El futbol o de com matar el pare a disgustos.

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

El meu avi odiava el futbol. Als anys quaranta aquest joc ja era tota una plaga social però ell sempre havia estat immune a aquest tipus d'infeccions.
El seu fill (pare meu, per si algú no sap el que vol dir la paraula avi), per a desgracia de tots dos, l'hi va sortir futbulòman: mon pare estava tan enamorat de l'esport que volia arribar ser futbolista professional i el cert és que el molt murri tenia talent. Recordo perfectament com era capaç d'estar-se gairebé tota una tarda alçant una pilota, tot fent xutets amb un sol peu, sense que aquella caigués a terra; o això em semblava a mi.
Les diferents opinions que els dos homes tenien sobre aquest tema van esdevenir hostilitat oberta el dia que el meu pare es va apuntar al Puigpelat, el modest equip de l'encara més modest poblet, comarca de l'Alt Camp, a on vivien. Les desavinences van anar in crescendo fins que el meu avi li va acabar prohibint al seu fill que continués amb la seva falera: l'home no podia dormir, somiant amb cames esmicolades per fulminants botes traïdores. D'aquell dia ençà, mon pare va continuar jugant, però d'amagat... fins que els neguits del meu avi es van fer realitat en forma de fèmur escapçat. Com que aquells eren temps en que els pares no anaven amb tants miraments, el meu avi va posar punt i final a les aspiracions futbolístiques de mon pare amb amenaces que devien de ser prou convincents perquè l'home no va tornar a agafar mai més una pilota exceptuant les demostracions furtives que em feia i que jo mirava de reüll amb una indiferent somnolència perquè a mi, el futbol, i aquesta és la tercera broma del destí, m'interessava encara menys que al meu avi.
El dia que jo havia de néixer, mon pare va comprar una pilota de reglament perquè aquell infecte objecte fos el primer que veiés la nova criatura, només treure el nasset per a respirar la nostra delicada atmosfera terrestre. Diu la llegenda que quan ens varen presentar, mon pare m'acostà l'esfèric amb les mans tremoloses d'emoció però que jo, en veure aquella cosa rodona i grossa, amenaçant-me d'aquella manera, tant a prop de mi, vaig etzibar un bram dels que fan història, fent que tots els testimonis de l'escena agraïssin que l'otorrino fos a la cambra del costat per a refer la lesió auditiva col·lectiva que varen compartir.
Al principi, sembla que mon pare es feia l'orni davant del sorollós oracle que, d'una manera tan eloqüent, havia anunciat quina seria la futura relació futbolística que tindria amb el seu tendre fillet. Però ben aviat va quedar clar que jo seria un d'aquells antipàtics que odien el futbol i que, cada vegada que se'm apareixia una pilota a menys de tres metres, reproduïa aquell bram primigeni amb una veu, d'any en any, més gruixuda i viril. Pobre pare, quan hi penso no puc evitar de sentir una certa culpabilitat davant de tantes esperances i tanta il·lusió que no serien mai compartides amb aquell bastard insensible al futbol que li havia nascut.
Puc dir en defensa pròpia que el meu odi cap al futbol no tenia res d'actitud apresa sinó que naixia d'un sentiment absolutament sincer; d'una veritable al·lèrgia que feia que cada diumenge, en només sentir la ràpida i incomprensible xerrameca del comentarista esportiu enllaunat al transistor patern, em venien arcades. Tampoc sóc dels que es fan antifutbolistes perquè creuen que l'esport és alienant: aquesta espècie d'esnobs em posen malalts amb el seu sentit de superioritat tan pueril (els meus traumes infantils tenen moltíssim més fonament, que caram!) Tampoc sóc d'aquells que prefereixen el bàsquet (ja se sap, tota aquesta pallissa sobre que perquè el futbol ocupa tantes pàgines als diaris esportius, quan hi ha tants esports emocionants bla, bla, bla...) dons la veritat és que encara em sembla molt més plom: al futbol tots sabem que quaranta cinc minuts són quaranta cinc minuts; excepte els quatre minutets afegits cada vegada que li trenquen una cama a un jugador. Al bàsquet un minut pot arribar a durar una eternitat! Per a algú incapaç de sentir emoció amb cap esport, obligar-lo a no saber quan s'acabarà el martiri és afegir-li a la seva ànima unes innecessàries ànsies de venjança en contra de la humanitat en pes que valdria reservar-les per a motius de més substància.
Penso també però que cal fer una defensa justa de mon pare, dons el pobre be podia ser un fanàtic de la seva dèria però un fanàtic molt original. Era del Barça, això és un fet, però ho va ser fins el 1966 i prou. L'home anava al camp diumenge si i l'altre també però, genuí amant de l'art del xut, s'anava empipant més i més de la mentida del futbol professional fins que, finalment, se'n va afartar i va decidir no tornar mai més al Camp Nou, deixant constància escrita amb una carta que va enviar al "Mundo Deportivo", que va sortir publicada (amb censura, això si) i en la que deia fàstics d'una manera desaforada de tanta manipulació barroera cap al bon afeccionat (que diria pobre home amb el futbol d'avui dia!) fent una butifarra monumental cap al Barça i tota la primera divisió espanyola en pes i afirmant que, de llavors ençà, només seguiria els partits del Sitges, l'equip de regional, representant de la localitat a on vivíem en aquell moment. No cal dir que l'extracte que el diari es va atrevir a publicar encara es guarda a casa de ma mare com una de les més preuades relíquies familiars, testimoni esgrogueït, però orgullós, d'una resistència antifranquista que, no per modesta i casolana, és menys digne de reivindicació que d'altres de més esbombades per tot arreu.
A mida que m'anava fent gran el meu interès pel futbol va anar, si això era possible, reduint-se de manera proporcional, en la direcció oposada. Tot i això tampoc he sentit mai cap simpatia pels l'antifutbolistes de saló (sóc moltes coses "de saló" jo però antifutbolista, dons mira, aquesta no). He conegut massa fanàtics del futbol molt més intel·ligents i cultes que jo com per atrevir-me a generalitzar però quan penso en tantes dones que han patit la lacra de conviure amb un home (segurament un home excel·lent, això pot fins i tot arribar a ser possible!) que es passa el diumenge al sofà; seguint tots els partits de la jornada, sense desenganxar-se de la ràdio, la tele i la cervesa (arquetip existent, ho asseguro) fan que m'agafin unes febres de solidaritat feminista que, al meu costat, un monstruós personatge fet de la suma de la Pilar Rahola i la Montserrat Roig semblarien l'esperit d'en Bart Simpson.
Semblava que el divorci generacional s'havia aturat aquí però no. Com que a tot pecador li arriba la seva condemna jo vaig tenir un fill que, com era de preveure, em va sortir tan futbolista com el meu pare o més. D'on li ha vingut l'afecció a aquest coi de criatura si a casa no s'ha vist un sol partit televisat, ni que sigui per caiguda accidental de comandament a distància pel terra? Com que a un encara li queda una mica de bon cor, lamento que mon pare no estigui aquí per a poder compartir una mica l'alegria esportiva amb el seu net. Si em poso una mica més venjatiu, també lamento que no tenir el meu avi a prop meu perquè m'ajudi a prohibir-li al meu fill les seves malaltisses inclinacions i fer-me sentir una mica menys mala bèstia (ja se sap, decisions dictatorials compartides semblen menys autoritàries) però vaja, m'hauré de conformar en continuar somniant despert.
El meu fill també te unes certes peculiaritats que el fan diferent a la resta dels futboleros de la seva generació i es clar, permeteu-me que també me'n venti una mica:
Si ha de ser d'algun equip de primera divisió seria del Barça (massa parents llunyans i propers voleiant pels seus innocents voltants com autèntics voltors, àvids de manipular-lo exactament al contrari de que com ho vull fer jo!) però un dia que per la tele feien un partit Real Madrid-Barça li vaig preguntar, tot sorprès, perquè no volia veure'l i em va engegar que la veritat és que a ell el futbol de primera el deixa bastant fred; que la seva autèntica passió era l'equip pel qual jugava al cole! Be, tota una sorpresa.
I fins aquí considero que ja he comentat tot el que hi ha d'excepcional a les relacions humanes a la branca masculina de la meva família; separada generacionalment per una traumàtica afecció/desafecció pel futbol. Hi ha restes isolades d'admiració comuna per a certes actituds altament personals, cap a com portem els nostres impulsos, però les barreres que ens separen els uns dels altres són massa importants com per a treure'ns de sobre la sospita de que algun bruixot ens ha llençat algun tipus de repugnant malefici.

Maleïda pilota!

Comentaris

  • per cert[Ofensiu]
    Meryl | 10-05-2007

    també m'encanta la teva biografia...jejej.

  • Futbol, futbol...[Ofensiu]
    Meryl | 10-05-2007 | Valoració: 8

    si jo comencés a explicar sobre família, futbol i passions...no acabaríem mai, però crec que no ho faria mai com tu. Està molt bé el teu relat. Això del fill apassionat pel futbol em sona bastant. Potser és a causa del meu germà, pare, avi (i vés a saber fins on continua la història) inclús jo m'hi he vist ficada pel mig. I pensar que només és un cos rodó que es mou per un camp de gespa i que, a diferència de les 'caniques' tot i tenir-hi bastantes semblances, mou tanta gent.
    Molt ben escrit i amb un cert punt humorístic, però no exagerat. Enhorabona.
    Molts petons!
    Meryl

  • Pares i fills[Ofensiu]
    ciosauri | 20-03-2007

    No anima gaire la reflexió: sempre -pel seu bé- el pare prohibeix/estimula al fill en un sentit o altre (en base al que a ell li hagués agradat) amb un resultat final idèntic, un fracàs rotund. Amb el caràcter s'hi neix, i no hi ha res a fer, i els fills quan són pares no aprofiten la lliçó viscuda, i continuen empassegant en la mateixa pedra generació rera generació. Esperem que només passi en el futbol...



  • Error per escriptura ràpida a l'anterior comentari:[Ofensiu]

    Volia dir que "no hi han més pretensions" enlloc de "hi han pretensions".
    Disculpeu.

  • Jo, personalment, no em fa urticària cap tipus d'opció personal sobre el futbol.[Ofensiu]

    És un conte de ficció tot i que admeto que hi hà part d'inspiració en algun fet real però les divagacions són d'un personatge imaginari. Deixo a la resta de lectors que el jutgin com vulguin: s'identifiquin o els hi sembli algú d'una altra galàxia.
    Seré una mica cabronet i em reservo la meva pròpia opinio sobre el tema. Les meves opinions sobre el que sigui són irrellevants i qualsevol lector em pot donar lliçons del que vulgui; hi han pretensions.
    (Hola, mestre Francesc Arnau, em fa gràcia el vostre comentari i moltes gràcies!)

  • Ralat curiós[Ofensiu]
    pseudo | 16-03-2007

    En el que un antifutbolista de regional (de regional perquè no em considero gens radical en aquest aspecte, no perquè ho sigui del futbol d'aquestes categories) com jo, s'ha sentit identificat en alguns punts.

    M'ha fet gràcia que el narrador (dic el narrador, doncs no sé si el relat és ficció o verídic) també "li provoquin urticaria" els antifutbolites com jo.

    Jo sóc d'aquells que no està en contra del futbol en si, però que li emprenya la quantitat de diners que aquest mou, i que alguns esdeveniments futbolístics siguin els que més persones mouen.

    Llegint el relat, m'ha fet pensar que si algun dia tinc algun fill/a aquest podria ser realment un fanàtic d'aquest esport!

  • L'opi del poble...[Ofensiu]
    F. Arnau | 14-03-2007 | Valoració: 10

    Molt interessant el teu relat sobre el futbol, i la veritat és que dóna fàstic com es manipula al personal, com es creen notícies, falsetats, discòrdies, etc., mentre que dels problemes reals de la gent passen de llarg. Pense moltes vegades quan deiem que el Règim franquista emprava el futbol políticament per manipular les consciències del poble... Comparat en el que es fa avui, allò era fum de boja.
    I que conste que a mi m'agrada el futbol, he jugat des de xicotet, i el considere un bon espectacle i un gran esport, però tothom se n'oblida d'una cosa: Tan sols és un joc! Si entra la pilota es guanya i si no es perd...
    Ho deixe ací, però ja pots fer-te una idea de la meua forma de pensar en açò del futbol.
    Continuaré llegint-te.
    Una forta abraçada, i moltes gràcies pels teus comentaris sobre el meus poemes.
    Salut i força!

    FRANCESC (Un poeta valencià)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: