EL MON TE UN FILL

El mon té un fill. El fill és Homer. Homer té un fill, que és un llibre. La Ilíada té un fill, que es diu Aquil-les, qui també és fill dels Déus. Aquil-les és un heroi i es fa càrrec del seu paper d’heroi, i li agrada. L’ heroi Aquil-les té un fill, o quelcom semblant: es diu Patroclo, que en grec vol dir “la gloria del pare”, i el veiem difuminat darrere una cortina. Però Héctor ha mort Patroclo. Així que Aquil-les ha sofert una patacada: ha perdut el seu fill, o el que sigui. Però sobretot Aquil-les ha perdut l’autoritat de l’heroi perquè no ha sabut protegir a qui havia que protegir. Aquil-les està enfadat perquè es veu acabat. Combat amb Héctor. Mata Héctor i abusa del cadàver. Degolla presoners de Troia, però està acabat. Potser sembla una paradoxa, però el punt flac d’Aquil-les no era el seu taló. El seu punt flac era el fet que es creia un heroi. El seu romanticisme l’ ha impulsat a la catàstrofe.
Però el mon té un altre fill. També es diu Homer. Homer Simpson. Homer te un fill, però no el convoca; tampoc convoca Aquil-les ni ningú altre. No és un heroi. No és dels que planten cara. Més aviat fuig i es reserva per algun altre dia, potser. Per darrera seu s’insinua una ombra darrera d’una cortina, també. És l’ombra de Montaigne, qui ha trencat la carrosseria del romanticisme. Bevem? Bevem.