El cant dels coleòpters

Un relat de: Mon Pons

Després de catorze hores de vol ens vam retrobar, amb la Cris.

El brogit dels insectes amenaçava, com un ganivet esmolat, la nostra pell i un racó de mar ressonava i dansava frenèticament encerclant les roques. Com un ocell ens havíem perdut dins la boira argentada d'un somni. En aquella ancestral il·lusió, d'una nit sobirana, un raig ínfim de llum ens fregava els cabells i els nostres ulls semblaven fondàries submarines sembrades de madrèpores. De sobte, un nus de silenci i calor, ens desvetllà. Era a punt de desfermar-se una tempesta...

Algunes paraules d'intercanvi, les justes, ens delataven:
-No és res d'estrany somiar i buscar l'amor...

Subtil,
clar
i orfe...
finalment,
esfilagarsant-se en murmuris d'aigua.

***

Com una bona científica, la Cris sempre arranjava, precisava, anotava i ho definia tot.
Amb quina finalitat, per a què, quan, amb qui...?
Tenia la sensació que trepitjava un camí molt precís. De pulcritud i nitidesa. D'austeritat.
Un suau impuls amb l'índex i les seves imatges sempre sortien perfectes.

-I ara! Si ni tant sols he premut el dit.
-Cric, cric...

Havia recordat alguna cosa... Quelcom insolentment irreal.

***

Més tard, la nostra conversa quedà interrompuda per la cridòria de les gavines. La Cris se'n anà cap aquell racó que coneixia i que mai el cobria l'aigua. Acabava de trobar a Crioceris asparagi L., i que l'havia infós una mena d'idealisme grat; el seu físic li va produir l'efecte balsàmic i que, possiblement, hauria pretés cercar, des de sempre. Mentre me'l presentava, amb una mirada lasciva, el vent li amorosia el semblant.

Al cap d'uns dies s'abandonà, a la seva aventura, envers aquell so selvàtic que li encongí el cor. No va poder triar a l'atzar. I en poc temps el seu cos indefens s'havia precipitat en fer-se més bell i madur.

En dir-nos adéu, va acostar el rostre al meu i em llegí:

"Comprendríem millor l'ardit del cant per trobar parella, si només cantessin les femelles, cosa que sol succeir en rares ocasions entre aquells coleòpters que gaudeixen de semblant privilegi. Inclús en el cas de que el mascle cantés d'una forma diferent a la de les femelles ens resultaria fàcil comprendre els seus motius, però encara no hem pogut fer cap comprovació al respecte donat que, fins al moment, els investigadors no han sabut distingir els diferents matisos de la música dels coleòpters. Sabem quins són els instruments que usen però ignorem la variació i la intenció dels seus ritmes".*

Jo, amb un somriure, li vaig respondre:
-Se m'acut d'improvís, Cris, que potser la vida té sentit.

*Möhres-Reitter



Comentaris

  • la natura[Ofensiu]
    Lavínia | 01-11-2005 | Valoració: 10

    més insignificant, Mon, t'ensenya què és la llei de la vida a través d'un llenguatge que tothom coneix: la crida de l'amor.

    Biologia-llenguatge-comunicació = Realitat, vida. ´

    Esplèndid i més si l'eleboració del llenguatge arriba a tenir la forma i el sentit de la poesia i és que en cant, en el joc seductor de l'amor hi entra sempre el món sublimat de la metàfora.

    Un petó.

    lavínia


  • Una miscel·lània amb molt de sentit[Ofensiu]
    Jofre | 01-11-2005 | Valoració: 10

    Mòn. Pons,

    Conjugues perfectament imatge (en tenim una mostra davant nostre) i vida, per enviar-nos un missatge docte i elaboradíssim.

    Poses atenció fins en el darrer detall (ho reveles amb molta traça i enginy, reeixint en produir l'efecte balsàmic desitjat).

    Queda perfecte (com diria la Cris- suposo) que hagis associat un cant, la mar i el coleòpters.

    És un gran tresor poder contemplar paisatges amb un contrast tan ben preparat (ho dic de tot cor). Tots els components hi són.

    En efecte, és art i biologia aplicada a la literatura (al llenguatge i a la comunicació).

    Les teves obres són anàlisis de sentiments i emocions sempre des d'una perspectiva vital i humana. També sempre molt respectuosa tant en el fons com en la forma - fet que celebro especialment.

    T'agraeixo molt les teves paraules: superen amb escreix la visió de Gaston Bachelard.
    Ja ho sé que em diràs que no exageri, però realment tu tens una clau d'argent que dóna color i essència a un univers aparentment orfe de llum. Tu hi aportes coneixements i mots preciosos.

    Molts petons!
    Segueix escrivint i amorosint els rostres de tots els qui et llegeixen, amb instantànies que són un cúmul de saviesa.

    Seguiré ben amatent per aprendre tot el calgui.
    I tant! Entre tots ho farem possible.
    : - )

  • Mon, he de reconèixer que el que m'ha cridat [Ofensiu]
    Leela | 31-10-2005

    l'atenció ha estat el títol del teu relat...
    Dir-te que m'ha agradat moltíssim... El primer que he fet ha estat anar a mirar la teva biografia i sorpresa!!!
    una biòloga! amb una llista infinita d'exposicions....
    M'has deixat sense paraules!....
    Et segueixo llegint....


    Una abraçada !

    Leela

  • qui ets?[Ofensiu]
    quetzcoatl | 28-10-2005

    Quan et llegeixo a vegades tinc dubtes de qui ets, Mon Pons. Ets l'aire que circumda la pell, el mot i la mirada? O ets, més aviat, endins de l'essència de les coses?
    Recordo els teus ulls foscos i la mirada riallera, i tota, tota la resta se m'escapa: una bafarada fresca d'aire que al seu pas s'endú tot el que li interessa; que deixa enrere allò buit de sentit.
    I després, com l'artista que ets, selecciones dels calaixos de la memòria la veu de la Cris, l'avís elèctric de tempesta, l'anotació detallada del cant.

    Sempre magnífic, Mon. Sempre.

    Una abraçadassa molt forta!

    m

  • Hola, Mons![Ofensiu]
    rnbonet | 27-10-2005 | Valoració: 10

    Bonica i subtil paràbola amb viatge, desencís, cant i amor esperançat. Com sempre, amb mots certers, lligats armoniosament per mostrar idees corprenedores.... I sempre deixant la porta oberta al lector...
    Només un retret científic, sense importància per la narració: els espàrrecs no solen créixer massa bé a prop de la mar... però com valore la qualitat literària...!!
    Sempre, salut i rebolica!

Valoració mitja: 10