El meu poble (II)

Un relat de: Alexandra Grebennikova
A Vell Pixminsk, situat sobre el riu Petita Pixma, la terra contenia or i pedres precioses. No n’hi vaig trobar mai cap, però sabia que hi eren. Segons les llegendes locals dels Urals, que conec en la seva versió literària, els esperits muntanyencs ensenyen als seus escollits on es troben els metalls i les maragdes, els instrueixen en les formes de la seva presentació artística i, més sovint que no, els tornen bojos. Amb mi, els esperits muntanyencs sempre han tingut misericòrdia i no se m’han revelat mai.

Vell Pixminsk es caracteritzava a si mateix com un poble gandul. No tenia cap granja col•lectiva, ni als temps soviètics. Tothom llaurava la seva pròpia terra de la qual acostumava tenir ben poca, tenia una o dues vaques, algunes cabres o porcs, i com a màxim una vintena d’ovelles. Quan l’Estat hi trobà or, va remoure el riu i el territori comunal, però la majoria dels particulars es van negar a vendre les seves terres i quinze anys més tard, continuaven cultivant patates per sobre de les terres que probablement contenien filons d’or. Els temps, des del punt de vista polític, ja eren suficientment vegetarians per a que ningú no obligués a aquells tossuts pagesos a cedir les seves terres i recol•locar les seves magres possessions a la Sibèria no gaire llunyana i encara més plena de riqueses naturals. No sé si en morir els vells algú hi va organitzar una segona prospecció: era un poble gandul, i els diners, a Rússia, vénen i van, i ningú se’n fia.

Quan s’acabava la primavera i agafàvem l’autobús que em portava a estiuejar amb la padrina, el meu cor ho celebrava alegre. No sé si tenia res d’especial: pous d’aigua freda, habitants de quatre nacionalitats diferents, una església de fusta. Unes senyores geperudes a qui els anys les havien fet petites seien a les portes de les cases i explicaven la seva vida a la curiosa nena de ciutat que era jo. No hi tenia gaires amigues de la meva edat: suposo que se’m veia massa diferent, per la manera de parlar, pels vestidets de ciutat, pel fet de no tenir germans – la meva única germana va néixer onze any més tard que jo, i us estic parlant de l’època d’abans.

L’amor que jo sentia pels seus boscos no es pot comparar amb res: eren uns boscos plens de maduixetes, de bolets, de pica-soques, de formigues, de teranyines, d’olors i de sorolls, i vull pensar que segueixen tal com els he deixat. Recordo tancar els ulls i ensumar-me l’aroma del bosc en entrar-hi, com si el bosc fos un ésser estimat, viu, sencer. De fet, eren tres boscos: el bosc de pins altíssims i avets petits on es trobava el cementiri on a la meva àvia li hagués agradat descansar si poguéssim triar el lloc de la mort, el bosc d’arbres de fulla caduca i el bosc de muntanya on hi havia tota mena d’arbres. Amb l’àvia, anàvem al bosc dels pins, gairebé cada dia. Amb les veïnes, anava al bosc dels bedolls. Al bosc de muntanya, hi he anat poques vegades: ens quedava una mica lluny de casa. Vam començar a anar al bosc quan jo tenia dos anys i mig; al llarg de la dècada següent hi vam anar potser cinc-centes vegades. Al matí collíem fruits de bosc o bolets, segons l’època que tocava, a la tarda en preparàvem conserves i treballàvem al jardí, i a la nit jugàvem a les cartes i de vegades cantàvem cançons. La meva àvia cantava com els àngels. Tenia una veu de vellut, una veu profunda i baixa.

Comentaris

  • Magnífica...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 06-10-2011 | Valoració: 10

    ...i tendra descripció dels llocs estimats. He llegit les dues parts aquest mateix matí, quan feia un stop en la transcripció del quart dia del meu viatge a Rússia, que ja coneixes. Ara fa un any d´aquest viatge i ha estat "per culpa teva" que m´he tret la mandra de les orelles i he decidit penjar-lo tot, sense més espais temporals.
    Les cróniques dels viatges les escric cada dia "in situ" A la "V" entrega, que correspon al quart dia, i que penjaré aquesta setmana, m´he permès una transgressió i t´he fet una picada d´ull.
    Ets filla d´una terra meravellosa i la descrius meravellosament bé.
    Una abraçada.
    Jaume

  • L'ànima russa[Ofensiu]

    Moltes gràcies, Aleix!.. Des que visc a Andorra (aviat en farà 14 anys) molta gent m'ha parlat de l'ànima russa. No sé si existeix: probablement existeix. Si és un mite com el del velló d'or, segurament era necessari que algú l'inventés. En tot cas, em fa molt plaer i m'omple d'orgull que m'hi identifiquin... Mil gràcies per llegir-me i una abraçada.

  • L'or de la natura que s'estima[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-08-2011 | Valoració: 10

    Llueix talment com si l'estigués veient damunt la meva mà. Llegint aquest meravellós relat he vist l'ànima russa que tan admiro culturalment. Tens l'encant de les paraules i les transmets emocionant. Moltes felicitats i m'alegra coneixer-te. Una forta abraçada Alexandra.

    Aleix

  • Moltes gràcies, Joan![Ofensiu]

    És cert que és un lloc molt i molt diferent... gràcies per llegir-me.

  • molt interessant conèixer[Ofensiu]
    joandemataro | 26-08-2011 | Valoració: 10

    les vivències d'un temps i una regió que per molts de nosaltres és realment curiosa per les grans diferències amb el nostre pais

    una cordial salutació
    j

Valoració mitja: 10