El escolanet i la memoria

L'ESCOLANET I LA MEMÒRIA

La tasca del escolanet a l'església del meu poble tenia tres vessants prou diferenciades. Una d'elles era la que podríem dir litúrgica, que consistia en ajudar i acompanyar al mossèn a dir missa, a batejar, als casaments, extremauncions, enterraments, processons etc., lo que feia que des d'una edat molt primerenca sense voler, participessis d'una forma molt directa en tots els esdeveniments joiosos o tristos de la vida del poble.
Una altra era més d'intendència: encendre i apagar les "candeles" abans i després dels actes religiosos, passar "la platereta" per recollir l'obol dels feligresos, en temps de Nadal ajudar a fer el pessebre, etc.
I la tercera consistia en fer participar a tot el poble dels esdeveniments esmentats en el primer apartat, mitjançant els tocs de les campanes. Les tres tasques m'agradaven però la que més sovint m'encarregava el mossèn era aquesta última.
Cada acte a anunciar o acompanyar tenia el seu toc de campanes. Per cridar a missa resada el toc es feia amb la campana "menuda", i com havia una corda lligada al badall d'aquesta campana que arribava fins l'entrada de l'església no feia falta pujar al campanar. Per la missa major el toc es feia amb les dues campanes; començava amb la "menuda" amb un toc seguit i persistent que era contestat pel to mes greu, més fort de la "grossa", es finalitzava amb el toc conjunt de les dues campanes convidant als feligresos a participar. El toc que acompanyava els enterraments era trist, espaiat, ara la "menuda" ara la "grossa" , una i altra vegada anunciaven al poble la pèrdua del veí; la tristor et copsava, especialment si els difunts eren infants, familiars o gent bastant propera (com el dia que van enterrar a tres veïns del carrer que van perdre la vida en una esllavissada de terra que els va sepultar). El toc mes agradable de fer era el de les processons, aquí quasi valia tot, la finalitat era fer arribar al poble l'alegria de l'esdeveniment; aquest toc es feia mes bé amb dos campaners, un a cada campana, procurant tocar seguit i lo mes fort possible a fi d'ofegar el soroll de l'altra. Algun cop el mossèn ens havia cridat l'atenció ja que l'esperit competitiu ens havia portat a vegades a que en féssim un "gra massa".
D'aquells temps recordo les misses cantades i d'una forma especial una beu que destacava per sobre la de les "cantores", la del tio Pere. Era una beu de baríton, forta , greu, ben timbrada, que arribava a tots els indrets de l'església. Sembla que l'estic veient i sentint: es situava a la dreta del cor, i sobre la barana col·locava un llibre molt gros escrit en llatí que anava llegint tal com anava cantant amb la seva veu tant potent.
Un altre record especial es el mossèn d'aquella època, d'una personalitat singular, però bé, això serà un altre dia.........................
Segur que el pas del temps fa que els records s'idealitzin, que pensem que les coses agradables que vam viure van ser millor de lo que van ser en realitat, en tot cas jo crec que això no es dolent.

Fifo