MEMÒRIES D'UN GAT DE PIS. DE LA CAMARGA A BARCELONA. CAPÍTOL SEGON

CAPÍTOL SEGON
L’aiguat d’octubre

Quant la meva mare va arribar a Les Saintes Mairies, va voltar un dia sencer fins que va trobar la manera d'entrar en una casa que li semblà deshabitada. Mes tard va saber que era la casa dels Perrouquet. No feia massa que el senyor Perrouquet, que era vidu i vivia sol, l’havien trobat mort a la platja. Sembla que havia patit un atac de cor mentre pescava.
El senyor Perrouquet el van trobar uns banyistes assegut en una cadireta de lona. Tenia el cap cot i amb la ma semblava aguantar la canya clavada a la sorra. S'adonaren que era mort quan li van demanar l'hora i, en veure que no responia, el van tocar i va caure de costat amb els ulls oberts.
El senyor Perrouquet estava jubilat, no tenia cap familiar conegut i vivia sol. Des de la seva mort cap dels seus dos fills havia comparegut encara per prendre possessió de la casa.
La casa dels Perrouquet tenia una sola planta i era de construcció senzilla. El porxo, orientat a migdia, era molt agradable. A més, tenia un jardí assolellat i un garatge farcit d'estris i rampoines, ple des racons tranquils i foscos. Era un lloc idoni per tal que una família de gats hi pogués passar un hivern tranquil.
Dies més tard, cap a l'11 de setembre de l’any 1999, en un racó del garatge de la casa del senyor Perrouquet, molt propera a la platja i als aiguamolls camarguesos, vàrem néixer jo i els meus tres germans.
Els primers dies de vida els vàrem passar arraulits sota la mare, sense fer res més que dormir, menjar (xuclar llet, per ser precisos) i fer algun intent, de tant en tant, de posar-nos drets i caminar.
Com sabeu, els gatets ens espavilem de pressa i aviat començarem a fer petites incursions al voltant del jaç i a fer alguna petita sortida al jardí per prendre una mica el sol. També començarem a jugar amb qualsevol cosa que se’ns posés al davant o a simular lluites entre nosaltres quatre.
Tot anava prou bé fins que una tarda de finals d’octubre el sol es va enfosquir de cop i uns espetecs estranys i forts ens van espantar. Eren trons.
Quan es feia fosc, va començar a ploure. A la matinada de l’endemà la mare, que s’havia passat la nit vetllant, ens va dir que mai en tota la seva vida havia vist ploure tant. I això que ja tenia cinc anys.
L’endemà al migdia seguia plovent i la mare es va adonar que l’aigua es començava a escolar de forma perillosa cap a l'interior del garatge on ens estàvem i, esverada, va intuir que aviat arribaria al nostre jaç.

La gata Annette, conscient del perill en què es trobaven les seves cries, ens va arreplegar als quatre al seu voltant i ens va dir que ens estéssim molt quiets, que ella ens portaria, un per un, a un lloc més segur.
- Primer -va dir-, m'emportaré la blanca, que és la més petita, després el negret, després et tocarà a tu, rosset i, finalment, vindré a buscar el pintat.
Dels quatre, el pintat era el més fet i el més responsable i la mare pensà en salvar-lo el darrer. Per tant, el pintat hauria de restar uns minuts sol i en perill.
Dit i fet. La mare va agafar la blanqueta pel coll i va desaparèixer en la foscor. Els altres ens vàrem quedar palplantats, tremolant de por i amb els ulls fixos en la direcció on havien marxat. Al cap d'una estona, que se'ns va fer eterna, la mare va tornar:
-Va negret ! de pressa, ara et toca a tu !
L'aigua començava a llevar el sac on ens estàvem i el nivell pujava ràpid. Quan la mare va tornar, a mi i al pintat l'aigua ja ens arribava a les potes. D'una revolada i sense dir res em va agafar pel coll i em va portar a l'altre extrem del garatge.
Encara avui recordo com em tibava la pell del coll i el mal que em feia quan la mare, amb les presses, em sacsejava sense miraments. Des d’aquell dia no he pogut suportar que ningú m'agafi pel coll.
La mare s’enfilà d’un salt damunt d’un mundo de fusta i, des d'allà, va saltar sobre un prestatge ple de pots de tomàquet confitat. Allí m’hi vaig reunir amb blanqueta i el negret, que tremolaven de por i de fred.
-Ara torno ! ens va dir la mare sense mirar-nos.
Quan feia una estona que érem al prestatge vàrem sentir una remor esfereïdora, que ens va deixar paralitzats. L'aigua pujava ràpidament de nivell i ja era a tocar del prestatge on ens estàvem. En un moment donat vaig veure que les urpes de la mare sorgien de l’aigua, es clavaven a la fusta i s'enfilava com podia al tauló on érem nosaltres. Llavors em vaig adonar que a la boca no hi portava res. Tornava sola.
La resta d’aquella inacabable nit la vàrem passar callats, somicant, sense poder dormir, arraulits al costat de la mare que ens llepava lentament, ara un, ara l’altre. Finalment, cap a la matinada, l'aigua va començar a baixar de nivell.
En aquells moments jo no vaig ser massa conscient de la gravetat del que havia passat, però malgrat que estava xop, notava les llàgrimes càlides de la mare, que poc a poc, m’anaven regalimant per l’esquena.
Unes setmanes més tard vaig saber, per boca de la mare, que quan ja tenia agafat el pintat i tornaven plegats, un cop d'aigua va esbotzar la porta, va entrar amb força dins del garatge i els va arrossegar. El cop d'aigua va fer que el pintat se li escapés de la boca. Desesperada, va nedar en totes direccions, es va capbussar diverses vegades però, finalment, pensant en els tres que ens estàvem al prestatge, va desistir de trobar-lo i es va esmerçar en salvar-se ella. Fent un gran esforç va poder arribar fins el lloc on ens trobàvem.
Del pintat no en vàrem saber res més. La mare no el va trobar enlloc, ni mort ni viu.