Cercador
El darrer convit
Un relat de: collserolejantCan Catà era una antiga masia situada al bell mig de la vall de les Feixes, un indret que havia pres el nom dels primers propietaris documentats. La seva història es remuntava segles enrere, però va ser l’any 1773 quan els barons de Llordella la van adquirir per convertir-la en una residència de caça i recreu. Amb el pas del temps, a mitjan segle XIX, va passar a mans dels actuals propietaris, que la van transformar en una segona residència. Tot i aquesta funció més residencial, durant molts anys no es van abandonar les activitats forestals i agrícoles. Especialment, destacava el conreu de la vinya, que s’estenia pel fons de les valls i en bancals esglaonats, fins que l’epidèmia de la fil·loxera va posar fi a aquesta activitat. La masia, amb una estructura sòlida i elegant, havia estat ampliada i reformada al llarg del temps, mantenint a l’interior l’essència i la distribució pròpies de les masies del segle XVI. Al segle XVIII, se li havia afegit una façana d’estil barroc, i els seus voltants s’havien enriquit amb un gran jardí sumptuós, reflex de la seva riquesa i bon gust.
Feia mesos que la data era oficial. El senyor Leopold ho havia anunciat amb orgull durant una recepció a la seva majestuosa masia de Can Catà l’estiu anterior: el casament amb la senyora Elisa se celebraria el 30 de març de 1912. Ara, quan només faltaven quinze dies per a l’esperat esdeveniment, a la masia tot eren presses i nervis. El senyor Leopold, un home de caràcter meticulós, volia que aquell fos un dia perfecte. Després de quedar vidu dues vegades, aquest tercer matrimoni havia de ser el punt àlgid de la seva vida, un símbol de joia i plenitud.
Amant de l’arquitectura i la natura, el Leopold havia ordenat construir, a pocs minuts de la masia, el lloc ideal per celebrar el convit: la Font Nova de Can Catà, un racó bucòlic on la natura es respirava a cada racó. L’espai era d’una bellesa extraordinària, dominat pel verd en totes les seves tonalitats. Hi havia fet construir un amfiteatre per acomodar els convidats durant la cerimònia i una taula de pedra per al banquet. Tot estava pensat fins al mínim detall: una cova natural faria les funcions de celler, mantenint el menjar i el vi a una temperatura fresca.
Aquella cova, però, no era només un celler. Per als joves majordoms Marçal i Engràcia, s’havia convertit en un indret màgic, un refugi on el seu amor floria lluny de les mirades dels altres. Amb dinou anys acabats d’estrenar, la seva passió era ingènua i intensa, com només poden viure-la els cors joves. En Marçal, ple d'energia i vitalitat, vivia l’amor amb la innocència d’un somiador. La seva feina com a majordom a Can Catà el mantenia ocupat, però era en aquells moments robats amb l’Engràcia quan realment sentia que el món s’aturava. Amb una confiança gairebé cega en el futur, ell veia en la seva estimada no només la seva parella, sinó el seu univers sencer.
L’Engràcia, en canvi, era més pragmàtica. Procedent del Ripollès, havia crescut en un entorn modest, però el seu esperit resilient i la seva mirada intel·ligent li donaven una maduresa que contrastava amb la innocència d’en Marçal. Ella també vivia l’amor amb passió, però alhora sabia que la felicitat que trobaven en aquell racó secret tenia els dies comptats. Amb una intuïció afinada i un aire misteriós, l’Engràcia guardava un secret que pesava al seu cor, un coneixement que li impedia lliurar-se del tot al paradís que havien construït plegats.
Aprofitant la feina de portar-hi ampolles de vi i cava, els dos enamorats es trobaven en aquell racó secret. La cova, fresca i ombrívola, es convertia en el seu niu d’amor, un espai només per a ells, on els cants dels ocells dels voltants feien de melodia romàntica. En aquells moments, en Marçal no podia imaginar res més perfecte. Però, mentre ell vivia en el present, l’Engràcia sabia que no tot era tan senzill com semblava. A la vida, els paradisos solen ser efímers, i ella, sense dir-ho, ja havia començat a preparar-se per al que sabia que estava a punt de venir.
Els moments feliços, com la vida mateixa, tenen data de caducitat. La vigília del casament, quan el celler ja estava ple a vessar d’ampolles de totes les textures i sabors, el senyor Leopold va posar dues persones de guàrdia a la cova per evitar que algú hi accedís. Les trobades furtives van quedar clausurades per sempre.
El dia del casament va ser radiant. La primavera, com una convidada més, va omplir l’escenari de colors vius. La cerimònia va ser emotiva, el banquet exquisit i el ball, inoblidable. Però el Marçal i l’Engràcia, absents de la festa, estaven ocupats servint els convidats i complint les exigències del perfeccionista Leopold.
L’endemà, mentre els senyors dormien, els criats netejaven els jardins i recollien les restes del banquet, que feien les delícies dels animalons de la zona. Entre cossos cansats i queixes constants, només una absència cridava l’atenció: l’Engràcia no havia aparegut en tot el dia.
Quan la lluna va guanyar la partida al sol, el Marçal, exhaust però inquiet, es va adonar de la desaparició de la seva estimada. La va buscar per tots els racons: la font vella, la masia de Can Coll... fins i tot va preguntar als pastors que tancaven les ovelles. Però l’Engràcia semblava haver-se esvaït com la boira d’un matí d’hivern.
Els dies van passar sense notícies. Desesperat, el Marçal va decidir aprofitar els seus dos dies de descans per viatjar fins a Camprodon, d’on sabia que procedia l’Engràcia. La seva esperança es va esvair quan ni la família ni els amics de la noia van saber donar-li cap pista. Va tornar abatut, amb el cor pesant i la certesa que l’havia perdut.
Els mesos van passar. La primavera va donar pas a l’estiu, l’estiu a la tardor i, finalment, a l’hivern. Però el Marçal seguia vivint atrapat en aquell buit deixat per l’absència de l’Engràcia.
Quan la primavera del 1913 començava a despuntar, el senyor Leopold va ordenar netejar els voltants de la Font Nova per celebrar el primer aniversari de casament. Tot havia d’estar impecable, tot i que la celebració seria molt més íntima.
Sense esma, el Marçal es dedicava a netejar la cova quan un detall li va cridar l’atenció: un ram de romaní descansava en un dels racons foscos. Aquell ram no era casual. El Marçal el va agafar i va inspirar-ne l’aroma profunda. De seguida, la fragància el va transportar al record de l’Engràcia, que sempre collia romaní per cuinar o decorar. Aquell ram era un senyal inconfusible que ella havia estat allà.
Amb el cor accelerat, va buscar per tots els racons del bosc, cridant el seu nom fins a quedar afònic. Però l’Engràcia no va respondre. Ni ella ni cap rastre d’ella van tornar a aparèixer.
Amb els anys, el Marçal va aprendre a viure amb el buit. Però cada primavera, quan s’apropava l’aniversari de la boda, tornava a la cova amb l’esperança de trobar-hi un altre ram de romaní. Aquella esperança, tanmateix, mai es va fer realitat. El temps, com deia Serrat, es va encarregar d’esborrar a poc a poc els records d’aquell amor tan pur.
Feia mesos que la data era oficial. El senyor Leopold ho havia anunciat amb orgull durant una recepció a la seva majestuosa masia de Can Catà l’estiu anterior: el casament amb la senyora Elisa se celebraria el 30 de març de 1912. Ara, quan només faltaven quinze dies per a l’esperat esdeveniment, a la masia tot eren presses i nervis. El senyor Leopold, un home de caràcter meticulós, volia que aquell fos un dia perfecte. Després de quedar vidu dues vegades, aquest tercer matrimoni havia de ser el punt àlgid de la seva vida, un símbol de joia i plenitud.
Amant de l’arquitectura i la natura, el Leopold havia ordenat construir, a pocs minuts de la masia, el lloc ideal per celebrar el convit: la Font Nova de Can Catà, un racó bucòlic on la natura es respirava a cada racó. L’espai era d’una bellesa extraordinària, dominat pel verd en totes les seves tonalitats. Hi havia fet construir un amfiteatre per acomodar els convidats durant la cerimònia i una taula de pedra per al banquet. Tot estava pensat fins al mínim detall: una cova natural faria les funcions de celler, mantenint el menjar i el vi a una temperatura fresca.
Aquella cova, però, no era només un celler. Per als joves majordoms Marçal i Engràcia, s’havia convertit en un indret màgic, un refugi on el seu amor floria lluny de les mirades dels altres. Amb dinou anys acabats d’estrenar, la seva passió era ingènua i intensa, com només poden viure-la els cors joves. En Marçal, ple d'energia i vitalitat, vivia l’amor amb la innocència d’un somiador. La seva feina com a majordom a Can Catà el mantenia ocupat, però era en aquells moments robats amb l’Engràcia quan realment sentia que el món s’aturava. Amb una confiança gairebé cega en el futur, ell veia en la seva estimada no només la seva parella, sinó el seu univers sencer.
L’Engràcia, en canvi, era més pragmàtica. Procedent del Ripollès, havia crescut en un entorn modest, però el seu esperit resilient i la seva mirada intel·ligent li donaven una maduresa que contrastava amb la innocència d’en Marçal. Ella també vivia l’amor amb passió, però alhora sabia que la felicitat que trobaven en aquell racó secret tenia els dies comptats. Amb una intuïció afinada i un aire misteriós, l’Engràcia guardava un secret que pesava al seu cor, un coneixement que li impedia lliurar-se del tot al paradís que havien construït plegats.
Aprofitant la feina de portar-hi ampolles de vi i cava, els dos enamorats es trobaven en aquell racó secret. La cova, fresca i ombrívola, es convertia en el seu niu d’amor, un espai només per a ells, on els cants dels ocells dels voltants feien de melodia romàntica. En aquells moments, en Marçal no podia imaginar res més perfecte. Però, mentre ell vivia en el present, l’Engràcia sabia que no tot era tan senzill com semblava. A la vida, els paradisos solen ser efímers, i ella, sense dir-ho, ja havia començat a preparar-se per al que sabia que estava a punt de venir.
Els moments feliços, com la vida mateixa, tenen data de caducitat. La vigília del casament, quan el celler ja estava ple a vessar d’ampolles de totes les textures i sabors, el senyor Leopold va posar dues persones de guàrdia a la cova per evitar que algú hi accedís. Les trobades furtives van quedar clausurades per sempre.
El dia del casament va ser radiant. La primavera, com una convidada més, va omplir l’escenari de colors vius. La cerimònia va ser emotiva, el banquet exquisit i el ball, inoblidable. Però el Marçal i l’Engràcia, absents de la festa, estaven ocupats servint els convidats i complint les exigències del perfeccionista Leopold.
L’endemà, mentre els senyors dormien, els criats netejaven els jardins i recollien les restes del banquet, que feien les delícies dels animalons de la zona. Entre cossos cansats i queixes constants, només una absència cridava l’atenció: l’Engràcia no havia aparegut en tot el dia.
Quan la lluna va guanyar la partida al sol, el Marçal, exhaust però inquiet, es va adonar de la desaparició de la seva estimada. La va buscar per tots els racons: la font vella, la masia de Can Coll... fins i tot va preguntar als pastors que tancaven les ovelles. Però l’Engràcia semblava haver-se esvaït com la boira d’un matí d’hivern.
Els dies van passar sense notícies. Desesperat, el Marçal va decidir aprofitar els seus dos dies de descans per viatjar fins a Camprodon, d’on sabia que procedia l’Engràcia. La seva esperança es va esvair quan ni la família ni els amics de la noia van saber donar-li cap pista. Va tornar abatut, amb el cor pesant i la certesa que l’havia perdut.
Els mesos van passar. La primavera va donar pas a l’estiu, l’estiu a la tardor i, finalment, a l’hivern. Però el Marçal seguia vivint atrapat en aquell buit deixat per l’absència de l’Engràcia.
Quan la primavera del 1913 començava a despuntar, el senyor Leopold va ordenar netejar els voltants de la Font Nova per celebrar el primer aniversari de casament. Tot havia d’estar impecable, tot i que la celebració seria molt més íntima.
Sense esma, el Marçal es dedicava a netejar la cova quan un detall li va cridar l’atenció: un ram de romaní descansava en un dels racons foscos. Aquell ram no era casual. El Marçal el va agafar i va inspirar-ne l’aroma profunda. De seguida, la fragància el va transportar al record de l’Engràcia, que sempre collia romaní per cuinar o decorar. Aquell ram era un senyal inconfusible que ella havia estat allà.
Amb el cor accelerat, va buscar per tots els racons del bosc, cridant el seu nom fins a quedar afònic. Però l’Engràcia no va respondre. Ni ella ni cap rastre d’ella van tornar a aparèixer.
Amb els anys, el Marçal va aprendre a viure amb el buit. Però cada primavera, quan s’apropava l’aniversari de la boda, tornava a la cova amb l’esperança de trobar-hi un altre ram de romaní. Aquella esperança, tanmateix, mai es va fer realitat. El temps, com deia Serrat, es va encarregar d’esborrar a poc a poc els records d’aquell amor tan pur.
Comentaris
-
La tristesa i la meravella[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 03-02-2025 | Valoració: 10
L'espai de can Catà i tota la vall de les Feixes és una autèntica meravella de la natura. I la primera part del relat, descrivint l'entorn, m'hi ha portat de nou. Però la història va fent camí i acaba de manera trista i amb un interrogant al cor Qui va posar el ramet de romaní a la cova, què se n'ha fet d'ella? Sigui com sigui, felicitats pel relat, t'aniré llegint per l'estimació que també tinc a Collserola. Una abraçada.
Aleix
. -
Una història d'amor...[Ofensiu]llpages | 15-01-2025
amb final trist. Llàstima que no sapiguem res del per què de la desaparició de l'Engràcia, ens hauria deixat el cor menys neguitós. Però si aquesta era la finalitat del text, endavant i crits.
l´Autor
3 Relats
5 Comentaris
261 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
www.collserolejant.com