EL NAUFRÀGI

Des del seu llançament, aquell prodigi de la enginyeria nàutica era el digne successor dels lents i antiquats vaixells de vela. Els privilegiats passatgers de les classes superiors tenien al seu abast luxes inimaginables: i els més sofisticats sistemes de seguretat feien coincidir els experts en què res ni ningú podia esfondrar aquell tità del mar.
Des del dia abans, però, al vaixell s'havien rebut alguns informes que advertien de la presència d'icebergs en aquella ruta. El fenomen, inusual en aquella latitud, no preocupà massa el vell capità. Nogensmenys, consultà a la naviliera la possibilitat de reduir, per prudència, la velocitat de creuer. La resposta i les ordres van ser contundents: mantenir la màxima potència. Calia amortitzar aviat l'exorbitant cost del vaixell i això requeria, per prestigi, batre tots els rècords de velocitat establerts per aquella ruta.
Als voltants de mitjanit, una part del passatge, menjava, ballava i es divertia, despreocupada, als magnífics salons de primera classe. La resta de passatgers - la majoria- dormia amuntegada a les cabines inferiors.
Va ser just a mitjanit que els guaites albiraren la imponent mola de gel que, sorgint de la fosca, s'acostava a proa. Esverats, avisaren els oficials de guàrdia.
Massa tard. Per la mateixa inèrcia que portava el vaixell, la maniobra per evitar l'impacte fou debades i l'esfondrament es produí en poques hores.
Pocs sobrevisqueren al gran naufragi del Planeta Terra.