El desconegut

Arribo a casa, per fi dissabte al migdia, s'ha acabat treballar fins dilluns. Deu hores cada dia, necessito desconectar. Suposo que el tractor que hem llogat amb el meu company per carregar runa del pati ja no hi serà, i el meu fill i el seu amic estaran descansant...
entro i vaig decidida cap el pati i com sempre, em ve a saludar l'Araise, la gossa que em parla amb els ulls.
-Hola, maca! - li dic mentre no para de saltar al meu voltant. I s'acosta un altre gos, negre, el pobre porta tanta porqueria a sobre que em fa cosa fins i tot mirar-lo.
Aixeco el cap i veig el meu fill i el seu amic, carregant runa amb les pales, suant de valent.
-Hola! no heu acabat? - ondia, el tractor cobra per hores, penso, però no dic res, prou que s'hi afanyen ells.
-I en Jordi? i aquest gos d'on ha sortit?
Els nois només aixequen el cap i miren cap el garatge, sense dir res ja entenc, els ha deixat sols amb tota la feinada, típic d'ell. En Jordi, entre la metadona, el beure, els porros i els viatges a buscar heroïna que es pensa que fa d'amagat, mai hi és quan el necessitem, clar, porta un estrès a sobre...
Vaig cap el garatge i noto com em comença a sortir fum del cap, uuff tinc que respirar, calma.
El primer que veig es una cua enorme, que no para d'espantar mosques i tot seguit...un cavall!!
Tinc que tancar els ulls i tornar-los a obrir, potser estic massa nerviosa... un cavall al meu garatge?
-Hola! els he trobat per la carretera i mira, cap a casa - em diu en Jordi que ja té la mirada ben carregada, ullets petits i vermells.
-Hola, señora - em diu un home que no sé definir. Porta la roba bruta i esparracada, tot ell és brutícia, els cabells inexistents, així estalvia xampú. Edat? quaranta i pico, estranger.
Un cavall, un desconegut i un gos, vinga, no falta ningú més? i els nois treballant tot sols conta rellotge.
-Fuera de mi casa! - no em puc creure el que acabo de dir, però ja està fet. Es massa la situació com per ser amable.
-Que mujer de mala leche! - em deixa anar el tio, a sobre.
Sento els nois riure per sota el nas i les palades de runa em recorden el preu del tractor.
-Fot el camp, toca el dos, que marxeu d'aquí! -ara ni castellà ni punyetes, si no entén el català és el seu problema, ja procuro que els meus gestos li expliquin el que vull.
I surten per la porta del garatge, amb un núvol de mosques que els acompanya, van carrer avall, esquivant els cotxes, tan tranquils.
En Jordi s'ha quedat pal plantat, amb la copa en una mà i el porro que s'està cremant tot sol a l'altra. Té un pam de boca oberta, el miro com dient:-alguna cosa a dir?- fuma, fuma i oblida que aquest matí et necessitàvem.
-Va, nois, hi ha alguna altra pala?
A suar, i amb cada palada voldria enterrar la vida que porto, ja no sé si riure o plorar... algun dia...

llumdenit