El pàrquing

Un relat de: Far de Cavalleria

Aquesta era la sisena o setena vegada que passava davant del pàrquing i no havia aconseguit entrar. Tan sols havia de girar a mà dreta, agafar la tarja que guardo al costat del mirall de cortesia, introduir-la a la ranura pertinent, posar primera, superar la barrera aixecada i buscar un bon lloc on deixar el vehicle. El meu pàrquing no està numerat, així que puc aparcar on vulgui. Bé, menys en el lloc destinat a camions i motocicletes. Però és fàcil no fer-ho perquè el terra ja està senyalitzat d'una altra manera. Espais amples per a camions, furgonetes grans i autocaravanes. Algunes vegades han aparcat turistes que no volen deixar la casa rodant al carrer. Dormen al pàrquing. A vegades quan arribo a la nit els veig fent el sopar. Estan un o dos dies i marxen. Ah!, sí, el lloc de les motos està molt clar de veure. Són espais petitíssims.

Bé, no sé que em passa, em distrec amb qualsevol cosa. Per exemple, em dirigeixo cap al pàrquing i quan estic al semàfor abans de girar, el comentarista esportiu de la ràdio,( m'agrada escoltar esports), anuncia que el meu equip està a punt de fitxar un crac argentí. El semàfor es posa verd i en contes de girar, jo, tot recte. A vegades, 50 metres després me n'adono. Altres quan ja estic gairebé a la porta de casa. Això depèn de la notícia, el pensament o la preocupació que porti de cap. Avui ja és la sisena o setena vegada que passo i ja estic amoïnat.

Aquest cop he decidit pujar a casa, engegar l'ordinador i escriure-ho. Un dia vaig sentir a la ràdio a un psicòleg que afirmava que si els problemes els escrius ja comences a superar-los o alguna cosa així. Ara estava molt preocupat i he pujat. He deixat el cotxe en doble fila però tan sols és un moment. La meva dona es pensa que ja he aparcat i que m'he tancat a l'ordinador a enllestir alguna cosa de la feina. És molt comprensible. Sap que vaig de cap amb els clients. A la feina ha arribat un nou cap de vendes i ens ha demanat un pla de treball que jo considero excessiu, però crec que podré complir-lo. A l'oficina saben que quan jo em proposo una cosa, més d'hora que tard, l'aconsegueixo. Per això estic aquí, explicant què em passa. Aquest serà el primer punt que vull atacar: assumpció del problema. D'acord, el reconec. SÓC MOLT DESPISTAT. Ho escric. Ja està. Ho poso en majúscules.
Bé, a vegades em passo el pàrquing perquè mentre condueixo estic pensant en la planificació del dia de demà. M'agrada organitzar-me amb temps. Dic, primer visitaré al client tal, després aniré a visitar el senyor x, més tard passaré per... i ja està, ja he tornat a passar de llarg. Necessito una mica de pau.

Sento que la meva dona em crida. El sopar és a taula. Uf! Encara no he fet un petó a les criatures. Guardaré el document i ja continuaré demà.

Comentaris

  • Si, ai... què anava a dir?[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 24-12-2004 | Valoració: 9


    És un relat simpàtic, i està molt ben escrit.

    Però hi detecto, amagada, una reflexió més seriosa sobre el nivell d'atabalament que ens ofega fins el punt d'ofuscar-nos, fent-nos oblidar les coses més simples, que, gairebé sempre, són les més importants.

    Molt bó, Far.

    Sergi

  • mar - montse assens | 03-08-2004

    potser el que et passes de llarg és la casa!!!

    :-)

    bon relat,... m'ha fet pensar en els meus despistes (que no són pocs)


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: