El petit astronauta

Fa estona que el petit Biel està buscant aquelles ulleres de natació del seu germà gran. Per ell son part escencial del casc d'astronauta, necessàries per explorar aquell planeta desconegut.
Porta unes sabates de taló de la mare. EL deixen tan lluny del terra que, per en Biel, la gravetat ja no existeix. També cal dir, que es bastant desastre i la meitat del temps se'l passa escobrant el terra de les habitacions. En Biel té cinc anys però ja porta posat el tratge de pintor del seu pare i els llags guants d'una disfresa mig amagada de l'armari de la seva germana.
Tot vestit i preparat, darrera de la porta del seu país petit i bonic, li puja l'adrenalina i se sent algú realment important.
Agafa aire.
Obra la porta de la seva nau, aquella habitació petita i bonica, amb un prestatge ple de petits objectes d'atres expedicions que ha anat trobant en llocs estranys.
En poc temps, es troba al mig d'una vall, entre muntanys i peyasegats enormes, amb túnels amagats. Va inspeccionant la zona. De cop, sent un soroll estrany, sembla un petit però deastador terratrèmol, però res es mou. Es dirigeix cap aquell soroll, tan silenciosament com pot entre caigudes i ensopegades. Segur que acabarà amb algun blau, però serà fruit d la magnífica expedició.
S'espanta. Dins una cova, un monstre enorme d'un sol peu (faldilla llarga fins els peus) i u cap en forma d'escarola (el nou pentinat d la mare), està sacrificant uns petits èssers vius (fruites) i els introdueix dins un gran volcà (la turmix). Després d'aixó, se sent el soroll, el petit terrarèmol.
Decideix no despistar el monstre ni temptar la sort i segueix el seu viatge. Troba una vall gegant, amb petites muntanyes a una banda i a l'altre. Hi ha un petit animal de quatre potes i pelut, no sembla pas un monstre.
De cop es troba a terra. En Biel s'ha despistat i ha ensopegat de nou. Una petita bala, brillant i plena de colors l'ha fet relliscar. Ha caigut de cul però no s'ha fet mal. No hi ha gravetat en aquell seu món. De fons es sent un tró.

-Biel ha dinar! Hi ha macarrooons.

El nen, el petit però gran explorador Biel, torna de cop a la terra . Es treu les ulleres i les deixa tirades al sofà, les sabates escampdes pel terra, però a la mà segueix tenint aquella petita bala. Seu a taula amb un somriure enorme que sembla desbordar la seva cara.

-Té petit astronauta, necessites recuperar forces. Com ha anat el viatge?

La mare sempre l'anima. En biel ha agafat la forquilla tot deixant la petita canica de colors al seu costat.
És el tresor que ha trobat en aquell planeta estrany. Un altre objecte que afegirà al prestatge del seu país petit i bonic.
Després, amb la boca plena de macarrons, comença a expicar-li a la mare la gran aventura. Els ulls d'en Biel estan plens d'emoció, els de la mare, d'amor.