El llarg camí d'escriure

Un relat de: Marc Freixas

Ara el què cal és continuar aquest llarg camí d'escriure,
i no parar mai.

Avui el què vull és traçar línies infinites de bellesa literària,
i tornar amb més força a clavar-me per dintre del teu món;
vull el desig fet realitat del teu rostre precís i constant,
i el teu sexe poètic es farà gran i immens al costat del meu poema desbordat d'amor per tu.

Faig de tu el meu poema d'amor desmesurat,
i etern,
i dolç;
de mi en faré la tendríssima paraula enamorada,
i el lentíssim bellugar de les mans inquietes, de tacte fi i seductores,
i buscadores de la pell del teu cos nu, i també poètic.

He respirat en temps d'un camí, on les paraules escrites eren els pulmons del meu record,
i avui encara ho són;
i demà, si encara res no em falla ho continuaran essent,
fins per sempre més.

Ara el què cal és continuar aquest llarg camí d'escriure,
i no parar mai;
avui toco el cel amb els ulls, i els ulls amb la terra,
i toco la terra amb les mans, i amb l'aire,
i l'aire amb les lletres,
i les lletres amb les paraules,
i les paraules amb els versos,
i els versos es toquen amb els poemes de tot el meu camí escrit,
i el camí escrit et toca a tu, i tu a mi.

I quan tu em toques a mi, respiro tranquil amb tots els meus records;
respiro poesia als quatre vents,
canto amb alegria arreu del món,
i recito el llarg camí d'escriure per no parar mai.

Comentaris

  • gypsy | 06-05-2010

    Quin títol més encertat, escriure no és un camí fàcil, però segurament ja ho sabíem just en el moment que vam començar. Escriure és viure més lentament, mastegar els segons, els instants, les mirades i somriures d'un altre. Alentir el brogit del temps que passa indeturable. Escriure deu ser diferent per a cada persona que ho fa, però hi ha alguna cosa comuna en tots aquells que ho fem o almenys, ho provem de fer. Un esforç per transmetre enfora allò que sentim, voler compartir el goig i el plor que ens deposa la vida, i anar fent camí, mot a mot, vers a vers, amb la força que vam heretar d'uns altres poetes i escriptors que viuen en la nostra memòria - endins de la màgia puríssima dels seus versos -

    Destaco aquest teu paràgraf:

    "avui toco el cel amb els ulls, i els ulls amb la terra,
    i toco la terra amb les mans, i amb l'aire,
    i l'aire amb les lletres,
    i les lletres amb les paraules,
    i les paraules amb els versos,
    i els versos es toquen amb els poemes de tot el meu camí escrit,
    i el camí escrit et toca a tu, i tu a mi."

    Justament perquè la poesia no és allunyada del món real, ans el contrari, és una manera de mirar com passa la vida i fixar la bellesa que ens travessa en un moment determinat. No importa massa si aconseguim fixar la bellesa, l'important és la voluntat i l'esforç de voler fer-ho, perquè quelcom inexplicable hi ens empeny.

    M'ha agradat molt Marc, ets un gran poeta!


    gyps

  • El llarg camí d'escriure...[Ofensiu]
    Toni Arencón Arias | 03-04-2010 | Valoració: 10

    Amic Marc:

    Gràcies per recomanar aquest poema. És tan gran el nombre d'obres de RC que, en cas contrari, segurament no ho hauria descobert mai. De fet, he hagut de revisar tot el teu poemari per trobar-ho!!!

    El llarg camí d'escriure és igual de llarg que la nostra pròpia vida (o igual de fugaç). Un cop ferits per la lletra, la ferida no tanca. Fins i tot, en les èpoques en què la ploma no escriu paraules, la ment continua elaborant versos, estrofes, rimes, relats, històries ... i els personatges i els sentiments lluiten per obrir-se camí a l'exterior. La travessada del desert.

    El llarg camí d'escriure és una poesia (perfectament podria ser també prosa poètica) que emana determinació i fermesa. Ens mostra detalls d'un passat i d'uns records. Amb l'interrogant sempre obert de la recerca de la bellesa i de la inspiració. Però, al mateix, temps és un poema tendre i esperançador.

    Faig de tu el meu poema d'amor desmesurat [...]
    de mi en faré la tendríssima paraula enamorada...


    Són versos musicals que, en pronunciar-los en veu alta, es converteixen en màgics.

    La cinquena estrofa, per a mi, és d'una gran perfecció. Un cercle perfecte. Des del camí, la terra, les mans, l'aire, les lletres, les paraules, els versos, el camí escrit, tu i jo.

    De nou gràcies, per haver-me conduït a la lectura d'aquest poema.

    No sé si has llegit, al fòrum, la invitació oberta a tothom per participar al projecte LO CÀNTICH - RETALLS DE POESIA D'ARREU DEL MÓN.

    Penso que aquest poema seria ideal per publicar-lo, ja que resumeix i argumenta el camí de l'escriptura. En qualsevol cas, estic segur, que amb la teva capacitat de generar sentiments, ens podràs inundar la redacció de poemes...

    Salut, amic Marc. Ens hi veiem.

    T.

  • (avui estic fent el que feia temps que volia fer..)[Ofensiu]
    Tiamat | 26-08-2004

    Que se'n diu: "dir alguna cosa a tots aquells que sempre penses: haig de dir-li alguna cosa!", i no ho fas mai..

    Primer t'haig de dir que jo no sóc de llegir poesia, o sigui que possiblement sigui aquest el motiu pel qual aquest és el primer comentari (diria) que et faig. Però el cert és que ets un dels que he llegit més.

    Puc ser-te sincera, suposo. Jo, de poesia, no hi entenc. És més, en general no entenc què diuen els poetes en els seus versos (potser tampoc m'entretinc gaire a pensar-ho, sóc mandrosa de mena..). El cas és que els teus, els entengui o no, sonen bé. Per mi, diria, la poesia no són paraules per dir "ai, sí, és ben veritat això que em diu", sinó són com cançonetes, les llegeixo i tenen com una melodia. I les teves cançons, s'ha de dir, sonen molt bé. Suposo que per això les llegeixo.

    Per altra banda, he triat aquest relat per dir-te tot això perquè és el teu que fa 150, i és que em té admirada aquesta capacitat creativa... pràcticament cada dia poses alguna cosa nova (que, en general, acostumen a girar sobre uns mateixos temes centrals), però tot i així, són nous, diferents entre ells.

    En fi, el cert és que no sé què més dir-te que no t'hagin dit.

    Felicitats, i encantada d'haver-te conegut (en persona -tu deuries ser dels que més em va sorprendre, físicament parlant- -entent-me, vull dir que no t'imaginava gens-, i també com a paraules -melodies- a la pantalla del meu ordinador)

    UNA ABRAÇADA (en majúscules, com les teves!)

    Tiamat

  • Caminar a vegades cansa[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 25-08-2004 | Valoració: 10

    i més si el camí és llarg, i més encara si el camí és difícil. Costa i cansa. Però és una opció que se'ns planteja a la nostra vida i que decidim emprendre, i no perquè sí. Tenim, com dius, una necessitat vital. I ara, efectivament, la condició és no parar mai. Perquè la constància -com sobre tot tu demostres en aquesta pàgina web, atès que cada dos per tres ens presentes unes línies molt sinceres de tu mateix-, la constància, deia, és un valor excepcional. L'únic valor que realment condueix a l'objectiu que ens haguem prefixat.
    Felicitats un cop més, Marc. Acabo aquí perquè no vull repetir-me en el que ha dit el salvatore.
    Una abraçada.

  • l'ofici[Ofensiu]
    salvatore vinyatti | 25-08-2004 | Valoració: 9

    Amic, Marc, es cert aixó del llarg camí, perquè cada espai recorregut t'adones que falta encara molt més per assolir el somni.

    Un poema meu diu així, es curtet:

    Caminar és anar endavant
    fent un pas davant l'altre
    sense estorbar a ningú
    el camí fins assolir
    el somni-.

    I el camí és el treball, la inspiració, volar, no tocar de peus a terra, somiar i escriure.
    Així farem ofici d'escriptor. Ja que tens talent ara, no s'ah de parar mai.
    Una abraçada.

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820906 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.