Cercador
El meu petit príncep
Un relat de: Tant de bo- Compartir:
Quan el vaig coneixer hem vaig sentir com l’aviador quan va coneixer el petit princep.
Jo volia ser seva rosa, que per molt que jo fos com les demes, que em veges única d’entre totes. Però no ho vaig ser, vaig ser la seva guineu. Em vaig deixar domesticar, i llavors va marxar i em va deixar amb el regust amarg del seu record amagat entre camps de blat. Així i tot, com bé ho sap la guineu, es el risc que es corre per poder estimar algú i considerar-lo un amic, tot i que no fos ben bé el que jo volia. Et queda el record dels bons moments i la melanconia d’haver-lo conegut. A més, el petit príncep no és un amic com qualsevol altre. Ell no enten al vanitós, ni veu l’importància de l’home de negocis, sinó que realment es preocupa pel concepte de fer-se gran. Dels adults que perden la màgia de ser un infant.
Per això es tan especial. El meu petit príncep també ho era. Cada conversa amb ell em feia tornar enrrere i em feia mirar les coses d’una manera diferent: em retornava la màgia.
Pot ser no arribaré mai a ser la seva rosa, ni se’n penedirà d’haver-me deixat sola al nostre asteroide. Llavors, serè jo la que maleïrà el no haver parlat clar, el haver volgut captar la seva atenció darrera una campana de vidre en lloc de mostrar-me sense por, únicament amb les meves 4 espines com a protecció. I ell va marxar amb un grup d’aus que emigraven bén lluny, i amb ell se’n va anar l’armonia i la seguretat amb les que jo comptava gràcies a la seva presencia. De fet, va ser marxar ell i em van devorar els baobabs, que es van apropiar de cada una de les meves arrels i em van consumir, deixant-me sense aigua, ni aire ni espai. Un grapat d’elefant haguessin semblat més petits davant aquell monstruos panorama. No era qüestió nomès de tamany, també d’energía. Que podia fer jo, una senzilla i delicada rosa, abandonada per l’únic ésser que la cuidava, davant aquells descomunals arbres que no paraven de créixer?
La meva única esperança és que ell em recordi, que un dia es trobi davant un camp de roses corrents i se’n adoni que jo era diferent per ell. Pot ser en aquell moment, i nomès en aquell moment, es plantajarà tornar a buscar-me.
Jo volia ser seva rosa, que per molt que jo fos com les demes, que em veges única d’entre totes. Però no ho vaig ser, vaig ser la seva guineu. Em vaig deixar domesticar, i llavors va marxar i em va deixar amb el regust amarg del seu record amagat entre camps de blat. Així i tot, com bé ho sap la guineu, es el risc que es corre per poder estimar algú i considerar-lo un amic, tot i que no fos ben bé el que jo volia. Et queda el record dels bons moments i la melanconia d’haver-lo conegut. A més, el petit príncep no és un amic com qualsevol altre. Ell no enten al vanitós, ni veu l’importància de l’home de negocis, sinó que realment es preocupa pel concepte de fer-se gran. Dels adults que perden la màgia de ser un infant.
Per això es tan especial. El meu petit príncep també ho era. Cada conversa amb ell em feia tornar enrrere i em feia mirar les coses d’una manera diferent: em retornava la màgia.
Pot ser no arribaré mai a ser la seva rosa, ni se’n penedirà d’haver-me deixat sola al nostre asteroide. Llavors, serè jo la que maleïrà el no haver parlat clar, el haver volgut captar la seva atenció darrera una campana de vidre en lloc de mostrar-me sense por, únicament amb les meves 4 espines com a protecció. I ell va marxar amb un grup d’aus que emigraven bén lluny, i amb ell se’n va anar l’armonia i la seguretat amb les que jo comptava gràcies a la seva presencia. De fet, va ser marxar ell i em van devorar els baobabs, que es van apropiar de cada una de les meves arrels i em van consumir, deixant-me sense aigua, ni aire ni espai. Un grapat d’elefant haguessin semblat més petits davant aquell monstruos panorama. No era qüestió nomès de tamany, també d’energía. Que podia fer jo, una senzilla i delicada rosa, abandonada per l’únic ésser que la cuidava, davant aquells descomunals arbres que no paraven de créixer?
La meva única esperança és que ell em recordi, que un dia es trobi davant un camp de roses corrents i se’n adoni que jo era diferent per ell. Pot ser en aquell moment, i nomès en aquell moment, es plantajarà tornar a buscar-me.
Comentaris
-
Ser una rosa per algú[Ofensiu]Prou bé | 26-10-2021
He llegit una bonica metàfora, o potser no ho és?
Amb total cordialitat
(Aprofito per donar-te la benvinguda a RC.
També per dir-te amb molt de respecte, que en aquest relat hi ha moltes coses a repassar, ortogràfiques i algunes gramaticals. En aquesta web de relataires no ens limitem a dir-nos si ens agraden O no els escrits, també mirem d'ajudar-nos a millorar)