El País de la Foscor (VIII): Gabriel

Vaig aixecar-me, i vaig veure a en Genovart i la Maita parlant alegrement, mentre esmorzaven.
Em van mirar, van somriure, i em van fer seure al seu costat. El secret amb la Maita, em feia la seva sola presència incòmode, ja que ella, fins aquell moment havia sigut la meva única confident, i no explicar-li alguna cosa, em feia sentir com una traïdora.
- La Maíta m'està explicant el que va fer ahir. Està molt entusiasmada amb les seves tasques - va dir en Genovart. - ja estan començant a preparar la banda per la festa verda.
Vaig assentir, mentre, mig adormida, prenia pa de fruita blau i aigua vermellosa.
- Menja fort que ara et vindran a buscar per anar a recol·lectar. - va fer. - fins el dia de la festa, haurem de treballar molt. És una nit d'excessos. Passem la meitat de l'etapa recuperant-nos de la festa anterior, i l'altre meitat preparant la propera. - em va somriure, mentre mirava cap a la porta, d'on havíem sentit unes passes.

Va obrir la porta en Gabriel, deixant entrar més llum blanquinosa a la cabana.
- Etna, avui vindràs amb mi - va dir mirant-me fixament - serà una jornada llarga, potser d'un parell de dies, potser de tres.
Abans de marxar, vaig sentir com en Genovart pensava, mirant-me "no parlis més del compte".
Vaig sortir, amb estat d'ànim de xai degollat, i vaig acompanyar-lo, fins a una mena de carro, rudimentari, que vam arrossegar, un amb cada mà.

Ja érem lluny del poble quan es va aturar, en mig de tres o quatre arbres de fruits blaus.
- Has d'agafar-los arrencant un tros de branca - va fer una pausa, ensenyant-me com ho feia ell - no massa, o l'arbre morirà. D'aquí a unes quantes festes, aquesta branca s'haurà convertit en dues, o tres. I tindrà més fruits. - va fer una altra pausa - saps, que abans aquests arbres, eren matolls? - va somriure - és clar, que ho deus saber. Amb aquesta tècnica, els hem convertit en arbres. Cada cop més grans. Comença per aquell d'allà, i de tant en tant deixa el que recullis al carro - va dir senyalant l'arbre del costat.
Vam estar tot el matí feinejant, fins que vam fer una pausa per menjar fruita, i pa verd, de gespa, d'un farcell que portava en Gabriel.
Vam seure, a terra, al costat del carro, amb les cames creuades, menjant amb devoció. No havíem omplert ni una quarta part del carro, i pel que tenia entès l'havíem de tornar ple. Menjàvem amb poques paraules, però amb somriures, i l'ambient havia perdut bona part del pes que vaig sentir al matí en la seva companyia.
- Què recordes, Etna? - vaig mirar-lo. No volia dir-li. Que tot just començava a recordar…. Però sense coherència, sense una cronologia, ni una història. Només tenia memòria immediata, i l'única cara que podia recordar amb claredat era la de la seva mare. Una cara que l'havia acompanyat al país de la foscor.
Tot l'episodi del país de la foscor, era com un record llunyà i borrós d'un malson, que s'allunyava a cada minut que passava allà.
- Coses… - vaig respondre amb prudència, mirant-lo de reüll. - no recordo persones - vaig dir, rumiant molt de no dir massa- no sabria dir-te amb qui he estat abans… abans d'estar aquí. No reconec rostres.
- A mi em passa el mateix - va dir alçant la vista - és curiós, però. Perquè porto força temps, aquí. Porto tant temps, que he vist venir i marxar molta gent: pares, germans, cosins… i quan venen… els reconec a tots. Tinc un record clar del que havia fet abans de venir aquí. Però no sé amb qui, ni com. Sé la meva història, però sense rostres, només posant rostres als de la meva sang que vaig trobant.
- A mi també em passa - vaig mentir - tot i que encara no he pogut trobar a ningú de la meva sang.
Vaig respirar alleujada, al veure que callava i reflexionava una estona. Jo, tot just sortint de l'atordiment en que havia viscut tot aquell temps (ara dubtava si era poc o molt temps), em trobava ara mesurant les meves paraules, davant d'un desconegut.
- Què et va semblar ahir el Consell? - va dir, mirant-me a l'expectativa una altra vegada.
- Breu - vaig fer - encara no acabo de veure…. No entenc gaire el seu funcionament, ni la seva funció, ni…. - vaig bufar - però potser primer hauria d'entendre com funciona, aquest… aquest poble, o país o com en vulguis dir.
Va fer una pausa i va començar.
- Tu saps el que és la memòria col·lectiva, Etna? - vaig fer que sí. N'havia sentit a parlar. Alguna vegada. Em semblava - doncs el nostre poble, funciona amb aquesta memòria. Tot el que sabem, ho sabem tots. En el consell… en el consell és diferent. Ens allunyem del poble, i tanquem la nostra ment al parlar. Perquè a vegades, també tenim temes que podrien preocupar. I que no convé que es sàpiguen.
Vaig fer que sí, mentre pensava que potser, molts dels records nou adquirits, havien estat fruit de la memòria col·lectiva. Com… si la memòria de tota la gent del poble, conformés una memòria més important i complerta.
Llavors, vaig entendre perquè en Genovart em podia llegir el pensament. I vaig adonar-me, que si ell ho podia fer, també ho podien fer tots. Inclòs en Gabriel. Llavors vaig posar la ment en blanc, desitjant que no hagués pogut veure res del que pensava.
- Només puc sentir el que tu deixes sentir, si aquesta és la pregunta, Etna. I el que voldria saber, és precisament perquè hi ha coses que no deixes llegir-me. Què ens amagues, Etna?
I jo, com que trobava a faltar a la Maita, i no sabia en qui havia de confiar, ni si havia de desconfiar d'algú, vaig començar a dir tot el que sabia, més per posar en ordre les meves idees que per fer-lo partícip de la meva existència.