues no podia fer-ho, ho tenia que fer jo (no tindria mes de nou o deu anys). Doncs ve quan el meu pare va deixar de ser agutzil, el seu substitut i encara no se perquè, quan tenia molta feina o havia de sortir del poble, en demanava si jo podia donar corda al rellotge, cosa que jo feia i per cert de no massa bon grat.
El motiu d'aquesta reticència era la por, la veritat. Si podia demanar a algun company de joc la seva col·laboració ho feia. Quan tenia que pujar-hi sol ho passava molt malament.
Com ja he esmentat, l'escala era petita i fosca i l'únic lloc on i havia llum elèctrica era a l'habitació del rellotge, la resta d'aquella gran estança estava il·luminada sols per els raigs de sol que entraven per les espitlleres verticals el que li donava un aspecte poc tranquil·litzador especialment el dies ennuvolats. Per arribar dons a l'habitació, un cop havies entrat en aquesta gran nau superior, tenies que pujar els esglaons adossats a la volta quasi palpant el terra ja que no hi veies res; el trajecte era curt però es feia mol llarg.
Algun cop, quan i havíem pujat dos o tres companys, i sobretot si un d'ells era més gran (el que donava certa seguretat), ens havíem atrevit a fer un recorregut per aquesta cambra que era la part superior de l'església. Era tot una aventura caminar quasi en la foscor. Ens anàvem parlant per no tenir por, però el soroll que fèiem esvalotava la colònia de rates-pinyades que hi habitava ,el que ens va produir mes d'un ensurt.
Acabada la tasca de donar corda al rellotge, ja un cop a la plaça, quan sentia tocar les campanes hem sentia cofoi; em creia un descendent del deu Kronos que amb la meva petita aportació ,havia fet possible que el temps no s'aturés. Si el rellotge funcionava el temps seguia el seu camí.
Des d'aleshores quan sento les campanes d'algun campanar, recordo amb melangia el meu petit poble i els temps de la meva infantesa.


Fifo







Comentaris

  • Gracies Surina[Ofensiu]
    Fifo | 14-08-2008

    Surina. En primer lloc el meu agraïment per tindre l'amabilitat de posar-te en contacte en mi..
    Pot semblar una paradoxa, però l'educació religiosa de la "canalla" del poble i la meva en particular, tot i participar en els actes religiosos, mes el contacte ha sovint amb l'edifici de l'església per las raons explicades, crec que no van deixar una petjada de religiositat profunda en mi, ans diria el contrari.. (el rosari del mes de Maria al Maig, era el acte que ni Mao en la seva tasca de reeducació dels intel·lectuals es fet mai ja ja ).
    Pensa que eren actes que formaven part dels esdeveniments del poble, eren la vida del poble: batejos, casaments, Enterraments, Festes. Era on el poble es trobava.
    Els diumenges, la roba de lluir. Les converses ans i desprès de la missa. Desprès el vermut al Centro (olives farcides, anxoves) i cap a casa a menjar l'escudella i carn d'olla. Era diumenge.
    Saps com es formaven aquets grups fora i dintre l'església? Doncs les dones a una part i el homes a un altre. Als bancs de l'església quan venia un foraster i anava a seure-hi normalment s'equivocava de "bàndol". (Quines mirades de reprovació).
    I la Festa Major. Es segur que la distancia en el temps idealitza les coses, però jo crec que com no havia masses coses que gaudir, les que teníem, els i donàvem un valor afegit.
    Ja veus que el tema es pot allargar, i es el que poc a poc intento, en el meus modests relats, explicar la meva visió d'un poble, en un temps determinat, i evindenment passat per el cedaç de com jo crec haver-ho viscut. Va ser així?.
    No se si has llegit un relat en el que parlo dels meus Mestres, Fes-ho i veuràs que parlo dels homes que m'ha influït, i cap d'ells o han fet en el aspecte religiós. El aspecte
    Espiritual, si, i en els altres que comento en el relat esmentat. Gracies i perdona per haver fet una explicació tan llarga i a lo millor poc entenedora. Josep.

  • Escolanet[Ofensiu]
    surina | 14-08-2008 | Valoració: 9

    El relat m'agrada però m'ha quedat una curiositat. Quin és el sentiment que et produeix
    el fet d'haver sigut educat en la religió i si creus que va ser un fet positiu... Una abrçada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Fifo

Fifo

54 Relats

118 Comentaris

49853 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Naixcut el 1941 a Mas de Barberans (Mon tsià), he viscut quasi sempre a Bcn.
Graduat Social i Tecnic informatic des de 1968, estic gaudin d'un descans en el treball actiu, aprofitan-lo per escriure vivencies i sentiments en forma de relats i poemes.


fifoaika@gmail.com