El fabricant

Un relat de: Robert Bavastell

Tot va començar i va acabar quan encara disposava jo d'una ferma reputació com a constructor de gàbies per a ocells, quan encara era el director de la fàbrica i tenia al meu càrrec la nau del carrer Colón, prop del port. L'edifici s'estenia al llarg de tota la part dreta del carrer fins arribar a l'encreuament del Mercat on, en el xamfrà, l'edifici formava una espècie de placeta que els dies de mercat gran ocupaven els venedors que no tenien lloc fix dintre del recinte. Com deia, jo era el màxim responsable de l'establiment i una persona amb molt bona posició social i molt respectat. Un dia va aparèixer aquella dona. Va entrar des del vestíbul a la fàbrica pròpiament dita pel magatzem de llistons. Va passar enmig de piles i piles de llistonets de pi encara sense polir, va encarar la rampa que permetia als carretons passar d'una secció a una altra sense ensopegades i va veure com una multitud d'operaris anava muntant les armadures de fusta de les gàbies. Col·locaven els llistons, prèviament preparats amb vint-i-cinc minúsculs forats que haurien de permetre, més endavant, posar els petits barrots de ferro que constituirien la gàbia. Les que muntàvem en aquella època eren quadrades, igual que una galleda, un disseny una mica estrany, és cert, però el nebot del senyor Rubalcaba, propietari últim del producte, acabava d'arribar de Frankfurt, on, després d'alguns anys d'estudis -més dels necessaris, per cert- per fi havia acabat la carrera de Dissenyador Industrial d'Artefactes i Artilugis. Li havia permès fer-la com a premi i abans que pogués inventar alguna altra andròmina més sofisticada, cara i de dubtosa utilitat, li havien encarregat la senzilla gàbia d'ocells de la qual el nebot estava orgullosíssim.

La dona va continuar endavant, travessant corredors farcits de tallers on s'anava donant forma a totes les peces que conformaven la gàbia. En arribar al final del passadís de la foneria, una escala de fusta duia al segon pis on hi havia, desordenats, munts de sacs de frontisses, barrots i tot el que es necessitava per a muntar les gàbies que, de vegades, en moments que la demanda era molt gran, s'enviaven a altres factories perquè les armessin. Darrere de tots aquests sacs, quatre portes. Dues donaven a altres magatzems, la tercera era per a l'administració. Deu persones s'ocupaven de la gestió i la paperassa de la fàbrica, que no era poca i la quarta porta, de vidre, amb el nom de l'empresa pintat en daurat i més petit, a sota, el nom de Gerent en lletra anglesa, era el meu despatx. La dona va trucar a la porta,
-Endavant- vaig dir inconscient.
Quan va entrar, una forta olor va envair l'espai, una olor rància, de temps quiet i solitud suprema. Duia roba molt vella. Un abric de xeviot de tres quarts ocultava una bruta camisola que es desfilava pel costat de la màniga dreta. La faldilla que duia, desabillada, deixava entreveure les seves cames, brutes i velles. Duia també unes mitges rebregades sobre unes velles sabates de taló. Portava una arracada, només una i, mirant-la bé, era una peça molt bona, potser una maragda incrustada a un arrissat penjoll de plata.

-Bon dia Fèlix- La veu va sonar com en un eco, profunda, segura i no obstant això tendra i envellutada, dolça, suau.


.

Em va sorprendre que em cridés pel meu nom.

-Bon dia senyora, ens coneixem?- Vaig alçar els ulls just per a veure de reüll a la dona, sense fixar-me massa en ella -si el que busca és feina ha d'anar a l'altra porta una mica més amunt del corredor,

-No, no vinc a demanar feina.

-Llavors… en què puc ajudar-la?. La pregunta va sonar una amenaça. No entenia com una dona vestida d'aquesta manera havia pogut arribar en el meu despatx. Hauria de parlar amb el conserge.

-Què vol doncs?, vaig tornar a preguntar encara més irritat.

-No em coneixes Fèlix, no t'acordes de mi? A l'alçar de nou el cap, la vaig mirar fixant-me en les faccions de la seva cara i inevitablement en els seus ulls. Un foc intens sorgia d'ells. La verdor del seu iris em va retornar records que gairebé havia oblidat.

-Anna?- vaig preguntar fent tremolar la veu sense voler,

-Sabia que encara et recordaries de mi...

-Fa molt temps que.... Em va interrompre posant el dit índex sobre els seus llavis, va buscar entre les seves robes una bosseta que duia i la va col·locar damunt de la taula, davant de mi. A l'agafar la bossa no vaig endevinar que era, el tacte a través del vellut vermell enganyava la meva ment. La vaig obrir amb cura i el seu contingut es va estendre sobre la taula, damunt dels papers. Un munt de joies i pedres precioses, de diferents grandàries i colors van brillar, esplèndides, en la llum tènue del meu despatx. D'un salt em vaig posar dempeus, trontollant, fent caure la cadira i el munt de papers que tenia a la tauleta auxiliar, darrere meu. Se'm va gelar la sang.

Després d'això, com una exhalació, Anna Ruiz, la meva companya del passat, va desaparèixer deixant aquella olor, ara, encara que antiga, més agradable, en l'aire del meu despatx.

Vaig sortir ràpidament darrere d'ella cridant el seu nom, al corredor ja no hi havia ningú. Vaig recollir les pedres, les vaig ficar curosament a la bosseta i la vaig guardar a la butxaca interior del meu abric amb el qual em vaig cobrir atropelladament i em vaig dirigir al vestíbul, buscant al conserge de la fàbrica i demanant-li explicacions de perquè havia deixat entrar a aquella dona i exigint-li que fos l'ultima vegada, però el pobre home em va mirar molt estranyat, assegurant-me que en tota el matí no havia passat absolutament ningú preguntant per la meva persona, i que en tot cas no hauria permès que ningú arribés fins al meu despatx sense fer-me avisar abans.

Arribat a aquest punt, vaig començar a dubtar de la meva lucidesa i se'm va ocórrer repassar tot el que havia ocorregut aquell matí. I no havia dubte, aquella dona havia estat davant meu.
Volia trobar-la. Parlar amb ella. Preguntar-li… que significaven aquestes joies. Havia de trobar qualsevol pista o referència que em dugués fins a ella. Vaig pensar a contractar algun detectiu perquè ho fes, però em va semblar que era millor que jo mateix m'encarregués de l'assumpte. Vaig començar a buscar pel port i voltants. De la manera que anava vestida potser venia d'allí. Es van succeir les preguntes, una després de l'altra, a uns pescadors i als portadors que duien caixes i xarxes amunt i avall. Als patrons de les barques i als seus mariners, a la taverna, a l'hostal. Res. Ningú sabia res.

Vaig caminar aleshores des del port seguint les vies dels trens de mercaderies fins arribar a l'estació del tren. Allí, sota els immensos arcs d'acer de l'estació, sempre hi havia rodamóns i immigrants, gent que en arribar a la ciutat no tenien on anar i es refugiaven amuntegats per, uns dies més tard, si tot havia anat bé i havien pogut trobar feina poder accedir almenys a la trista dignitat d'una barraca. Vaig preguntar per ella. Ningú la coneixia. Ningú l'havia vist. Vaig passejar descoratjat entre aquella gent, al costat de nens desarrelats que recorrien el lloc aliens l seu destí. Vaig passar sota els grans finestrals de l'estació i en arribar a les escales que donaven accés a l'interior, com una ombra, el vell abric de xeviot va creuar la porta com un fantasma. Em vaig dirigir corrent fins a ella, pujant els graons de dos en dos i ja a l'interior de l'estació, vaig buscar, obrint bé els ulls, aquella figura que em torbava a cada pas. La vaig veure, finalment, ficar-se a l'interior d'un tren que començava rítmicament la seva marxa cap a destinació desconeguda i inconscientment em vaig posar a córrer mentre el tren agafava velocitat i ja treia el seu cap de l'estació. Vaig arribar en un últim sospir a la porta per la qual havia entrat ella. Vaig haver d'asseure'm a terra, després de tancar la porta, per prendre alè i descansar un instant abans de seguir buscant entre la gent.

Els vagons estaven plens, encara hi havia gent dempeus, col·locant les seves maletes en el portaequipatges i acomodant-se en els seients. No hi havia ni rastre d'ella. Vaig passar d'un vagó a un altre, amb l'esperança de trobar-la asseguda, amb la seva cara dolça i somrient, allargant el braç per a donar-me la mà i asseure'm al seu costat, oferint-me els seus llavis de vermell capvespre, tous, tendres i fent-me un petó color passió. Però no era aquesta la realitat.

Em vaig asseure, cansat i descoratjat, al costat d'una dona gran que agafava la seva bossa amb força contra el seu pit. Tenia el cabell esvalotat i gris i el carmí dels seus llavis ressaltava sobre la seva pell blanca i arrugada. Es va acostar a la finestra mentre jo m'acomodava a la gastada butaca. Davant el meu, una parella, també gran, miraven absorts per la finestreta. La dona va girar el cap i em va dedicar un somriure superficial. Al cap de poca estona, amb el dolç vaivé del tren em vaig quedar profundament adormit.

Quan vaig obrir els ulls, dues noies joves estaven assegudes davant meu i reien a riallades. La dona que estava al meu costat, encara romania allí, dormida, amb el cap recolzat al vidre i la bossa fortament agafada.

Em vaig aixecar de seguida i vaig intentar endevinar on estàvem. Quan el tren va arrencar a l'estació no m'havia fixat en quina era la direcció que prenia, ni quina la seva destinació. Vaig identificar al cap de poc, els alts edificis de la ciutat a la qual ens dirigiríem i ràpidament em vaig situar. Havia dormit unes dues hores. Estàvem a uns cent cinquanta quilòmetres del punt de partida i el tren havia realitzat unes quantes parades. Ella podia haver baixat en alguna d'elles. Nerviosament, vaig inspeccionar de nou tots els vagons sense trobar cap evidència d'Anna Ruiz.

De nou vaig qüestionar el meu estat mental. Podia haver estat tot un somni, una imaginació?

Quan vam arribar a l'estació, vaig baixar del tren encara buscant entre la multitud aquell vell abric de xeviot. Em vaig fixar en unes senyores que esperaven dempeus els bitlle
ts que els seus marits havien anat a buscar a les taquilles que, sota una immensa pèrgola al centre del vestíbul dominaven tota l'estada i evocava, amb les seves cues interminables, la visió d'un pop gegantesc enmig del mar. Els peons, amb carretons carregats d'equipatges i famílies senceres de tres i quatre generacions, creuaven nerviosament la sala de punta a punta. Els quioscs oferien la seva mercaderia curosament col·locada en mil prestatges, diaris, revistes i xiclets per a fer més suportable el trajecte al viatjant anònim, a l'home de negocis atabalat, a la dona nerviosa a la recerca del seu amant, en altra ciutat, en altra estació.

Vaig comprar un diari que vaig doblegar sota l'aixella i a poc a poc, em vaig anar oblidant d'Anna Ruiz i de les seves joies, de tota aquesta història inversemblant i estranya i vaig començar a pensar en la meva família. Havia sortit de la fàbrica feia ja moltes hores i segurament estarien inquiets per la meva absència. Vaig córrer a una cabina de telèfons i vaig fer la trucada pertinent. Tot arreglat. Finalment vaig decidir, després de fer un últim cop d'ull a la multitud, renunciar a trobar-la i tornar per on havia vingut, oblidant-me de tot i tancant aquest esperpèntic episodi de la meva vida.

Em vaig disposar a agafar un bitllet de tornada i em vaig col·locar l'últim en una petita cua de quatre persones davant la finestreta. Al prendre la cartera de l'interior de l'abric va caure a terra, davant meu, la bossa de vellut vermell. Vaig mirar a dreta i esquerra, com si algú m'estigués vigilant, com si hagués d'amagar-me, em vaig ajupir i la vaig recollir ràpidament guardant-la de nou en la butxaca. Una suor freda m'havia sobrevingut i el batec del meu cor es va accelerar de manera alarmant. A l'arribar el meu torn a la cua em vaig recolzar a la guixeta intentant agafar aire. La dona que expedia els bitllets, em va manar pressa i després de pagar, em va estendre el bitllet cap a la meva destinació.

De nou assegut en el tren, encara una mica atordit, vaig comprovar que no podia oblidar tan fàcilment aquella història i vaig pensar en quina era la raó d'aquest desgavell. Res tenia sentit. Quant temps havia passat des de l'última vegada que ens vam veure? Llavors vaig veure una parella que s'abraçava a la butaca de l'altre costat del passadís, i els seus murmuris es van convertir en els meus. De sobte em vaig veure assegut en aquest lloc al costat d'Anna, parlant-li a cau d'orella, besant-li aquest coll de cotó i rient com nens. Vingué a la meva memòria l'últim viatge que vam fer, en aquest mateix tren, molts anys enrere, quan encara ella creia que tindríem una vida en comú. Però jo ja havia resolt deixar-la. Les seves idees sobre com assegurar el nostre futur no em convencien. No volia la vida de sobresalts i perills a la qual ella s'havia aficionat, encara que era molt bona en el seu ofici. Em va dir, amb aire de sentència mentre jo li regalava el meu rellotge com a comiat, que mai m'oblidaria, que sempre estaria prop de mi. Després d'això, després de dir-nos adéu a l'andana, va marxar carrer avall. La vaig seguir amb la vista fins que va desaparèixer entre la gent. Va ser l'última vegada que la vaig veure. Els dies i mesos següents pensava que rebria una trucada seva. Mai ho va fer.
Des que va baixar d'aquell tren l'Anna es va convertir en un record que jo, amargament vaig oblidar.

Al cap d'uns anys vaig conèixer l'Elena, la meva dona i ens vam casar feliçment a l'Església de San Tomàs. Van seguir els nens, el meu nomenament com a director de la fàbrica i una vida tranquil·la i sense sobresalts. Fins avui.

El tren seguia el seu camí de ferro, entre suaus pujols i cases aïllades que s'albiraven lluny. La gent saludava des dels camins al tren, com si els viatgers fossin vells coneguts i alguns els retornaven el gest alegrement. Vaig obrir el diari que acabava de comprar al quiosc de l'estació, per distreure'm o per fer temps. Potser se m'acudiria que fer amb la bossa si no arribava a trobar a Anna, cosa ja, poc probable. Llavors em vaig sobresaltar. A la pàgina de successos una notícia em va resultar pròxima: "Troben el botí robat fa vint-i-dos anys de la joieria Freser, en un amagatall al costat de les vies del tren. Pel que sembla només faltava la part més important de la col·lecció, una bossa amb pedres precioses valorada en vuitanta-cinc milions de pessetes. També s'han trobat les restes d'un esquelet de dona. Les anàlisis realitzades indiquen que es pot tractar d'Anna Ruiz, desapareguda en les mateixes dates. No es descarta que fos ella la responsable del robatori."

Em vaig quedar atònit. Tenia que ser una equivocació… avui havia vingut a veure'm. Definitivament, no podia ser ella. Però, i les joies?, la descripció del diari no oferia dubtes, tenia en el meu poder aquella bossa que faltava del robatori, i me l'havia donat ella. Això era una bogeria, no tenia cap lògica, però les evidències eren clares.

El meu cap estava a punt d'esclatar, les palpitacions del meu cor tornaven a accelerar-se i una suor seca i aspre es va apoderar del meu cos. Vaig caure en rodó en el passadís, sobre el diari, l'últim que vaig poder veure, ja a terra, entre una boira irracional van ser unes velles sabates de taló i aquestes mitges rebregades sobre ells.

Vaig despertar en una blanca habitació, a l'hospital. Em dolia el pit, duia una mascareta d'oxigen i un munt de tubs em lligaven a una màquina. També lligats tenia els braços. I les cames. Va entrar una infermera en aquell instant, duia una safata amb xeringues i la va dipositar a la tauleta. Vaig Voler parlar però no va sortir de la meva boca més que una remor inintel·ligible a la que no va fer ni cas l'infermera. Darrere d'ella va entrar un home amb cara de pocs amics, o sigui, policia, es va acostar al llit i em va mirar als ulls com buscant a l'interior.

-Es recuperarà aviat? Va preguntar a l'infermera.

-No. L'infart li va provocar una severa tetraplègia. Estarà immobilitzat per a tota la vida. És ell?

-Sí, estem segurs, sembla ser que vènia de buscar la bossa de l'amagatall. Suposo que els nervis no van aguantar.

-Llavors aquesta dona…

-Anna Ruiz. No, no va tenir gens que veure. En aquella època sortien junts i segurament ella no estava d'acord amb el robatori o vagi vostè a saber, el cas és que ell la va matar. Vam trobar un rellotge amb les seves inicials entre les restes de l'abric de xeviot. En tot cas, ja té el que es mereix.

Ningú podia escoltar-me mentre declarava la meva innocència cridant en silenci.

Cada dia, la resta de la meva vida, Anna apareixia entre una boira sulfurosa als peus del meu llit. Ningú més sentia les seves riallades..


Comentaris

  • Tragèdia[Ofensiu]
    Bonhomia | 01-09-2008 | Valoració: 10

    Molt ben trobat, l'entramat d'aquest relat. Resulta molt misteriós el que ens pot passar a la vida, ja que, encara que el relat sigui fictici, són innumerables, a ben segur, les tragèdies que ha provocat la mala sort en moltes vides.

    Salut!


    Sergi