Cercador
Retrobamets sota terra
Un relat de: collserolejantEnrere quedaven 115 dies de combats ferotges. Dies en què milers de soldats havien vist desfilar davant seu la mort, la por i el terror en totes les seves formes. Aquell infern havia despullat la humanitat de qualsevol resta d’innocència, exhibint les múltiples cares de la misèria. Quan el tinent coronel va ordenar al XV Cos de l’Exèrcit Republicà replegar-se i ocupar les posicions defensives a la rereguarda, en Pere i en Joan ja estaven lluny, fugint dels fantasmes d’una guerra que els havia marcat per sempre.
El malson havia començat mesos enrere, el 12 d’abril de 1938, quan feia dos anys que la Guerra Civil havia esclatat. Amb el front de Catalunya en perill, el president Manuel Azaña va mobilitzar a files els joves nascuts el 1920. En Pere tenia 18 anys acabats de fer, i en Joan encara no havia arribat als 18; li faltaven quatre mesos. Eren joves, massa joves, encara nens per a les seves mares. Però per a l’exèrcit republicà, eren homes.
Els dos amics havien crescut junts als carrers estrets i costeruts de Gràcia, a Barcelona. La seva amistat era gairebé fraternal. En Pere, alt i prim, sempre caminava amb una barreja de decisió i calma que inspirava confiança. Tenia els cabells castanys i arrissats, i uns ulls foscos, seriosos, que semblaven veure sempre més enllà. Era reservat, reflexiu i amb un sentit innat de la responsabilitat, probablement heretat del seu pare, un fuster que treballava dur per mantenir la família.
En Joan, en canvi, era més baix i robust, amb un somriure maliciós que sovint amagava sota un serrell de cabells negres i despentinats. Era inquiet, enginyós i un narrador excel·lent, sempre disposat a fer riure o idear plans per a les seves aventures. Però darrere d’aquella façana juganera, amagava una gran tendresa i una lleialtat que només en Pere coneixia del tot.
Els diumenges eren el millor dia de la setmana. Juntament amb les seves famílies i la colla d’amics del barri, pujaven amb tren fins a les Planes. Allà, la ciutat desapareixia, engolida pels boscos d’alzines i pins. Llibertat, jocs i rialles omplien les hores al voltant dels berenadors, on els pares descansaven mentre els nens improvisaven aventures al bosc.
Entre els seus jocs preferits hi havia simular guerres. Feien dos bàndols, construïen armes amb branques i es perseguien entre els arbres, creant històries de soldats i heroismes imaginaris. Però jugar a la guerra no és fer la guerra. Això ho aprendrien massa aviat.
Quan es cansaven de córrer i jugar, els nens s’asseien al voltant de l’avi d’en Pere, que havia treballat a la construcció del túnel de la Mina Grott. L’avi era un home de veu profunda i mirada enigmàtica, amb una paciència infinita per explicar històries. Parlava del trenet que recorria el túnel il·luminat amb colors, connectant el pantà de Vallvidrera amb el Peu del Funicular. Descrivint els viatges amb tant detall, els nens gairebé podien sentir el xiulet del trenet i veure les llums ballar a les parets del túnel.
Però la història que més els captivava era la del parc d’atraccions que mai va arribar a existir, el “Lake Valley”. Imaginaven les atraccions envoltant el pantà, competint amb el Tibidabo per atreure visitants. El somni d’aquell parc es va esfumar abans de néixer, però a les ments dels nens, el Lake Valley existia, ple de llums, rialles i màgia.
Quan en Pere i en Joan van ser cridats a files, aquells records es van convertir en una mena de refugi mental. Al front, entre el fang i les explosions, sovint tornaven a les Planes en la seva imaginació. Es veien altra vegada nens, corrent pel bosc, construint fortaleses i rient com si la vida fos eterna.
Però la realitat era ben diferent. La batalla els va robar la joventut d’un cop de martell. El Pere, sempre serè, es va convertir en un líder natural per als més joves i espantats del seu batalló. En Joan, per la seva banda, usava el seu enginy per aixecar l’ànim dels companys, fins i tot en els moments més desesperats. Però cada dia de batalla era un dia més de cicatrius invisibles, d’aquelles que ni el temps ni la distància poden esborrar
El carrer Verdi de Barcelona era una mar de llàgrimes el dia que es van acomiadar per anar al front, el 25 d’abril de 1938. El soroll dels motors del camió es fonia amb els gemecs i els crits en una melodia de por i incertesa. Els rostres joves de la colla, encara marcats per la joventut, reflectien una barreja de sentiments inconfessos. Per una banda, el desig de defensar amb honor el que creien just; per l'altra, la desesperança d’una guerra que ja havia deixat les seves primeres empremtes en els seus cors. Eren la “lleva del biberó”, els nens que, a les seves mans, havien d'agafar fusells massa grans per a les seves espatlles.
Els primers dies a la ribera de l’Ebre van ser un malson, tan intens com per fer perdre la innocència en un tancar i obrir d'ulls. Quan el tinent els va cridar a formació, la situació era desesperançada. Un cop més, la guerra els havia arribat amb la seva crueltat, i tot semblava estar perdut. El desconcert va ser el primer que els va envair, però, enmig del caos i la derrota palpable que omplia l’ambient, van trobar una petita complicitat en els ulls de l’altre. Aquella mirada silenciosa va ser tot el que van necessitar per decidir el seu destí. Amb un moviment ràpid, es van fer els ornis, van girar l’esquena al comandament i van fugir, recorrent els carrers estrets, bruts i deserts del poble de Flix com si el mateix poble els volgués engolir.
Estaven arriscant molt. Si els enxampaven els soldats de l'exèrcit feixista, ja podien donar-se per morts, o en el millor dels casos, ser enviats a un camp de concentració. Però la por, que a estones els feia tremolar, es va veure eclipsada per una necessitat urgent de fugir. Fugitives de la realitat, corrien moguts per una inconscient força juvenil que els feia pensar que encara tenien temps per canviar el curs dels seus destins. Així, amb l'ànima destrossada i el cor ple de pors, van sortir a la recerca d’una llibertat impossible, amb l’objectiu d'arribar a casa, de retrobar-se amb els seus pares, de tornar a la calidesa d’un món que ja no existia.
Però el camí era incert, ple de núvols d'incertesa que els amagaven la veritat. Caminaven de nit, de mas en mas, refugiant-se en cases abandonades. Havien aconseguit desfer-se dels seus uniformes i ara es vestien amb robes senzilles que trobaven, peces que els protegien només d’una realitat crua i desolada. A cada pas, el front feixista s'acostava més, com una ombra d’impotència que s'acarnissava amb tot el que deixava enrere. El retrocés de les forces republicanes era evident, i els sons de la guerra arribaven com a murmuris distants a mesura que les línies enemigues es veien cada cop més properes a Barcelona. La derrota ja feia olor de victòria per als feixistes.
Enmig de tot aquest caos, el Pere va començar a sentir-se malament. La febre va aparèixer inesperadament, com si el seu cos també volgués rendir-se davant d’un univers que ja no podia comprendre. Quan faltaven pocs dies per acabar l'any, ja es trobaven gairebé a tocar de Sant Cugat, amb Collserola com l'últim obstacle entre ells i les seves famílies. Però el cos del Pere, febril i extenuat, s’havia rendit abans que l’esperança els arribés.
Feia molt de fred, però el Joan veia com el seu amic suava de valent, cada cop tenia més febre. Era de nit, però en l’estat que es trobava el Pere era impossible avançar i molt menys començar l’aventura de travessar Collserola. Sense saber com, es van trobar a Vil·la Joana.
El lloc estava en silenci absolut, no es veia ni una ànima pels voltants. Vil·la Joana, amb la seva façana de línies simples i una porta d’entrada amb un rellotge que semblava marcar el temps d’una altra era, els va rebre amb la seva aparença de residència neoclàssica, tal com la recordaven d’aquells dies de joventut quan jugaven per aquells paratges. Els murs de pedra, la gran escala exterior que conduïa a la porta principal, i les finestres de fusta envoltades de jardins descurats i boscos de pins feien un contrast punyent amb els records de la seva infància. Aquell lloc, que abans estava ple de vida, semblava ara una ombra del que havia sigut. Tot era fred, tot estava en silenci. La sensació de buidor en l'aire de Vil·la Joana era aclaparadora.
Per un moment, mentre es recolzaven en una paret de la vila, el Pere va recordar les històries del seu avi sobre la mina Grott i va sentir una llum d’esperança enmig de la foscor.
Feia molt de fred aquella nit a Barcelona, però l’Aurora no sentia el gel que li clavava als ossos. El seu cos, estranyament immòbil, estava submergit en una ansietat que no la deixava respirar. Les tropes franquistes s’acostaven inexorablement, i la derrota era ja inevitable. El seu marit, l’Enric, ja no tornaria, però encara no podia creure-ho. La notícia de la seva mort, una sentència silenciosa, havia arribat a través d’un soldat amb la mirada baixa i la veu trencada. Aquell mateix soldat li va dir que el seu nom ja figurava en molts llocs del diari El Treball, i que ella també seria perseguida. El mateix diari que l’Enric havia ajudat a fundar, el mateix que havia estat la seva vida, ara li feia la sensació de ser la seva condemna. El fred no la feia tremolar, però el buit dins seu era tan immens que gairebé no podia suportar-lo.
El Treball, fundat el 21 de juliol del 1936, poc després de l’esclat de la Guerra Civil, era el diari del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Enric, amb tot el seu esperit de lluita, va contribuir a posar en marxa aquest projecte amb l'ajuda de Pere Ardiaca, un dels membres més destacats del partit. Havien posat tot el seu cor i les seves esperances en aquell diari, amb l’esperança que la paraula escrita fos una arma per la revolució, per la llibertat. Però ara, aquell mateix diari era una condemna, i el seu nom, el d'ella, feia temps que figurava en llistes que ja no deixaven cap lloc a l’esperança. La guerra estava perduda, i tot allò pel que havien lluitat semblava desintegrar-se com un miratge que s'esvaeix amb l’albada.
Al costat, la seva filla, la Maria, dormia com si res no amenaçés el seu món. Tan petitona, amb la pell suau i l’alè tranquil. Però l’Aurora sabia que la realitat de la guerra la despertaria aviat. Aquella innocència que ara semblava un refugi de pau, seria trencada per la violència de la guerra, tan aviat com els feixistes prenguessin la ciutat. Ella també era conscient que tot allò s’acabaria aviat. El seu somni de revolució, de lluita per la justícia, havia quedat esquinçat, com tants altres somnis que havien estat creats en el fragor de la guerra.
Va girar i va mirar el llit de l’Enric, aquell espai buit que semblava voler engolir la seva ànima. En aquells darrers mesos, el seu marit li havia parlat dels perills, de la repressió imminent, de la venjança que vindria. “Marxo, Aurora, marxo d’aquesta ciutat,” li havia dit el dia que va marxar al front d’Aragó. “La guerra està perduda, els feixistes estan a punt de conquerir Barcelona, i la repressió serà implacable. Marxo cap a França. Tu també has de fer-ho. El teu nom, el meu, els nostres noms estan a la llista...” Però ella no sabia què fer. ¿Deixaria la ciutat? ¿Fugiria com tants altres? I, més que res, ¿què passaria amb el seu germà Pere? Estava viu? La batalla de l'Ebre havia estat un desastre, i ni tan sols els diaris podien oferir-li alguna resposta. El seu dolor era immensa, com un buit que ni la possibilitat de fugir no podria omplir.
El fred es va apoderar de l’habitació i, com un gest automàtic, va obrir la finestra. L’aire glaçat li va colpejar la cara, però el seu cervell no el va registrar. Tot era irreal. Allà, davant seu, la silueta del Tibidabo es mantenia inamovible, com un vigilant de pedra que contemplava una ciutat en ruïnes. Les llums de la ciutat, ja trencades i inestables, eren l’últim record d’una Barcelona que havia sigut viva, plena de somnis i esperances, ara deixada a la mercè dels bombardejos. La ciutat moria en silenci, i ella es preguntava, en un últim gest de desesperança, si algun dia es reconeixeria en aquest paisatge destrossat.
Amb els ulls tancats, va deixar que els records la tornessin a agafar. Els ecos d'una infantesa passada, d’aquelles tardes de diumenge al berenador de les Planes, a Collserola, a l’aire pur, entre els arbres i l’amistat. Aquelles tardes lliures de tot mal, plenes de risas i il·lusions que ja no existien. Aquell temps semblava tan distant, tan impossible de recuperar, com si l'hagués viscut una altra persona. Va recordar la mina de Grott, les històries que li havia explicat el seu avi. Un túnel subterrani que connectava el passat amb el futur, el somni d’un temps més senzill, com el record de la seva infantesa que l'ofegava en aquell instant, l'únic lloc on les coses no es feien tan doloroses.
Un pensament va sorgir de sobte, com una llum entre la boira: potser, només potser, la mina de Grott seria la seva salvació. La idea la va colpir com un raig d’esperança enmig de la foscor. Si aconseguia trobar el túnel, potser podria escapar de la ciutat, travessar Collserola sense ser vista, i arribar fins a algun lloc on podria començar de nou, allunyada del perill, de la repressió, d’aquell infern que es desfeia davant els seus ulls. La mina podia ser la via de fugida, el camí subterrani cap a la llibertat, a l’espera que, potser, un dia es reunís amb els seus éssers estimats, en algun indret llunyà, segur. Però, fins aleshores, el túnel, com un secret guardat, seria l’única esperança que li quedava.
Els seus ulls es van obrir. I, en aquell moment, un pensament va clarificar la seva ment: havia de fer-ho. Per la Maria. Per l’Enric. Per ella mateixa. I, fins i tot, per aquells moments d’infantesa perduda entre els arbres de les Planes, per recuperar, almenys en el seu record, la llibertat d’aquells dies llunyans. Havia de fugir. Ho faria per ells, per tot allò que havia estat, i per tot allò que encara podria ser.
Marxarien de Barcelona, però tenia clar que no volia abandonar Catalunya, els seus pares encara conservaven una petita masia que havia estat de la família materna a prop de Matadepera, allà estarien bé, sí, demà els hi diria als seus pares, agafarien les quatre coses indispensables i sortirien de la ciutat.
…….
Els dos nois estaven ben arraulits a dins de la mina Grott, sense cap mena de llum artificial, no hi veien gairebé res, en Joan estava molt preocupat, la febre d’en Pere anava a més i ja no podia caminar més, per això va decidir quedar-se en un racó i amb els parracs que portaven a dins la motxilla va intentar tapar al seu amic perquè estigues ben protegit del fred, però la humitat de dins del túnel feia que el fred es calés a dins dels ossos i fos gairebé impossible que marxés. No sabia quant de temps havien caminat, però encara no es veia cap indici que el final estigués a prop, durant el molt poc que havien caminat a part d’espantar alguns ratpenats, havien vist caixes del que semblaven restes de municions , semblava doncs que aquella gruta havia servit a l'exèrcit republicà com a magatzem, ara, però, com a preludi de la imminent derrota tot estava abandonat.
L'endemà l’Aurora ja estava a casa dels seus pares amb la maleta de la seva filla i la d’ella, havia vist als diaris que feia pocs dies havia cedit el front del Segre i l'exèrcit revoltat ja anava cap a Tarragona, o fugien ara o seria massa tard. En un primer moment els seus pares no ho veien clar, eren ja molts anys en aquell pis ple de bons moments i records i marxar era assumir una derrota que ara per ara no estaven disposats. Finalment, però, les súpliques, els plors i els arguments de la seva filla van ser suficients perquè es decidissin abandonar el que havia estat el seu niu els darrers 30 anys. L'única condició que van posar és que esperarien a finals de mes quan haguessin pogut vendre el molt o poc que tenien guardat per tal de tenir un bon coixí si anaven mal dades. L’Aurora se li menjaven els nervis per dins, però no va tenir més remei que acceptar.
En Pere delirava, en Joan es veia impotent, havia de prendre una decisió, no podia deixar que el seu amic de l'ànima patís d’aquella manera, per això, amb tot el dolor del cor, va decidir deixar-lo allà i retrocedir per anar a buscar algun medicament o alguna persona que l’ajudés. Quan va tornar a sortir de la mina, estava desorientat, no sabia quin dia era ni quina hora, era de dia això sí, feia un sol que aconseguia calmar el fred de principis de gener, no devia ser gaire tard va pensar, perquè encara es podia veure com la gebrada cobria les herbes del costat del pantà i aquest era una bona pista de gel.
Va baixar corrent cap a Vil·la Joana, tenia coneixement que era una escola pública, aquesta , era massa vulnerable en temps de guerra, i el juliol del 1937 les escoles van ser traslladades a Barcelona ciutat. L’escola de cecs es va instal·lar en unes torres de l’avinguda del Tibidabo, i la de «deficients» al carrer de Lleó XIII, malgrat això encara hi havia un conserge que es dedicava a cuidar la torre, va suplicar que li donés alguna cosa per alleugerar el dolor del seu amic. L'home, que era un vell molt afable, li va donar un brou calent, unes mantes i unes pastilletes que donaven als infants quan aquests tenien molt dolor de panxa, era l'únic que podia oferir-li. Sense temps per perdre, en Joan va iniciar la tornada cap a les entranyes de Collserola.
El mes de gener va ser fred i llarg, a Barcelona no paraven d’arribar notícies que cada cop estaven més a prop les tropes feixistes, a meitat de més ja havien arribat a Tarragona, La família de l’Aurora esperava que en aquest període arribessin notícies del Pere, marxar de casa sense saber si estava viu o mort els trencava el cor. Finalment, però, van decidir fer-ho, era un 24 de gener, s’havia filtrat que en Negrín ja havia abandonat la ciutat, per tot arreu es veien fogueres amb milers de documents cremats per por a les represàlies. No tenien cotxe, no volien saber res d’agafar cap vehicle compartit que després no poguessin abandonar per això, un cop tancada la porta de tota una vida, la del seu pis, van començar a caminar cap a la llibertat.
Durant aquell mes d’espera, L’Aurora i els seus pares al costat de la vella estufa de gas, havien planejat i preparat la ruta a seguir, pujarien fins al peu del funicular i buscarien l’entrada de la mina del Grott, sabien molt bé on estava, no en va, l’avi tenia tot un recull de fotografies a cada de quan va participar en la seva construcció, marxarien per allà per sortir a Vallvidrera i anar cap a Sant Cugat, Rubí i per després arribar a Terrassa i finalment a Matadepera. Van pensar que fugir per la mina del Grott seria un darrer homenatge a l’avi que havia mort feia tres anys.
Aquell mes de gener havia tornat mig boig en Joan, el Pere hi havia moments que semblava que millorava, fins i tot havien provat d’avançar una mica, però era debades, en Pere estava molt dèbil i havien d’aturar-se al cap de cinc minuts. En Joan havia tornat diferents cops a Vil·la Joana, podríem dir que en Manel, el vell conserge i ell ja eren vells camarades, s’havien fet confessions mútues, el jove l’havia dit que havien desertat d’una guerra que només servia per alimentar l’odi i la mort, i el vell amb llàgrimes els ulls va explicar que havia perdut els seus dos fills a l’Aragó i que la seva dona havia mort poc després plena d’una pena que la va fer desistir d’enfrontar-se a una malaltia. Es passaven els dies xerrant i s sentint cada cop més a prop el so de l’artilleria com s’anava apropant irremeiablement cap a Sant Cugat. Els dies es van convertir en monòtons, durant el matí en Joan feia companyia a en Pere i intentava animar-lo tant com podia, a mitja tarda sortia corrents a veure el vell Manel i feien llargades passejades pels voltants de Vil·la Joana, on el vell l’explicava la història d’aquell indret: fou una de les masies més importants de Vallvidrera. Existien documents que la dataven del segle xvi com a mas Ferrer, va ser adquirida al segle xix per la família Miralles, que la reformà completament com a residència amb el nom de Vil·la Joana. Després d’això, en Joan sortia corrents amb una mica de menjar i alguna medicina cap al seu refugi.
Per fi havien arribat a la mina, a la meitat d’unes escales que s’enfilaven cap a Vallvidrera estava mig amagada l’entrada, el primer pas per fugir d’una ciutat derrotada. Ho tenien tot previst, amb unes tenalles i amb les mans ben tremoloses pel fred i els nervis , l’Aurora va trencar l’encadenat que hi havia, després sense temps perquè la por intentés guanyar la partida va encendre una potent llanterna i va encoratjar a la seva filla que no se separava de la mà de la seva mare en cap moment i els seus pares a entrar.
Sense anar gaire de pressa, però amb constància anaven avançant, l’Aurora per fer més entretingut el camí i amb por que la Maria plorés anava explicant la història del trenet elèctric que havia passat per allà no feia tants anys, com la nena alentia el pas, finalment la va agafar en braços per no endarrerir-se. De sobte van sentir unes veus davant seu, no veient res, però les veus cada vegada eren més clares, de cop i volta es va fer el silenci.
Havien vist les llums com s’atansaven, millor dit, havia vist la llum, en Pere havia passat un mal dia i amb prou feines obria els ulls, en Joan va emmudir, serien uns soldats que buscaven desertors?, per si de cas va agafar la pistola del sac (no recordava si tenia munició) i va esperar.
A la família li faltava l’aire, serien uns bandolers?, els hi prendrien tot el que portaven?, els farien mal?, els daus de la sort ja s’havien tirat i ja no hi havia marxa enrere… la llanterna de l’Aurora va il·luminar en un primer moment la cara d’espantat d’en Joan, estava tan brut, no hi quedava gaire d’aquell noi de 17 anys que no feia ni un any havia marxat ple de ganes de menjar-se el món, en un primer moment no es van reconèixer, però quan la mare de l’Aurora va veure la cara espantada d’aquell noi de seguida se li va il·luminar la seva, era en Joan l'amic de l’ànima del seu fill Pere!
Casualitat, atzar, destí, podem utilitzar les paraules que vulguem, però el que es va viure en aquells moments al cor de Collserola va ser impossible de descriure-ho amb paraules, de la sorpresa inicial es va passar a l’alegria en uns moments, una barreja de sentiments i emocions que van aturar-se en el moment que tots van girar el cap en sentir uns gemecs plens de dolor: En Pere, el fill estimat, el germà enyorat delirava, el crit que van fer els pares es va poder sentir de nord a sud, tots es van apropar a on estava, ell amb els ulls plens de llàgrimes somreia, com si semblés feliç, ja feia dies que conversava amb la mort i només li demanava poder acomiadar-se dels seus.
I un cop els havia vist, ara si, la mort va venir a buscar-lo per emprendre un llarg viatge sense retorn.
Comentaris
-
entrada[Ofensiu]collserolejant | 03-02-2025
Si, Aleix l'entrada està gairebé al començament de les escales que pugen a Vallvidrera hi ha una reixa que impedeix l'entrada.
-
entrada[Ofensiu]collserolejant | 03-02-2025
Si, Aleix l'entrada està gairebé al començament de les escales que pugen a Vallvidrera hi ha una reixa que impedeix l'entrada.
-
Les entranyes[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 03-02-2025 | Valoració: 10
Renoi, refugiar-se a l'interior de la mina Grott, i a l'hivern, Déu ni do! Ara, si era per fugir de la guerra, perfecte. A l'estiu, aquella fresqueta que surt de la boca del pantà és molt recomfortant. Mina endins, deu ser un congelador! Bona història, final trist, però si finalment ha pogut veure la seva família, doncs mira,encara.
L'entrada sud, no sé on deu ser. Sortint de l'estació del Peu del funicular, hi ha un carrer que fa un giravolt a mà esquerra, carrer del Bosc, em sembla, que s'enfila fortament cap amunt, cap a la carretera de les Aigües. Deu ser per aquesta pujada l'entrada, oi? Una forta abraçada.
Aleix
l´Autor
3 Relats
5 Comentaris
249 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
www.collserolejant.com