El poema de guillem

Hi havia una vegada un nen, el Guillem, que havia perdut la seua àvia un temps enrrere. Se l'havia estimat molt, perquè sempre el portava a jugar al parc i li preparava la sopa de lletretes que li agradava tant. L'àvia de Guillem anava a recollir-lo tots els dies a les cinc de la tarda amb un gran entrepà de foigràs i una ampolleta replenada amb suc de pinya. Però el que més agradava a Guillem de la seua àvia és que sempre que l'ajudava a dutxar-se feien tots dos bombolles amb el sabó fins que deixaven el bany tot xop, i com que el sabó era de bresquilla, cada bombolla que feien explotar deixava una oloreta molt dolça. Quan sortia de la dutxa, la iaia el cobria amb una estovalla cap i tot i deia `` mira Guillem, ets una mongeta! ´´, i tot seguit li posava el pijama mentre li contava la història d'algun sant.
Un dia sortint de l'escola, quan el Guillem tenia uns vuit anys, la seua mare anà a recollir-lo i li va explicar que la seua àvia havia estat molt malalta i que al final Déu havia decidit que deixés de sofrir i se la va endur al cel.
Guillem més o menys ho entengué, però així i tot la trobava a faltar cada vesprada, cap a les cinc, i després de la dutxa, quan tocava explotar bombolles. Enyorava les seues mans tèbies cobrint-lo amb l'estovalla, i el seu somriure sempre amable. I aquest enyor l'entristia, però com a tots els nens, al Guillem no li agradava estar trist, i va decidir fer alguna cosa per lliurar-se d'aquesta malenconia que no li permetia passar-s'ho bé.

Va escriure-li una carta en forma de poema, dient-li com la trobava a faltar, i com l'estimava, i explicant-li que havia estat fent a l'escola (i és clar, li va contar que havia tret un 10 en matemàtiques a l'últim examen). Quan va acabar, es va mirar el poema molt satisfet, i es va sentir alleujat, perquè ara havia compartit l'angoixa amb el paper, i ja no es sentia tan trist. Així i tot, va creure que ja que havia escrit el poema, i donat que li havia sortit tan bé, seria fantàstic que la iaia el pogués llegir. Llavors Guillem va anar a preguntar a sa mare si hi havia alguna adreça de correu del cel on poder enviar el poema que havia escrit. És clar que sa mare li digué que no hi havia cap, però que si volia que l'àvia rebera el poema, només havia de llegir-lo en veu alta i l'àvia de segur l'escoltaria des del seu nuvolet de vellut al cel.

Guillem anà tot convençut a la seua habitació, obrí la finestra i llegí el poema en veu alta. Va quedar-se mirant el cel un instant, com dubtant, i al final va decidir tornar a llegir el poema, però aqueix cop més fort, per si no l'havia pogut sentir. Malgrat això, Guillem va creure que, ben pensat, potser llegir-lo no era la millor solució, ja que el cel era molt lluny, i l'àvia no tenia l'orella molt fina. Va rumiar i rumiar, pensant que podria fer per fer arribar el poema a la seua àvia. Després de molta cabòria, va trobar la solució.

Guillem va agafar el full on havia escrit a net el poema de l'àvia, i va fer amb ell un avionet de paper molt polit. Al costat de l'ala esquerra va apuntar `` Per a la meua iaia Carme, de Guillem ´´. Baix d'això, en petit va escriure `` P.D. Déu, no he trobat al calaix de mon pare cap segell que posés Cel, sisplau, si l'enviament té algun cost, agafi-ho vostè mateix de la meua vidriola. Gràcies.´´ Va acostar-se a la finestra, i aprofitant el ventet del capvespre, va llençar l'avionet de paper, que s'enlairà molt lluny, fins a sortir de la vista del Guillem.

Com que s'havia fet tard, en Guillem va anar a la dutxa i es va posar el pijama. Es menjà el sopar i anà al llit a llegir una estona el conte que havia agafat de la biblioteca. Després de llegir una estona, es va quedar mirant a través de la finestra oberta, el cel que s'enfosquia, mentre es preguntava si l'esforç del poema havia sigut absurd. Però de sobte, sense esperar-ho, una bombolleta rosa va entrar per la finestra volant suaument com qui no vol la cosa. Guillem va alçar el dit índex i va tocar amb dolçor la bombolla, que explotà tot seguit, deixant una oloreta a bresquilla que li era molt familiar.

«Jo pense que li ha agradat el poema» va pensar Guillem.