Les cendres dels estels

Quan era petita, em van explicar que estava feta de les cendres dels estels. Algun estel s’ha mort per recrear-se, com l’au Fènix, en mi. Quan mori, tornaré a les cendres, a la semblança de l’estel que fou el meu començament. Els estels i les llavors moren per a donar començament a una nova vida. Sempre he entès el moviment constant del Cosmos com a l’analogia de l’ànima humana, tota una promesa, tota la perfecció en potència i en desenvolupament.

La noció de l’infinit és un concepte íntimament religiós. L’espai infinit no espanta tant com el possible fi de l’espai. Si la hipòtesi de l’espai infinit de moment és científicament acceptada, qui m’impedeix aferrar-me a la hipòtesi de la vida infinita?.. L’eternitat és tota una aventura. L’acabament del temps no té futur. El temps i l’espai deuen anar estretament lligats: és impossible imaginar la noció de l’espai en expansió constant sense la noció del temps. L’expansió no és possible si no té lloc en el temps. L’eternitat, avui en dia, és una hipòtesi viable.

El que fa l’infinit, naturalment, és oferir un camp d’investigació il·limitat. Com més vast se’ns presenta, amb més pertinència se’ns posa la pregunta del perquè de tota la investigació. L’exploració del món, fins a la data d’avui, sembla haver-lo espatllat molt més del que ens ha servit per millorar-lo. El cel d’estels que se’ns obra cada nit està de més a més poblat de “deixalles espacials” – falses estrelles que tremolen en una mena de limbe on les han deixat. La hipòtesi que la Il·lustració produí l’escissió entre la lògica mecànica i instrumental i el sentit profund i últim de les coses sembla estar-se confirmant. No veig gaires fets que pugui utilitzar per falsejar-la.

La lliure i pròpia voluntat de l’ésser humà – un ésser curiós fins a l’estupidesa i genial en la seva capacitat a adaptar-se als nous descobriments (i adaptar els nous descobriments a sí mateix) – aquella lliure i pròpia voluntat sembla ser indiscutible. Vivim en un món que ens hem creat amb les nostres pròpies mans i amb les nostres pròpies ments: un món de més a més perillós i cruel que ens ofereix tots els paranys de la falsa seguretat que tan curosament hem construït nosaltres mateixos. Vivim en un món mecànic; els nostres llums ens tapen els estels; l’asfalt ens tapa la terra, i l’aire que respirem fa olor a oli i gasolina. Però aquella mateixa curiositat és la única via que tenim per realitzar el nostre potencial com a substància pensant, com a l’únic ésser de l’univers que dubta de l’existència del qual no dubtem.

Serem un accident bonic o una creació d'un creador del cel i de la terra?.. No ho sabem del cert, però és curiós que ens ho demanem. Potser és veritat – com diuen alguns – que la tècnica no és una cosa merament humana, que els humans només alliberem la potencialitat de l’existència ja continguda en totes les coses. Si és així, cada descobriment nostre no és més que un “desvetllar” d’una cadena d’esdeveniments adormida. L’espai s’expandeix amb el temps. Hi naixen els nous estels. De les cendres dels estels que es moren apareixen combinacions noves, inesperades, dotades d’un sentit que sobrepassa tot el que ha participat, de forma més planera o més indirecta, en el procés de la seva formació.