El cant dels coleòpters

més insignificant, Mon, t'ensenya què és la llei de la vida a través d'un llenguatge que tothom coneix: la crida de l'amor.

Biologia-llenguatge-comunicació = Realitat, vida. ´

Esplèndid i més si l'eleboració del llenguatge arriba a tenir la forma i el sentit de la poesia i és que en cant, en el joc seductor de l'amor hi entra sempre el món sublimat de la metàfora.

Un petó.

lavínia

Mòn. Pons,

Conjugues perfectament imatge (en tenim una mostra davant nostre) i vida, per enviar-nos un missatge docte i elaboradíssim.

Poses atenció fins en el darrer detall (ho reveles amb molta traça i enginy, reeixint en produir l'efecte balsàmic desitjat).

Queda perfecte (com diria la Cris- suposo) que hagis associat un cant, la mar i el coleòpters.

És un gran tresor poder contemplar paisatges amb un contrast tan ben preparat (ho dic de tot cor). Tots els components hi són.

En efecte, és art i biologia aplicada a la literatura (al llenguatge i a la comunicació).

Les teves obres són anàlisis de sentiments i emocions sempre des d'una perspectiva vital i humana. També sempre molt respectuosa tant en el fons com en la forma - fet que celebro especialment.

T'agraeixo molt les teves paraules: superen amb escreix la visió de Gaston Bachelard.
Ja ho sé que em diràs que no exageri, però realment tu tens una clau d'argent que dóna color i essència a un univers aparentment orfe de llum. Tu hi aportes coneixements i mots preciosos.

Molts petons!
Segueix escrivint i amorosint els rostres de tots els qui et llegeixen, amb instantànies que són un cúmul de saviesa.

Seguiré ben amatent per aprendre tot el calgui.
I tant! Entre tots ho farem possible.
: - )

l'atenció ha estat el títol del teu relat...
Dir-te que m'ha agradat moltíssim... El primer que he fet ha estat anar a mirar la teva biografia i sorpresa!!!
una biòloga! amb una llista infinita d'exposicions....
M'has deixat sense paraules!....
Et segueixo llegint....


Una abraçada !

Leela

Quan et llegeixo a vegades tinc dubtes de qui ets, Mon Pons. Ets l'aire que circumda la pell, el mot i la mirada? O ets, més aviat, endins de l'essència de les coses?
Recordo els teus ulls foscos i la mirada riallera, i tota, tota la resta se m'escapa: una bafarada fresca d'aire que al seu pas s'endú tot el que li interessa; que deixa enrere allò buit de sentit.
I després, com l'artista que ets, selecciones dels calaixos de la memòria la veu de la Cris, l'avís elèctric de tempesta, l'anotació detallada del cant.

Sempre magnífic, Mon. Sempre.

Una abraçadassa molt forta!

m

Bonica i subtil paràbola amb viatge, desencís, cant i amor esperançat. Com sempre, amb mots certers, lligats armoniosament per mostrar idees corprenedores.... I sempre deixant la porta oberta al lector...
Només un retret científic, sense importància per la narració: els espàrrecs no solen créixer massa bé a prop de la mar... però com valore la qualitat literària...!!
Sempre, salut i rebolica!