El comiat

Un relat de: Tant de bo
Vam arribar els 6 on hi havia el cotxe del Miquel, el cotxe de l’Alícia quedava una mica més lluny. Era l’hora de separar-nos i no sabia com actuar. Abans de que marxés volia acomiadar-me d’ell, una darrera abraçada per sentir un cop més la seva olor. Estaven fent de marxar, ells dos plegats, així que intercalaven, amb tot el grup, “ens veiem prest” amb basades de comiat. Jo estava allà dreta, esperant un moviment per part d’ell, sense saber gaire bé el que fer. El més lògic era que jo entrés al cotxe i esperés que el Miquel i les altres dues que venien amb el seu cotxe s’acomiadessin d’ell i l’Alícia. Però jo em mantenia allà, parada, amb la sensació de que tothom jutjava el fet de que jo estès esperant, com si tots sabessin realment el que volia, fins i tot l’Alícia.

Per sort, ell es va dirigir a mi, amb aquell somriure, deu meu aquell somriure. Encara sospiro per aquell somriure. Amb la mirada fixa als meus ulls, se’m va acostar, em va posar una mà a l’esquena i em va fer dos petons. El meu cos, estremit per la sensació de tornar-lo a tenir tan a prop, sentint la seva mà per sobre la meva camisa, es va quedar paralitzat. Sentia com si els ulls de l’Alícia estassin clavats a cada gest que jo feia, tot i que en realitat no fos així. Me sentia cohibida, com es normal, per la seva presència. Però ell? Ell no coneix el significat “d’estar cohibit”, ell no n’entén de regles i normes, ell se les apropia totes i les destrueix com si mai haguessin existit. I així, desprès d’aquest darrer moment “d’intimitat”, si s’ho pot considerar, es va separar de mi i em va xiuxiuejar: “encantat”. Amb aquell somriure, sempre amb aquell somriure.

Jo vaig entrar el cotxe satisfeta per els meus 10 segons de glòria. En comparació a les hores que tenien per davant ell i l’Alícia junts, 10 segons son una misèria, d’aquestes situacions que un ni recorda que han passat. Però jo gairebé no podia amagar el meu somriure de l’emoció. Així i tot, em va venir un regust amarg per haver acabat aquella nit. Suposo que el meu interior més romàntic, aquell que m’obliga a veure les pel·lícules més encaramel·lades que existeixen i aspira que algun dia aquelles escenes impossibles m’acabaran passant a mi, s’imaginava una confessió transcendent, una mica de perill, una mica més d’intensitat… Almenys veure que no anaven bé les coses amb ella.

Per sort no va acabar aquí, va tornar. I aquesta va ser l’alenada d’aire que em faltava per recuperar l’esperança: no estava tot perdut. Va venir cercant la seva dessuadora, clar perquè no la trobava, i justament va haver de cercar al seient del cotxe on jo estava asseguda. Em va enfocar amb la llanterna del mòbil i es va quedar una mil·lèsima de segon mirant-me. Desprès, amb la facilitat que té ell pel joc, la provocació i la seva cara de saber el que fa, es va disposar a mirar al meu voltant, i a entrar al cotxe per sobre meu cercant…, a sí, “cercant la seva dessuadora”. Quan la seva cara estava a l’altura de la meva, perquè tenia mig cos dins el cotxe, es va girar cap a mi, que li estava dient (amb un somriure que regnava la meva cara) que marxés. No he entès mai com ho fa, perquè només de tenir-lo a prop se’m revolucionen tots els processos interns. I ell, que sap que dir per fer-me embogir, em mira de ben a prop i em diu: vols que marxi?

El meu interior en aquell moment es va posar a cridar que no, que quedés, que em portés lluny i no mirar enrere. Però el meu exterior va fer tot el contrari, va dir que sí, això sí, sense llevar el somriure del rostre. Tot i així, vaig necessitar els reforços del meus tres acompanyants, que sabien el que estava passant, perquè el meu “sí” sonés convincent.

Aquests eren els 20 segons extres que necessitava per saber que no m’ho havia imaginat. Que realment les mirades furtives, els somriures dissimulats i els comentaris indirectes havien existit. Era cert que tota la nit s’havia hagut de controlar, que el tenir-me davant també l’embogeix. No son imaginacions meves. I amb això em conformo.

Ja sé que no tindrem la història d’amor que jo considero que mereixem. No ens arribarem a estimar, ni ens enamorarem, ni passejarem de la mà pel carrer. Però jo em conformo sabent que he causat un impacte en ell, que per ell he estat en potència una persona important i que, si ens haguéssim trobat en el moment indicat, s’hagués fet realitat. Si tan sols amb els 4 moments que em compartit m’ha fet sentir tantes coses, que hagués passat si ens haguéssim permès una oportunitat? Hagués estat increïble. Pot ser un dia encara ens tornem a trobar.

Comentaris

  • Comiat[Ofensiu]
    Prou bé | 26-10-2021

    Comiat de què? Del que hauria pogut ser i no ho ha passat mai?!
    Somiar no és dolent si no et fa perdre la perspectiva.
    Amb total cordialitat

    (Aquí també cal repassar. També dit amb respecte)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Tant de bo

5 Relats

7 Comentaris

414 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00