La ciutat Oblidada

Camina amb cura, vigilant de no caure ni de trepitjar malament per evitar un mal gest. El pes dels anys acumulats fa que cada passa es mesuri amb detall abans de fer-la. Ja són més de 80 voltes al sol, i l’artrosi als dos genolls es manifesta sense clemència. En Fermín s’atura de sobte i tanca els ulls. Malgrat que han passat més de 50 anys, sembla que fos ahir. Aquest indret, ara abandonat, mig destruït i deixat de la mà de Déu (quina metàfora més adient!), havia estat una escola. Però no una escola qualsevol, sinó un lloc que en el seu moment va ser l’esperança per a molts nens oblidats pel sistema.
La Ciudad de los Muchachos va obrir les portes l’any 1951 com un “hogar de aprendizaje” pensat per acollir nens orfes o en risc d’exclusió social, d’entre 7 i 11 anys. Inspirada en el model d’asil-orfenat estatunidenc, va ser la primera institució d’aquest tipus a l’Estat espanyol. S’aixecava en uns terrenys que antigament havien estat ocupats per la masia Casa Puig, al bell mig del bosc de Collserola. Era una resposta a les greus desigualtats socials d’una Espanya devastada per la postguerra, un refugi per aquells que no tenien ni casa, ni família, ni futur.
Els edificis es van construir amb una finalitat molt clara: proporcionar als nens una educació i un lloc on viure. Amb l’Ajuntament de Barcelona com a responsable de la titularitat i la gestió econòmica, la institució va ser concebuda com una peça clau del franquisme per mostrar els seus valors d’ordre, disciplina i redempció. Els Germans de La Salle es van fer càrrec de l’àmbit educatiu i residencial a partir del curs 1963-64, i fins al juny de 1977. En Fermín encara recorda amb precisió la primera vegada que va arribar al centre. El projecte li semblava monumental, i la responsabilitat que carregava a les espatlles, immensa.
En Fermín va ser el germà encarregat de tirar endavant, entre altres tasques, la construcció de la piscina. Aquell projecte era el símbol de l’ambició de la institució, un espai que representava l'esforç i la fe que ell mateix creia poderosos per transformar vides. Ara, d’aquella piscina, només en queda el fons ple de runa i males herbes, amb esquerdes que han anat obrint-se com ferides amb el pas del temps. Les parets, que abans reflectien les rialles dels nens, avui són un testimoni mut del seu abandonament.
Alt i prim, amb les espatlles lleugerament encorbades pel pes dels anys i del treball, porta l’hàbit negre que li cau recte fins als peus, marcant la seva figura austera. Els cabells, blancs com la neu, s’entreveuen sota la petita boina negra que gairebé mai es treu. El seu rostre, solcat per arrugues profundes, conserva una expressió serena, però els ulls clars, mig entelats, revelen una tristesa melancòlica. Les seves mans, rugoses i plenes de petites cicatrius, són testimoni d’una vida dedicada al treball físic i a la disciplina. La veu, ara una mica tremolosa, conserva el to ferm que utilitzava per dirigir els nois de l’internat, però ja només parla quan és imprescindible.
Tanca els ulls i, per un instant, reviu aquells anys d’entusiasme i energia, quan encara creia que l’esforç i la fe podien construir qualsevol cosa. Ara, només li queda la memòria, el tresor més preuat que el temps encara no li ha pres.
Quan era al seu apogeu, la Ciudad de los Muchachos funcionava com una petita ciutat autosuficient. Hi havia aules per a l’aprenentatge acadèmic, tallers per aprendre oficis, dormitoris on es congregaven desenes de nens cada nit, i fins i tot una piscina, que es va construir com a símbol del progrés i l’ambició del projecte. Aquella piscina, que en els seus primers anys era un luxe inaudit per a molts dels nens que hi residien, es va convertir en un espai central, tant per al temps d’esbarjo com per a les visites d’autoritats, que venien a contemplar els fruits d’una obra que pretenia fer brillar el règim.
En Fermin obre els ulls i torna a mirar al seu voltant. Les males herbes s’han apoderat dels camins que abans estaven perfectament escombrats. Les parets estan plenes de grafitis, i les finestres trencades de les aules ja no deixen passar la llum del sol. La piscina, que havia estat un punt d’orgull per al centre, roman ara seca, plena de deixalles i brutícia. Però per a ell, aquest lloc no és només un conjunt de ruïnes. És un mirall de les seves pròpies ombres.
A mesura que els anys van passar, l’evolució política i social del país també va transformar la Ciudad de los Muchachos. Amb la mort de Franco i l’arribada de la democràcia, el centre, que havia estat un símbol del règim, va començar a perdre el seu lloc. L’any 1976, la gestió va passar a mans de l’Institut d’Assistència Social del Ministeri de Govern, però el canvi va arribar massa tard. Un any després, el 1977, la institució va tancar definitivament. Els seus valors, impregnats per dècades de franquisme, ja no tenien cabuda en una societat que buscava trencar amb el passat.
En Fermin deixa escapar un llarg sospir. Aquell lloc, que en el seu moment havia estat un far de redempció, ara no és res més que un record amarg. Però ell sap que, per a alguns dels nens que hi van passar, la Ciudad de los Muchachos va ser una segona oportunitat. Per a d’altres, però, només va ser una altra forma de presó, disfressada de salvació.
S’acosta al límit de la piscina i observa el fons, ara cobert de deixalles i pols. En aquell mateix lloc, fa més de mig segle, es va produir l’incident que marcaria per sempre la seva vida. Tanca els ulls de nou, i un núvol de records li envaeix la ment. Els crits, el silenci posterior, i el pes insuportable de la culpa. Una llàgrima silenciosa li rellisca galta avall mentre es pregunta, com tantes vegades abans, si tot això podria haver estat diferent.
L’any 1967, en Fermín era un germà de La Salle molt respectat. Els seus superiors el consideraven un home íntegre, amb les qualitats necessàries per liderar un projecte tan ambiciós com la Ciudad de los Muchachos. Aquell internat, situat en un entorn privilegiat i envoltat de natura, rebia nois que havien crescut en la pobresa més dura, amb famílies desestructurades o sense cap esperança de futur. El propòsit del centre era senzill, però rigorós: donar-los una segona oportunitat a través de la disciplina i l’educació.
Però en Fermin no ho veia només com una feina, sinó com una missió. Estava convençut que la seva tasca no era simplement ensenyar, sinó transformar aquelles ànimes perdudes. Creia que la rectitud i l’ordre eren l’única via per redimir-los. Quan la seva presència omplia una sala, el silenci era immediat. La seva autoritat emanava d’un caràcter fort i una mirada ferma que feien que ningú gosés desafiar-lo. Aquesta mena de lideratge li proporcionava una estranya satisfacció, com si cada gest de control reafirmés el seu lloc al món.
En aquells anys, tot semblava funcionar a la perfecció. El governador estava molt satisfet amb la tasca duta a terme a la Ciudad de los Muchachos. Els informes oficials parlaven d’un lloc exemplar, on els nois rebien una formació estricta però orientada a convertir-los en ciutadans models: “cristians i espanyols exemplars.”
Tanmateix, el 24 de juny de 1967, un fet inesperat ho va canviar tot. Un dia que semblava com qualsevol altre va trencar la seva trajectòria i va transformar la seva vida per sempre.
Què va passar?
Què és el que, cinquanta anys després, encara no deixa dormir en Fermin?
Les obres de construcció de la piscina avançaven a bon ritme, però el temps jugava en contra. L’ambaixador xinès estava a punt de visitar Barcelona, i la delegació del govern havia anunciat que faria una parada a la Ciudad de los Muchachos per mostrar aquell projecte com un exemple del progrés del règim. L’escola havia de presentar-se impecable, i en Fermín sabia que cada detall era important.
Aquell dissabte, com tants altres, en Fermín es va quedar al centre per vigilar els interns. Era un dia de finals de primavera, càlid però agradable, amb l’aire impregnat d’una barreja de resina i terra remoguda. Els jardins de la Ciudad eren tranquils, i l’únic so que trencava la pau era el dels nens jugant en la distància o el martelleig rítmic de les eines a la piscina.
Passejant pels voltants de l’obra, en Fermín va decidir donar un cop de mà per avançar els treballs. Va cridar dos dels nois que sempre rondaven pel pati: l’Antonio i el Xato. Els dos eren molt diferents, tant pel que fa a l’aspecte com al caràcter.
El Xato era robust, amb una musculatura forta que es percebia fins i tot sota els seus vestits de treball desgastats. Era una mica més alt que els altres, amb les espatlles amples i una postura recta que feia una sensació de solidesa. La seva cara, tot i que sovint impassible, amagava una gran capacitat de concentració. Tenia els ulls foscos, sempre atents als moviments al seu voltant, i la boca rara vegada somreia. Era reservat, no mostrava gaire emoció ni opinió, però es notava que podia aportar molt quan es tractava de treballar amb les mans. En contrast amb altres nois més xerradors, el Xato preferia mantenir-se en segon pla, treballant de manera silenciosa i eficient, sense buscar protagonisme. Era d’aquells que es guanyava el respecte més per la seva força i la seva actitud calmada que no pas per paraules.
En canvi, l'Antonio era tot el contrari. Menut i prim, amb una energia que no semblava tenir fi. Els seus cabells, negres i sempre desordenats, caien sobre els seus ulls foscos, que brillaven amb una intensitat travessada per un coratge impredictible. La seva cara, en forma de triangle, estava marcada per les línies de la joventut, però ja era evident que l’Antonio portava en l'interior una certa rebel·lia. Sempre en moviment, amb un gest ràpid i un to agut, era dels que mai deixava passar una oportunitat per dir la seva. Els seus comentaris, sovint sarcàstics o agosarats, no passaven desapercebuts, i la seva boca, fina, però afilada, no deixava de moure’s, fos per criticar, per insultar o per riure’s d’alguna cosa. Tot i la seva estatura, l'Antonio era incansable. Tenia una força en les seves paraules que es reflectia també en el seu esperit inquiet, tot i que la seva manca de disciplina sovint li jugava en contra.
Els dos nois, amb la seva diversitat física i de personalitat, es complementaven a la perfecció. Mentre el Xato era fiable en el treball físic i evitava el soroll innecessari, l’Antonio portava una energia impetuosa que podia contagiar, per a bé o per a mal. En Fermin sabia que, tot i les seves diferències, tots dos serien útils per avançar en els treballs de la piscina, cada un a la seva manera.


Els va encomanar una tasca senzilla: moure sacs de terra que havien quedat acumulats al fons de la piscina. Els nois es van posar a treballar, però les diferències físiques entre ells es van fer evidents. El Xato avançava lentament, però constantment, mentre que l’Antonio, amb el seu cos menut, s’esforçava per seguir el ritme. Tot i això, el cansament aviat va aflorar, i la seva boca, sempre ràpida, va començar a deixar anar queixes.
En Fermin, que vigilava des d’un costat, els va cridar l’atenció, intentant motivar-los perquè continuessin amb la feina. Però aquell dia les coses no van anar com era habitual. Un malentès, una paraula fora de lloc o un moment de tensió van desembocar en un incident que va marcar per sempre la vida de tots els presents. Quan l’Antonio va caure accidentalment al fons de la piscina fruit d’una empenta sense intenció d’en Fermin, el silenci va envair l’escena.
El Xato, que havia anat a buscar més sacs, va tornar i es va trobar amb en Fermin immòbil, pres del desconcert. Tot i els seus intents per ajudar, no hi va haver res a fer. Aquell moment, embolcallat pel piular distant dels ocells i l’aire quiet d’una tarda de juny, es va gravar en la memòria d’en Fermin com una ferida oberta.
Han passat dècades des d’aquell dia, però el record continua tan viu com aleshores. La piscina, ara abandonada, s’ha convertit en un lloc fantasmagòric. Les rajoles estan cobertes de brutícia, i les parets, marcades pel pas del temps, són testimonis muts d’un passat que ningú s’atreveix a esmentar.
En Fermin, ja vell, camina amb pas lent fins al fons d’aquella piscina buida. Cada racó sembla parlar-li, recordant-li el pes d’aquell moment. Es queda quiet al lloc exacte on va succeir tot, amb els ulls tancats i el cor accelerat. Malgrat els anys, el dolor és tan viu com el primer dia.
El silenci de l’escena només es trenca per una brisa suau que fa ballar les fulles seques. Una llàgrima solitària, reflex d’una vida plena de remordiments, llisca galta avall fins a perdre’s en la pols acumulada a terra.
Tothom va pensar que havia estat un desgraciat accident, que aquell marrec havia caigut per pura mala sort i que en fi… el pensament general era que “tampoc es perdia res”... Però en Fermí ja mai més va ser el mateix, al·legant cansament i un trauma per la mort d’aquell noi a les seves mans va demanar un trasllat ben lluny de Collserola, i així va ser, els darrers 50 anys (mitja vida) els ha passat a Finisterre, sense voler saber res de nens, la seva vida s’ha dedicat a cuidar un petit hort i gestionar l’arxiu històric de la comunitat.
Ha tardat més de 50 anys en tornar, potser una part d’ell no ha marxat, mira el cel buscant el perdó, un perdó que no ha trobat mai ni entre les seves pregàries, ni en el silenci dels enciams del seu hort perdut a Galícia.