El Duc- II Capítol (El viatge)

Un relat de: AVERROIS
EL VIATGE

A la matinada següent i per no despertar sospites, ens van portar en un carruatge antic i atrotinat fins al port. Allí ens esperava un petit vaixell. A primera vista em va semblar força segur, encara que no fos gaire gran, però al pujar el meu amo em va dir a cau d’orella...
– El meu Comte no s’ha gastat gaire or en comprar aquest vaixell, tindrem sort si arribem...
Jo me’l vaig mirar i vaig somriure, llavors ell em va dir...
– No sé de que rius, és que saps nedar potser?
Ostres! Allò si que em va fer posar la pell de gallina, era veritat que jo en sabia, però i ell?
Jo li vaig contestar...
– M’he criat al costat del mar, jo si que en sé, i vos?
- Doncs no! Va rondinar el Duc.
- I que farem? Vaig demanar.
- Si ens enfonsem ja cuidaràs de mi i sinó me’n surto que Déu m’ajudi, no em farà pas por, ara, una mica d’aigua.
La seva veu era tan ferma com sempre, però la seva mirada expressava preocupació. Sense parlar més, el vaixell va salpar del port de Barcelona rumb a Màlaga.
Mentre anàvem vorejant la costa i en el camarot, el Duc em va fer partícip d’algunes coses més que li havia dit el Comte.
Es va treure un penjoll del coll amb forma de canut i de dins en va treure un tros de pergamí...
- M’ha donat un antic manuscrit a on es veu clarament a on es troba la cripta a on hem d’anar a buscar el Sant Grial.
- Però senyor, em podríeu dir, què és el Sant Grial? N’he sentit anomenar molt però ningú sembla que sàpiga com és.
- Això em passa per parlar amb ignorants! El Sant Grial és una copa d’or i pedres precioses que els deixebles van regalar a Jesús i que llavors el va fer servir per beneir el pa i el vi en l’últim sopar abans de que Judes el traís. A més a més, diuen, que un dels seus deixebles, Josep d’Arimatea, el va fer servir per posar-hi la sang del Senyor quan estava a la creu.
Em devia veure la cara que vaig posar i tot movent el cap d’una banda a l’altre es va anar a tombar sobre al seu jaç tot dient...
- Quanta ignorància, Mare de Déu!
Ja s’ho podia pensar que jo no estava avesat a les histories de la seva religió, encara que de mica en mica havia anat aprenent coses, una aquí, l’altre allà, i veia que en el fons les nostres dues religions no eren tan diferents.
Una vegada fora de les costes cristianes el capità del vaixell va ordenar canviar la fisonomia del mateix i en menys d’una hora aquell vaixell cristià es va transformar en un de musulmà. El mateix vàrem fer amb les nostres vestidures i ara ja estàvem preparats per endinsar-nos en l’aventura.
Al tercer dia quan estàvem passant a vora de les costes d’Alacant començàrem a sentir crits i corredisses a d’alt de la coberta. El Duc em va donar un cop amb el peu i em va fer aixecar de sobte...
- Aziz, aixeca’t ràpid ens estan atacant els pirates!!
- Amo, em protegireu, oi?
- Agafa una daga i segueix-me!
No m’ho va dir dues vegades i ja estàvem pujant per les escales de fusta que ens durien fins a coberta.
Tan sols obrir la porta una bafarada de calor ens va fer tirar enrere. La coberta estava plena de flames i allí si lluitava a mort. Al sortir i treure el cap el meu amo va haver de esquivar una fletxa que quasi li travessa el coll i que va anar a clavar-se a una fusta a prop meu. Poc desprès ja estàvem ficats a la lluita. Un dels pirates es va llançar a sobre meu i quan m’anava a clavar l’espasa li vaig travessar el coll amb la daga que portava en una mà. Un broll de sang calenta em va colpejar la cara mentre el pirata em queia al damunt mort. Aquella era la meva primera mort però no vaig tenir temps de pensar-m’hi gaire ja que em vaig treure el mort de sobre el temps just d’esquivar el cop d’una espasa i aquella vegada estava perdut, no tenia res a fer amb el bucaner que estava a punt de llançar la seva segona estocada. Vaig tancar els ulls i una veu em va dir....
- Què collons estàs fent amb els ulls tancats, aixeca’t!!
Era el meu amo que, amb la espasa clavada al pirata i tot traient-li empenyent el seu cos amb el peu, em donava la mà perquè m’aixequés. M’havia salvat la vida, però allò no pintava gens bé. Del vaixell pirata, que era dues vegades més gran que el nostre, cada cop anaven saltant més homes i els nostres ja eren pocs i anaven caient. Llavors vaig creure que el millor que podíem fer era saltar per la borda i com que estàvem a un costat del vaixell, vaig empènyer al meu senyor que, amb cara de espant, va començar a maleir mentre queia i jo amb ell.
Quan fórem al aigua el Duc es va esparverar i va començar a fer gesticulacions mentre s’enfonsava i tornava a aparèixer tot movent el braços. Tinguérem sort de que vaig trobar una gran fusta i com vaig poder vaig agafar al meu senyor i li vaig acostar. Ell s’hi va agafar com el que s’agafa a la vida quan està a punt de morir, em va mirar i la seva mirada no presagiava res de bo...
- Nano, et mataré quan arribem a terra, t’ho prometo, et mataré...
Mentre ell descansava, jo amb els peus i amb el que podia empenyia la fusta lluny dels vaixells que en mig d’una columna de fum van desaparèixer pocs minuts desprès. Quan li va passar l’esglai, el Duc em va ajudar a allunyant-se encara més d’ells. La costa no estava gaire lluny i fent anar els peus aconseguírem acosta’ns-hi. A la matinada estaven els dos estirats a la sorra amb la fusta acompanyant-nos com fidel amiga. Sort que vaig ser el primer de desvetllar-me ja que poc desprès van aparèixer uns pescadors musulmans per ajudar-nos. Al veure que venien, vaig despertar al meu amo que quasi ens descobreix al rondinar com una vella vaca. Li vaig tapar la boca i li vaig dir que venien uns pescadors i que aquella seria la primera prova de foc per veure si la nostra història podia portar-nos fins a Còrdova.

Comentaris

  • Bon boyage![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-02-2011 | Valoració: 10

    Redéu, quin viatge més interessant! Especialment el desembarcament a cal moro amb la fusta. Em recordes a Ben-Hur, l'escena també dels pirates i l'abandó del vaixell de Charlton Heston i el `senador romà. Bé, de conya, molt bo! Realment saps copsar, captar l'atenció del lector i fer la lectura un plaer. Fantasia , coneixement i diversió, què més es pot demanar? Vinga, a per més capítols!
    aleix

  • Arc Catarsi [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 28-01-2011

    Participa: http://catarsi-fanzine.blogspot.com/2010/12/concurs-arccatarsi-2011-relats-de.html

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370439 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!