Cercador
CAMA DE FUSTA
Un relat de: Pim- Compartir:
Quan Lola tenia 14 anys el tren la va enxampar. Va salvar la vida però a l’hospital varen tenir que tallar-li la cama esquerra. Li van anar escapçant fins a quatre vegades. I ara té una cama de fusta, sense peu, amb un tac de goma al final.
A l’hospital anà a parar a la mateixa habitació que la nostra parenta, l’Antònia. A l’Antònia l’havia arrossegat una vaca i s’havia trencat una cama. Llit amb llit, a l’hospital, les dues noies varen fer la coneixença i es varen fer amigues. Del fet ara en fa més de seixanta anys i encara son inseparables.
Avui hem tingut una festa familiar, amb una trobada i un dinar dels que solament s’en fan un de tant en tant. I és clar, Antònia ha vingut amb la seva inseparable amiga Lola.
A mi m’ha semblat que la cama bona de Lola, la que no és de fusta, amb el temps, li ha anat minvant i ara li queda curta en relació l’altra cama, la que sí és de fusta. La cama postissa li ve gran i fa que cada passa sigui un esvalot visual.
Jo, que sóc de ciències i no pas de lletres, crec que ella milloraria el seu caminar si passés una mica el ribot per la cama postissa. Res, poquets centímetres. Vull dir : fer que les dues cames s´assemblin més pel que fa la llargària. Caminaria més dreta, sense exageracions i sense fer el compàs.
Però ara mateix, just quan estic rumiant la menera de dirigir-me a ella i dir-li el meu pensament, ella, la Lola, parla.
I parla del dit gros del peu de la seva cama esquerra, que és la seva cama de fusta. Parla d´un dit que ja no té perquè no té ni tan sols el peu que li pertocaria. I diu que el dit gros l’avisa quan ha de ploure : li fa mal.
I jo m’ho crec. Callaré i no diré res. Potser passar el ribot no era una bona idea.
A l’hospital anà a parar a la mateixa habitació que la nostra parenta, l’Antònia. A l’Antònia l’havia arrossegat una vaca i s’havia trencat una cama. Llit amb llit, a l’hospital, les dues noies varen fer la coneixença i es varen fer amigues. Del fet ara en fa més de seixanta anys i encara son inseparables.
Avui hem tingut una festa familiar, amb una trobada i un dinar dels que solament s’en fan un de tant en tant. I és clar, Antònia ha vingut amb la seva inseparable amiga Lola.
A mi m’ha semblat que la cama bona de Lola, la que no és de fusta, amb el temps, li ha anat minvant i ara li queda curta en relació l’altra cama, la que sí és de fusta. La cama postissa li ve gran i fa que cada passa sigui un esvalot visual.
Jo, que sóc de ciències i no pas de lletres, crec que ella milloraria el seu caminar si passés una mica el ribot per la cama postissa. Res, poquets centímetres. Vull dir : fer que les dues cames s´assemblin més pel que fa la llargària. Caminaria més dreta, sense exageracions i sense fer el compàs.
Però ara mateix, just quan estic rumiant la menera de dirigir-me a ella i dir-li el meu pensament, ella, la Lola, parla.
I parla del dit gros del peu de la seva cama esquerra, que és la seva cama de fusta. Parla d´un dit que ja no té perquè no té ni tan sols el peu que li pertocaria. I diu que el dit gros l’avisa quan ha de ploure : li fa mal.
I jo m’ho crec. Callaré i no diré res. Potser passar el ribot no era una bona idea.