El meu poble

Un relat de: Alexandra Grebennikova
El poble que em vaig fer meu no era meu: vinc d’una capital de província, ciutat enorme, contaminada, universitària i quasi impossiblement musical. A la ciutat d’Ekaterinburg – als temps soviètics anomenada Sverdlovsk – es van refugiar els fons del Museu Hermitage de St Peterburg durant la Gran Guerra, i algunes pintures precioses, si potser secundàries des del punt de vista de la Història de l’Art Mundial, s’hi van quedar. Aquestes constitueixen la base del Museu de Belles Arts regional, conegut com la Galeria de les Pintures. És una ciutat d’avingudes d’una amplada immensa, per les quals, de la primavera a la tardor, tothom passeja amb uns petits ramets de flors. Aquells grapats de flors els venen unes àvies a cada cantonada, i tothom els compra i els regala als seus amics o a si mateix. Els russos, gent seca i gairebé hostil amb tots els qui ens són desconeguts, som detallistes sentimentals en les relacions amb els nostres éssers estimats i amb totes les persones amb qui hem arribat a connectar. Tothom regala flors, amb context romàntic o sense. Durant els mesos d’hivern, el riu es gelava totalment, i el travessàvem per sobre del gel, al costat de la multitud de pescadors asseguts al costat dels forats que ara mateix no m’imagino com deuen perforar un gel d’aquella grossor. Hi havia nedadors hivernals coneguts com a “morses” que s’anaven a banyar a aquests forats, pràcticament cada dia de l’hivern. S’hi tiraven i se’n sortien al cap d’un moment: estem parlant d’una temperatura d’uns 10 graus sota zero.

Ekaterinburg – Sverdlovsk – és oficialment i incontestablement el meu poble, i ho podeu contrastar amb l’actual ministre de cultura de la regió i gran amic de la meva infància, Alexei Badaev. Vivíem en un edifici de dues plantes subdividit en dotze apartaments. El pati comunal era rodejat per uns petits garatges, per un sol cotxe cada un, què semblaven casetes de gos gegants fetes de ferro. Quan érem petits – més o menys quan anàvem a la primària - ens divertíem saltant d’un teulat d’aquests garatges a l’altre: ara que hi penso, per haver-s’hi matat. Per aquelles dates se celebrava el quarantè aniversari de la victòria de la Unió Soviètica sobre l’Alemanya feixista a la Gran Guerra, i entre els nens ens explicàvem que el dia 9 de maig del 1985 els Estats Units ens tirarien una bomba atòmica. Jo personalment tenia molta por d’aquella predicció, i imaginava molt gràficament com seria l’explosió. A casa meva em prohibien repetir els acudits polítics, què explicaven els adults, a les meves amigues, i jo els explicava igualment, amb la prudència de canviar els noms dels protagonistes dels acudits pels noms d’animals: “Un dia, un mico i una llebre es troben a l’ONU, i diu la llebre...”. Al pati comunal d’aquella casa hi havia un àlber plantat pel meu avi el coronel, que va morir molt jove, el pare de la meva mare. Però no ploro mai per res relacionat amb aquella ciutat: ni els seus tramvies antics i lents, ni els parcs plens de flors, ni els pardals optimistes que començaven a cantar la primavera abans que hagués aparegut la primera fulla verda no em provoquen somnis de malenconia. El poble que em vaig fer meu es composava de cases de fusta grisa, amb porticons pintats de blau cel. Era un poble oblidat al mig d’un no-res, rodejat d’uns turons que a mi, de petita, em semblaven muntanyes, travessat per un riu lent i traïdor, dividit en mànigues, espatllat per la caòtica i cruel extracció d’or.

Comentaris

  • Meravellosa terra[Ofensiu]

    Mil gràcies, Jaume. Quins ànims, quines paraules tan maques, quins records que podem compartir tots els que hem vist la terra de les velletes que venien flors. Espero poder llegir més sobre el teu viatge a Rússia. De part meva, també em comprometo a explicar-ne tot el que recordo. Una abraçada.

  • Benvinguda Alexandra...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 25-08-2011 | Valoració: 10

    ...El mes de setembre de l´any passat vaig viatjar a Rússia. Un creuer pel Volga, desde Sant Petesburg (4 dies) fins a Moscou(4 dies). Entre mig, sis dies de navegació pel Neva, llacs. canal del Volga i Moscova. Estic explicant aquest viatge aquí mateix. Sóc una mica gandul i no he passat del segon dia. Descobri-te m´anima a continuar explicant el meu viatge. Perquè: jo VAIG VEURE les velletes venent flors pel pobles de l´itinerari fluvial. Et dedico les properes entregues del meu viatge amb una condició: PARLAN´S de la teva meravellosa terra!!! Mentrestant, una forta abraçada.
    Jaume

  • Moltes gràcies[Ofensiu]

    Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris; és una gran alegria saber que et llegeixen... Sí que espero que la ciutat de la meva infància tingui futur, i un futur bo. De fet, crec que ara és molt més alegre i maca que dècades enrere, quan hi vivia jo. Una abraçada a tots, i ens llegim!!!

  • records d'infantesa...[Ofensiu]
    josepdavid | 25-08-2011 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt la sensibilitat que irradies en parlar del que va ser la teva ciutat d'infantesa...continua escrivint anècdotes que t'anirem llegint !!!!!

  • les memories[Ofensiu]
    liudmila | 25-08-2011 | Valoració: 10

    Hola, ili Privet, Alexandra! Justament avui he enviat per la publicació un relat de la memòria d'aquest temps del passat... I he trobat el teu, i feïa gràcia de llegir-lo... Felicitats per escriure i ens trovem per RC o en altres llocs, tal vegada!

  • Poble[Ofensiu]
    Calderer | 25-08-2011


    Molt interessant l'article, gairebé és com veure els carrers, el gel i la neu de l'hivern i la gent amb flors a la primavera.

    No puc fer res més que felicitar-te per haver après tan bé una llengua tan diferent de la teva materna. Hi ha molta gent, fins i tot nascuts aquí a Catalunya, que mai han fet el més mínim esforç per aprendre-la, per això et dic spocibo.

    Fiins aviat, do svidania.

    Lluís

  • Hola Alexandra[Ofensiu]
    allan lee | 25-08-2011

    M'ha agradat molt el teu escrit perquè és detallat i realista i crea una atmosfera particular. Crec que escrius molt bé. Em sorprèn una mica que el record d'aquests anys d'infantesa no et provoquin melangia; quasi que me n'has fet sentir a mi. Sento que és un poble trist, sense futur, malgrat els pardals i les flors. M'ha encisat la visió de gent amunt i avall amb poms de flors a la mà. Benvinguda a RC

    allan

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: