El noi del quadre

Un relat de: Júlia Costa Coderch

No m'agraden els canvis, no 'agraden els edificis maquillats, reconvertits. Jo recordava l'indret fosc, entranyable, els carrers per on m'havia esmunyit tantes vegades, de petita. Feia molt de temps que no tornava a aquell barri, molt. Però la Teresa em va insistir tant, que feia anys que no ens vèiem, que havia quedat molt bé, que hi havia una exposició força interessant, d'un nét d'en Freud, el del psicoanàlisi. En aquella època era una caserna de policia. La policia, dèiem, quan baixàvem de Montjuïc, de patinar a la Foixarda o de berenar pels caminals, espiant les parelles amagades.

La policia. Ho dèiem en veu baixa, amb temor. Jo creia que la policia, com les monges i els capellans, pertanyien a una espècie diferent de persones, a una mena d'éssers que podien exercir un poder absolut damunt de totes les coses i, que, per això, inspiraven temors irracionals, com els que provocaven els morts i els esperits. Després, amb els anys, els vaig arribar a perdre una mica la por, fins que en Jaume, el meu germà, va començar a anar amb aquella colla de jovent arrauxat, estrany, amb aquelles idees tan precises i clares, de blanc o negre, que ho demanaven tot i de pressa. La joventut, ja li passarà, deia la mare.

L'edifici il·luminat, malgrat les lloances que me'n feia la Teresa, em va semblar una immensa mona de pasqua, un pastís d'aniversari farcit d'espelmes. Però l'exposició em va impressionar. I de sobte, vaig topar amb la representació d'un home un, perdut en una intemporalitat boirosa, indiferent a tota mena d'emocions. S'assemblava al Marc, a aquell Marc que anava a escola amb el Jaume i que vivia en una planta baixa humida i atrotinada del carrer Valls. Jo era més gran i els acompanyava a escola, anàvem, no sé el perquè, una mica lluny, a l'escola Verdaguer del carrer de Lleida, immensa i feixuga, però propera al nostre Montjuïc estimat. Sempre els havia de renyar, al Jaume i al Marc, no us escapeu, estigueu quiets. La mare d'en Marc era una dona resignada, trista, al seu home gairebé ningú no el coneixia, havia estat molt de temps a la presó. Un home malalt, ressentit, però no pas derrotat. A finals dels seixanta, amb en Marc molt petit, encara hi tornaria, a la presó, amb alguns altres companys que pertanyien a una societat esperantista i que, segons vaig sentir comentar a la família, temorenca, es ficaven massa en coses de política. La política era quelcom molt perillós i a casa meva sempre insistien en la necessitat que la gent es quedés a casa i tingués cura de la família, en lloc de buscar-se maldecaps. Però pel Marc, el pare era un heroi. I de ben jovenet en Marc ja va començar a pensar com pensava i en Jaume, el meu germà, a pensar com en Marc. El Marc, que ara era al meu davant, com si l'atzar l'hagués immortalitzat en aquella pintura estranya i dolorosa.

Coses de jovent, deien els meus pares. El pare d'en Marc, després de tornar de la presó per darrera vegada, ja estava molt malalt, tenia un càncer de pit, fumava com un carreter, estava sempre molt nerviós. La vida que ha dut, deia la gent. La seva dona parlava poc, era com una ombra. A aquella planta baixa atrotinada hi va començar a anar molta gent i també en Jaume, que ens marejava tots amb aquelles proclames sobre la pàtria oprimida i l'opressió. Jo, aleshores, ja tenia una criatura, perquè amb el Jaume ens portem més de vuit anys, i ell em feia por, encara que semblava que els meus pares no s'adonaven ben bé del que passava. Jo ja vivia a Viladecans, en aquella època i els meus pares havien deixat el pis vell i se n'havien comprat un de nou al barri, al carrer Amposta.

Li vaig dir, al meu germà: vigila, quin disgust donaries als pares si et passava alguna cosa, que no ho veus? Però ell, res. Que tot plegat la transició havia estat un immens engany, que Catalunya això i allò. I el meu pare li deia que potser feia anys estava justificat, tot plegat, però que aleshores, després dels canvis, de la democràcia, que ara ja eren un país normal. I en Jaume i el Marc reien, sarcàstics, provocadors, quina democràcia? quins canvis? A mi, em feien por.

El primer morter que van llençar a Can Casaramona els va fallar. No era la primera vegada que els fallava algun artefacte. Aleshores, ja el meu germà s'estava desenganyant de la política i de tot plegat i un dia fins i tot se li va acudir de fer una broma al Marc, sembla que us fallen les bombes, oi? El Marc se li va abraonar al damunt i li va deixar la cara com un mapa. En Jaume li va dir que ells també eren uns dictadors, i que no s'entenien entre ells. I en Marc el va tractar de fatxa, de renegat i de botifler. En aquella època en Jaume estava enamorat de l'Agnès, la bella Agnès, blanca i fràgil, i la volia protegir. El segon intent va reeixir, però tampoc no va fer massa destrosses, encara que va espetegar damunt d'una de les teulades de la caserna. La mare em va trucar, sembla que hi hagut un atemptat a Can Casaramona, quines ganes que té la gent, de merders. Un bon escarment, caldria fer. I al cap d'uns dies em va tornar a telefonar, desesperada, han vingut a buscar en Jaume, de matinada, la policia. Me'n recordo com si fos ara. Al meu pare, que sempre havia fet molta patxoca, en un mes se li van tornar els cabells blancs i mai més no va tornar a ser el mateix d'abans.

Mentrestant, en Marc va desaparèixer. Van fer córrer que havia deixat penjats els companys... El meu germà va sortir al cap d'un parell de mesos de la presó, i no ens va voler explicar mai res del que li havia passat allà dins. Potser algun dia, quan siguem vells, voldrà dir-nos què li van preguntar i què li van fer. El meu pare tampoc no parlava mai de la guerra, com si no hagués passat. L'Agnès i en Jaume ho havien deixat córrer, havia estat cosa d'ella, que sembla que anava amb un altre, però en Jaume va tenir un bon disgust. De resultes de tot plegat va estar un temps desorientat, bevia massa, tornava a casa molt tard, i la mare i el pare estaven ben amoïnats i sort en tenien dels meus dos nens, que els distreien, perquè eren molt entremaliats, de petits.

Van tirar a terra la planta baixa de la mare d'en Marc, era de lloguer i la dona va marxar qui sap on, deien que amb una parenta de Lleida. Va passar el temps, els anys, les estacions i el meu germà es va estabilitzar, treballava molt i, ja una mica gran, va formar una família i va marxar del barri. Quan el pare va morir la mare va venir a viure amb mi i vam vendre el pis del carrer d'Amposta, en un mal moment, perquè després els preus van pujar de sobte i n'haurien pogut treure més diners. Però semblava que tan el Jaume com jo volguéssim oblidar la infantesa, la joventut. Van passar més de vint anys, molts anys, un instant, ben mirat. En un punt imprecís d'aquella pila d'anys tinc el record d'una esquela al diari, petita, amb el dibuix de la senyera estelada, Marc P, mort als trenta-i-tants anys, lluitador per les llibertats catalanes, la seva companya Agnés, la seva mare, els companys de lluita. En Jaume ja ho sabia, allò de l'Agnés. I la mare em va dir, confidencialment, més endavant, que una antiga veïna del barri li havia dit que segurament havia mort del sida, en Marc, que havia acabat molt malament, punxant-se i tot això.

La Teresa va veure que jo mirava el quadre i em va comentar que li semblava que era un fill del pintor. Jo li vaig dir que trobava que s'assemblava al Marc, aquell que havia anat a escola amb el Jaume. Amb la Teresa ens coneixem de molts anys, encara que darrerament ens veiem de pasqües a rams. Potser sí, una retirada, un noi molt estrany, amb ganes de buscar brega i que crec que es drogava i tot, oi? Jo li vaig dir que era mort feia temps. Vam sortir que ja era fosc. L'edifici, tan ben il·luminat, segons la Teresa, era una meravella que donaria una empenta al barri. Ella encara hi viu. Les fonts de Montjuïc espurnejaven en milions de coloraines. Tot plegat respirava civilització, cultura, progrés i fatxenderia. La Teresa va fer, de sobte, oi que aquell grup d'en Marc va arribar a posar-hi una bomba aquí, a Can Casaramona? Sort que el teu germà ho va deixar aviat, oi? Mira que si arriben a tirar a terra l'edifici, sort que la bomba no devia ser massa potent. Vaig enyorar la foscor salvatge que amarava aquells carrers, quan jo era més jove, però em va saber greu desenganyar la Teresa amb les meves reflexions nostàlgiques, probablement equivocades, sobre el sentit de la vida i les pèrdues, inevitables que comporten els canvis. Potser, tot plegat, no era res més que la constatació del fet, inqüestionable, que la vida passa i que la joventut no torna.



Comentaris

  • 5è aniversari!!![Ofensiu]
    Ullsblaus1 | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 19-06-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    Tornem a engegar.

    Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?

  • tens molta raó[Ofensiu]
    Shu Hua | 08-04-2005 | Valoració: 10

    a mi també em sembla que no són els temps antics el que era millor, sinó nosaltres, que erem joves, els millors. O potser no millors, sinó amb l'esperança de tot un futur que sempre pensaves que podia ser magnífic.
    M'ha cridat l'atenció el títol i el relat m'ha agradat molt, ben escrit i amb força, anant posant guindes d'història de tant en tant.
    Una abraçada
    Glòria

  • Realitat[Ofensiu]
    kukisu | 20-11-2004 | Valoració: 8

    M'ha agradat molt poder llegir els teus relats, particularment aquest tan ben explicat i on els personatges reflecteixen tota una època.
    Gràcies, Jcoco.

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Júlia Costa Coderch

14 Relats

50 Comentaris

21108 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Sóc mestra jubilada, però també escriptora i tinc uns quants llibres publicats en paper, a més dels textos que podeu trobar en aquesta web. Escric narrativa, poesia, i el que sigui.

Darrerament he publicat la novel·la 'L'inici del capvespre' dal'Editorial Meteora, i estic força satisfeta del resultat. Si la llegiu ja em direu què us sembla.

També tinc diversos blogs a internet, el més actualitzat és 'La panxa del bou' (http://lapanxadelbou.blogspot.com)