El Fat

Si creus en el fat, creus en el destí. Si creus en el destí pots ser fatalista. Però la paraula "fatalitat", que a la seva vegada, conté i descriu la paraula fat, no m'agrada.
Tot i creure en el fat, el que significa que crec en el destí, pel que dec ser fatalista.

Doncs no. Fatalitat, tot i que sona malament, no sempre és en l'estricte sentit del seu nom, dolent. Perquè el fat, el que et depara el destí, pot ser bo o pot ser dolent. I és curios, però també crec, tot i creure en el fat, en el destí i ser fatalista, que el nostre fat, l'escrivim nosaltres. És a dir. Sóc fatalista fins a cert punt. Perquè, penso, jo que crec en el fat, en el destí i sóc fatalista, com acabaràs, provablement ja està escrit: Una mort dolça, que vingui com un somni, mentre dorms, somiant amb els teus nets i en temps millors, una mort dolorosa, causada per alguna malaltia, o una mort sobtada, un accident, com pot ser que et caigui un test al cap. Però com viuràs… aaaah, no, això ho has d'escriure tu, del teu puny i lletra. Sóc del parer, jo que crec en el fat, en el destí i que també sóc fatalista, que podem tenir tant control de les coses bones com de les dolentes. M'explico. Hi ha fatalitats imborrables, com la teva mort. Però també hi ha fatalitats imborrables positives, com la teva mort menys dolorosa. Però pel camí, hi ha moltes petites fatalitats. Que es succeeixen. Jo, que crec en el fat, en el destí i especialment, en el fatalisme, penso en mi com en un arbre geneológic, on, les branques, són caminets, i les fulles, són fatalitats. De les petites, és clar. La primera, és el teu naixement. Les tres o quatre següents, són decisions, que no prens tú, no les escrius tú, i és clar, et poden fer donar revolts. Però tú encara no ho saps. Perquè ets petit. Perquè encara no saps què és el fat, ni el destí, ni pot ser fatalista, perquè els fatalismes no són coses de nens. I llavors comença el teu camí. Mai saps quin camí portarà a la fulla, al petit fatalisme, desitjat, i no sempre actúes pensant en ells… però et poden capgirar el teu tot… i al final, tots els camins et porten a una mateixa fulla, a un mateix destí, a un mateix fatalisme, que ha anat evolucionant, ni que sigui mínimament, amb tu, amb el dia a dia, amb les teves petites decisions…

I és per això que jo, que crec en el fat, en el destí, i per tant sóc fatalista, m'esforço, dia a dia, com si pugues canviar el meu fat final, perquè canviar-lo, el que es diu canviar-lo, no, però potser sí que el puc ornamentar una mica…