El meu camí: Tercer Capítol

Segon capítol

Un cop obrim la porta de l'alberg, no ens hi trobem a ningú. Al moment apareix un home al que ja ens havíem topat durant el camí, i ens diu que escollim llit i anem cap a la dutxa que els hospitalers han sortit un moment.

Mentre jo em dutxava, en David anava fent amistat amb aquell senyor. Quan desprès comentavem la jugada amb en David, em parlava de les bambes "ribur" que eren el truc d'aquell senyor per evitar les butllofes, i que havíem sigut uns improdents.. que la gent normal anava a entrenar abans de fer el camí, i hi anaven carregats amb la bossa. Encanvi nosaltres...

Un cop van arribar els hospitalers i ens van fitxar, vaig passar a rentar la roba. La primera experiència amb el sabó Lagarto va ser força curiosa. No sabia si anava natejant les samarretes o cada cop estava pitjor.

A més a més semblava que portessim escrit a la cara que erem catalans. Va arribar l'hora d'anar a dormir, i cansats com estavem no vem trigar a conciliar el son.

L'esperat cant gregorià ens va encetar un nou dia, i després teniem un bon cafe amb llet i galetes esperant-nos per acabar d'arrodonir la matinada.

Just abans de marxar, vaig decidir deixar la marfega. Creia que em faria poca falta, i era un bulto inecessari. Com a agraïment ens van donar una vieira a cadascun. Un dels hospitalers em feia la conya sobre la meva motxilla, que si hi portava la xicota.... Tampoc n'hi havia per tant!! o si?

La meva roba encara no estava seca, i la vem enganxar a les bosses amb imperdibles.

Vem començar a caminar, i tal com ens havien aconsellat els hospitalers desprès d'una gran pujada ens vem girar per contemplar el meravellòs paisatge que deixavem enrrera.



Desprès de descansar una mica, vem continuar caminant. Fins que vem trobar una font on vem reomplir les nostres ampolles d'aigua. Al moment una parella d'italians ens preguntaven si algú de nosaltres s'havia endescuidat de la gorra, ai el meu cap....

Aquesta part del camí va resultar força entretinguda, anavem topant amb força gent que havien descansat al mateix alberg de Castrojeriz que nosaltres.

Finalment vem decidir parar a Boadilla del Camino, l'alberg semblava un paradís, això si era privat, per tant caldria foradar una mica la butxaca. Només arribar al menjador un parell d'italians (si un altre cop) als que sel's veia ben fornits ens van oferir vi.

Aquella tarda va resultar complexa. Jo em començava a plantejar que hi feia allí realment. En David semblava ser que no es trobava massa bé, els genolls el portaven de curcoll i el sucre tampoc acompanyava. Entre una cosa i una altre vem tenir la primera bronca estúpida.

Més tard per allí aparaixeria en Santi. No us imagineu com d'agradable és trobar algú conegut!

A l'alberg hi havia piscina, de la que va tocar disfrutar-ne una estona. Per allí també hi corria un noi sud-americà, i un altre de Madrid que ja ens prenien el pel altre cop per a ser catalans, per mí que devíem portar cartells...

A l'hora de sopar, ens vem fixar com en Santi lligava, i ja teniem tema de conversa. Tan l'un com l'altre ens veiem incapaços de començar una conversa amb algú desconegut.

Va tocar anar a dormir, només havien caigut 19 kilòmetres però el cansament s'anava acumulant, i sense prestar gaire batalla ens vem rendir a la son.