El dia, com un púgil musculós, castigava cruel al contrincant que estabornit demanava clemència.

El dia, com un púgil musculós, castigava cruel al contrincant que estabornit demanava clemència.

Vaig deixar-me les claus a l`apartament. No podia entrar. El meu company dormia al sofà com una marmota.

El sol poderós feia miques els rostres més amables de la gent que com obstinats estoics prosseguien sargint i cantant entestats en les seves feines.

De sobte, com en un cop de teatre, una pluja radical va trencar la tarda. Queien bots sencers d`aigua, era impensable, semblava mentida com en un moment s`havia girat tot, i ara una pluja radical i rabiosa feia córrer els transeünts i aturava la circulació.

Amb quina felicitat, quina alegria, semblaven beneir el dia els dos enamorats que s`hi resistien a abandonar el parc, besant-se sota els paraigües naturals dels porxos i com estranys a qualsevol de les vicissituds climatològiques possibles.

Aviat vaig entendre que el meu company de pis, profundament dormit amb la medicació, mai no m`obriria. Tenia tot el dia per a vagarejar. La gran via olorava a petroli i a ous ferrats socarrimats.

Vaig treure la màquina de fotografiar i vaig retratar la tapa ferrada del clavegueram. Deu pesar un fotimer, vaig pensar. Llavors em vaig marejar, de vegades patia marejos, fins i tot un dia vaig caure a plom al la vorera i el meu cap va picar contra l`asfalt despertant-me.

Era, certament, un món subterrani, incert; com el clavegueram, amb la seva petita companyia de empleats dedicats exclusivament a aquella feina precisa: els desaigües de la gran metròpoli, milers de conduccions soterrades teixint un tramat projectat dessota les nostres llars.

Jo defallia, m`esvania inconscient, s`obria un forat. Queia en un buit amarg del qual no sabia explicar res.

Fosca és la nit i el viatger afua les passes sense voler.

He penjat la fotografia de la pesada tapa del clavegueram a la paret. Ara esmorzo al seu costat. Li dedico diàriament uns pensaments que sovintegen entre la desolació i el desmantellament de la veritat. Però, haig de dir que la fotografia en qüestió m`ajudat força.

Vagarejava pel carrer amb la meva càmera de fotos. Era precís, a voltes, apressar-se rere un gat esmaperdut i bord que s`escapolia entre les rodes dels cotxes estacionats. ¿No es tractava de mi mateix fent-me un autoretrat?

¿Havia fet altra cosa a la vida sinó vagarejar? Era la meva condemna, gairebé.

El meu cos pesava escandalosament, la meva ànima com un sac de sorra es resistia a moure`s d`enlloc, començava a constituir un problema seriós, el meu volum, la meva grolleria... la gent m`evitava, sortien del meu camí esquivant-me.