El perquè del somriure de la lluna

La lluna no ha escrit mai, però al llarg del temps, ha aconseguit que somniadors de totes les èpoques hagin sigut capaços de transformar la vida cotidiana i els seus petits detalls en poesies, ella és còmplice dels que s'estimen i il·lumina amb el seu somriure la felicitat de tots els que , d'una manera o d'altra, tenen la sensibilitat necessària per continuar buscant somnis cada nit.
No es pot negar que també plora a vegades, però sempre ha procurat que ningú la vegi , d'alegria i de tristesa, i solament els estels, que cada nit emplenen el cel, poden saber realment perquè ho fa, és un misteri per la resta, un exemple perfecte d'equilibri.
Va arribar un dia en què tot va canviar per una petita lluneta, va començar a tenir els seus propis somnis, les seves pròpies il·lusions i va decidir que volia que tothom se n'adones, alhora es va estranyar moltíssim, ja que mai havia sentit el desig de cridar el que sentia, de fer saber al món que per fi havia conegut el que tantes nits havia contemplat en altres, i de trencar una mica la seva equilibrada existència. Això va ocórrer una nit fa molt de temps i des de llavors solament està plena quan ell està amb ella, part de la seva llum viatjaria cap un mon de somnis compartits del que no podria tornar mai més.
D'aquella nit van sorgir les úniques paraules que va decidir dedicar a algú o millor les úniques que algú va aconseguir arrancar del seu equilibrat silenci, potser per això des de llavors, cada nit , li xiuxiueja un t'estimo, que solament els cors oberts i capaços de donar-se sense por poden sentir. Potser per casualitat o potser perquè sovint la miro i li faig un somriure de complicitat , d'admiració i d'esperança, aquest relat va caure en les meves mans.

" PER UN SOL LLUNYÀ I PROPER A LA VEGADA, ENLLUERNADOR I IMPOSSIBLE D'OBLIDAR

Semblava una nit més, però per alguna raó encara desconeguda per mi, vaig sentir que mai l'oblidaria. Encara recordo que vas sorgir com un llampec d'alegria, algú especial, que em va enlluernar i em va fer sentir molt petita davant tanta majestuositat, però no perquè tu ho volguessis, la teva senzillesa realment em va impressionar . Encara sorpresa i una mica tremolosa per la teva presencia, vaig preguntar, amb discreció i certa vergonya per la meva ignorància, a un dels estels que aquella nit m'acompanyaven, que per la seva edat intuïa podia treure'm de tots els dubtes. Aquell estel, desprès de riure una bona estona per la meva pregunta i sobre tot pel meu inèdit i desconegut interès, em va explicar que eres el sol, que quan la nit deixava pas al dia i jo m'amagava plena dels somnis del mon , tu començaves a sortir il·luminant amb la teva presencia un món amb il·lusions construides sota la meva influencia, a vegades trapella, però sempre amb l' esperança en les possibilitats d'un nou dia. En definitiva, vaig pensar que en el fons ja coneixes prou be les meves entremaliadures i encara la meva vergonya va créixer una mica més. També em va explicar que aquella nit, en què precisament em tocava a mi vetllar els somnis , era un dels moments mes màgics imaginables, el sol i la lluna coincidíem en una imatge intensa, única i poques vegades repetida.Ara m'explico tot el que vaig arribar a sentir, era la primera nit de la meva encara curta existencia en que veia el sol.
Una mica desconcertada encara i amb una por d'aquelles que et creen curiositat , em vaig intentar apropar a tu, sense atrevir-me encara a aixecar els ulls per no trobar els teus i que veiessis tot el que m'estava passant pel cap en aquells moments i sobretot que s'estava trencant el meu equilibri perfecte de sentiments que fins a aquell moment havia aconseguit mantenir sense molta dificultat, vaig sentir com el cor em batejava amb una força que mai havia sentit.
La teva dolçor va aconseguir que, poc a poc i una vegada vençudes les meves reticències inicials, pogués per fi mirar-te als ulls i trobés la serenitat i la pau que em donava el mar en calma quan el meu reflex l'acaronava, una pau que em va fer, aquella màgica nit , asseure'm al teu costat per contemplar el món i desitjar que el temps s'aturés per sempre en aquell instant d'eternitat. Vaig somriure i vaig desitjar no despertar.
Aquell instant al teu costat em va donar sentiments diferents: alegria, dolçor, calor, somriures, complicitat, amistat, afecte, petons, dolor, impotència....... Tot els sentiments que estan inclosos en la paraula vida i per això vaig comprendre que no podia escapar, que aquell moment no el podria oblidar mai. Com oblidar la màgia i l'encant d'una serenitat misteriosa i dolça? .Com reprimir el desig de petonejar-te i sentir-te aprop?. Com no sentir que el món no existia quan pensava en tu i que res no m' espantava quan els teus ulls es fixaven en mi?.Com no sentir una immensa soletat en el univers sense tu?.Aquestes preguntes , que mai m'havia fet , no trobaven repostes raonables i convincents que em donessin la tranquilitat necessaria per afrontar la despedida. Crec que ja estava enamorada de tu.
Vaig adonar-me que no tenia un cor gaire equilibrat com havia pensat , capaç de controlar tots els sentiments i que, poc a poc, t'estava donant una part d'ell. Durant aquell instant vaig tenir temps per pensar que sentia per tu i mira senzillament al meu cap van arribar unes paraules: l'estimo , i vaig pensar que potser molt aviat començaria a entendre el significat de les paraules necessitar i enyorar, un significat que moltes vegades havia buscat pero que no lograva trobar. El nostre destí era viure separats per sempre pero pensant i desitjant estar junts i unes llàgrimes van caure des de el meu rostre fins a perturbar la serena calma del mar. Llavors la màgia i la trista dolçor dels teus ulls quan es van trobar amb els meus em va fer contemplar-te sense por al demà , estimar els teus silencis i fins i tot començar a enyorar-te. Vaig comprendre en aquest precís instant que hi havia un sentiment que ens uniria per sempre, portaves una part del meu cor , es per això que mai estarias lluny de mi, segur que quan pensés amb tu ho sentiries . I per fi el somriure es va instal.lar per sempre en el meu rostre i vaig sentir que el teu calor m'acompanyaria sempre.Ara vull dir-te que aquest somni es teu i que continuo somniant que tornaras.

T'ESTIMO MOLTÍSSIM, MAI PERDIS LA IL·LUSIÓ I LES GANES DE LLUITAR, UNA LLUNETA VIGILA EL TEU SON. FINS A LA PROPERA NIT MÀGICA QUE SERÀ DE NOU SOLAMENT NOSTRA.


UNA PETITA LLUNA".

Així va ser com la lluna va escriure per primera vegada mostrant els seus sentiments i per això, si tens el cor obert, cada nit sentiràs en algun lloc del mon la paraula t'estimo. Aquesta historia pretén que avui i cada nit quan la miris entenguis el perquè del seu somriure.