EL LLORO DE DONYA BENITA. ( ll part de: La casa del mar).

Un relat de: La Banyeta del badiu

El lloro de Donya Benita, va arribar a Badalona a primers del segle XX, amb vaixell. Li va portar el seu marit , el Capità Joan Bonet, en un dels seus viatges a Mèxic a bordo del " Victoria Eugenia".

En un dels seus viatges a Veracruz (Mèxic), va portar un lloro. Gros, verd, maco, espaviladíssim i amb moltes ganes d'aprendre i parlar paraules noves.

Pels únics de la casa que es deixava tocar i arreglar, era per la tia Benita i el seu nebot en Bruno, fill gran de la seva neboda Maria, que l'havia afillat de molt petita.Ara tot i estant casada i essent mare de família, encara vivia amb els seus oncles que sempre li havien fet de pares.

En Bruno, li va ensenyar moltes paraules i expressions però, la que feia servir més, era a les set del matí de cada dia, puntual com un rellotge : - Te,tere,tere,te,teeeee, (só de trompeta) BENITA !!!... EL CAFÉ !!! -.
I la minyona, li portava un gran crostó de pa sucat amb café ( ja se sap, era de Veracruz i allí estan acostumats al café).

El "Lorito", aquest era el seu nom, tenia una gàvia molt grossa amb la porta sempra oberta, perquè pogués entrar i sortir quan ell volgués.
Després d'esmorzar, es passejava, amb gran distinció tot xino - xano, per tota la casa.

A vegades, el lloro, tenia un mal dia com qualsevol persona de bé, i anava remugant i caminant tot amunt i avall de la casa, ningú l'entenia, però ell portava un cabreig de nassos; per fer-li passar la mala llufa, en Bruno se li acostava i li deia: - Piojitos, piojitos -, i ell es deixava gratar el caparronet i tornava a estar tranquil.
Si aquesta carícia, li haguès fet un altre membre de la casa, amb el bec, li haguès picat el dit i en ser un animaló gros, li haguès fet mal.

Si tenia ganes de jugar i la tia no li feia cas i en Bruno, no hi era, ell solet es feia la festa. Ell es preguntava i ell es responia: - ¿Está casado el loro ?... Ajajá.... casado el loro, qué regalos y que boda !!!-. - ¿De donde ha venido el lorito ?... De Veracruz, de Veracruz -. - "Lorito " toca la trompeta -, ell , tot digne alçava el bec i - TE,TERE,TERE,TE,TEEEEEEEEEEE -. i duro...que no es cansava.
Fins que la minyona se n'atipava, el feia passar a la gàvia, el tancava i li posava un drap de tapar-lo, i callava, uf !... quin descans !. Era tot un personatge.

Els lloros tenen molta vida, vull dir que viuen molts anys, però el pobre animaló, un dia passejava com de costum per la casa, la tia Benita que ja era gran, no el va veure, i sense voler el va prepitjar i, la pobre bestiola... va morir.

Va morir aixefat per la persona que més l'estimava, no la va ni picar.
Si ho hagués fet, ell estaria a hores d'ara viu, però no va fer, com podia picar a la que ell veia com la seva mare?.
Va morir per no fer-li mal a la tia Benita. Si el qui l'hagués trepitjat hagués sigut un altre membre de la família, ell l'hagués picat i s'hauria salvat.

La pobra dona, en veure que havia aixafat al pobre " Lorito", va plorar com si se li hagués mort un fill, i mai s'ho va perdonar, però la vida és així.

Aquest relat, és verídic, en Bruno, el noi que estimava,ensenyava i tenia cura del " Lorito", era el meu pare.


M.Pilar Rovirosa i Sánchez
- la Banyeta del badiu -







Comentaris

  • El lloro de donya benita[Ofensiu]
    Maria Pilar Palau Bertran | 04-10-2005 | Valoració: 10

    Molt bé Pilar, li has sapigut donar gracia al relat, representes bé l'època colonial, la tia Benita, el lloro, tot molt ambientat, que per cert pobre lloro quina mala sort en va tenir. No se perque aquestes bèsties sempre acaben malament, ja en tinc experiencia, o es trenquen un ala, o s'ofeguen o s'esclafen.

    He tingut malament la conexio d'internet i per aixo no es sabia res de mi.

    Una abraçada.

    Maria Pilar (Valeria)

  • m'has fet pensar [Ofensiu]
    Conxa Forteza | 30-09-2005

    amb un canari que teniem, havia sobreviscut a tot, a una caiguda d'un 4 pis en gàbia inclosa, va caure dins una paella amb oli bullent, dins la pica de rentar i no se va morir, anava a lloure per la casa, un dia va venir de visita una senyora molt grasa i si va asseura damunt, li va queda estampat, el pobre "Mariano" així nomia el canari, al cul. Qui disguts vàrem tenir els meus germans i jo .... com sempre els teus relats em tornen al passat i en fan recordar coses ..

    una aferrada

    Conxa

  • forma part de la vostra història familiar...[Ofensiu]
    ROSASP | 30-09-2005

    Pobre lloro, quin final més trist morir trepitjat per la persona que més l'estimava.
    Has portat la història amb molta naturalitat i amb tocs divertits. Com li agradava el pà sucat amb cafè, considerant del lloc on venia potser tenia l'aroma impregnat al cor.
    Els dies dolents quan remugava sol, quan demanava moixaines i carícies. Li has donat una personalitat pròpia i és que cada animaló és diferent.
    És molt curiós l'estranya complicitat que es va forjant en aquestes relacions i quina llàstima que després de tenir-ne tanta cura l'acabi matant accidentalment.
    Però tens raó, la vida és així...

    Petonets!

  • Llibre | 30-09-2005

    Potser no fa gràcia, perquè el lloro mor i la pena que sent la tia Benita deu ser immensa, però ho has explicat d'una manera, amb aquest to anecdòtic que, la veritat, m'ha fet somriure.

    És una d'aquestes velles històries que perviuen dins una família i que es van passen de generacions en generacions. I de vegades no els donem la importància que tenen en realitat. Perquè no només constitueixen una anècdota, un acudit... Molts cops permeten recordar uns temps i unes persones que ja no sóc entre nosaltres.

    Bé... no sé: que m'ha agradat.

    LLIBRE

l´Autor

Foto de perfil de La Banyeta del badiu

La Banyeta del badiu

150 Relats

452 Comentaris

179946 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Badalonina de soca-rel.
Amb ànima de Palamosina.

web. importans per mi :

www.hospitalitat.org
Ajuda al nostre proïsme sensa paternalisme.

www.altarriba.org
www.protectoramataro.org

Ajuda als amics de 4 potes, ens estiment desinteresadament, Ells també tenen sentiments. :-)


M.Pilar Rovirosa i Sánchez.
- La Banyeta del badiu -